diumenge, 1 de setembre del 2013

Tal dia com avui -1 de setembre-

de l'any 1913, avui fa cent anys, va nàixer a un tren, camí de Barcelona, Maria Santpere Hernáez -Mary Santpere- actriu, humorista i vedette. Filla d'actor i actriu, criada al Paral·lel barceloní, és va guanyar el merescut sobrenom de "Reina del Paral·lel". Dotada d'un excepcional sentit de l'humor, feia riure només amb la seva mirada, ha estat un referent per a vàries generacions, especialment si tenim en compte que la major part de la seva vida professional va transcórrer sota la dictadura del general Franco, poc amic de l'humor i el sarcasme i més si traspuava tocs catalanistes. Coneguda i famosa la seva rèplica a en Bobby Deglané quan li va dir que els catalans parlaven com gossos, en dir-li que a Catalunya a molts gossos els dèiem "Bobby". Aquest enllaç us permetrà gaudir d'una hilarant actuació seva a televisió amb La Trinca: "Tira la piedra":



dissabte, 30 d’octubre del 2010

Tal dia com avui -30 d'octubre-

de l'any 1910, és a dir fa exactament cent anys, nasqué a Oriola (Alacant) Miguel Hernández Gilabert, conegut en el mon de les lletres com Miguel Hernández, genial poeta i dramaturg en llengua castellana, a cavall entre la generació del 27 i la del 36.

Pastor de cabres des de nen, ajudant al seu pare, omplia les hores de pasturatge dedicat a la seva afició, devorar llibres.

L'any 1925 començà a escriure poesies -sovint a amagades del seu pare que no veu amb bons ulls aquesta afecció- sobre temes del seu entorn que comencen a ser publicades a la premsa local.

Després d'un primer i improductiu viatge a Madrid, l'any 1931, torna el 1934 i fa amistat amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, relacionant-se també amb Rafael Alberti i Luis Rosales.

L'any 1936 mor el seu íntim amic Ramon Sijé a qui dedica la seva obra "Elegia".

Lluità a la guerra civil al ban rebublicà. En plena guerra viatge breument a Oriola per casar-se del 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa, reintegrant-se als pocs dies al front de Jaen. L'estiu del mateix any 1937 assisteix al "II Congreso Internacional de Escritores Anfifascistas" celebrat a Madrid i València.

Aquest any 1937 escriu el drama "Pastor de la muerte" i nombrosos poemes recopilats a "El hombre acecha". El mes de desembre del mateix 1937 neix el seu primer fill, Manuel Ramon, qui mor als pocs mesos i a qui dedica el poema "Hijo de la luz y de la sombra" i altres recollits a "Cancionero y Romancero de Ausencias".

El mes de gener de 1938 neix el seu segon fill, Manuel Miguel, a qui dedica les famoses "Nanas de la cebolla" genialment musicades i cantades per Joan Manuel Serrat. El mateix any escriu "Viento del Pueblo" també magníficament musicada i interpretada per Paco Ibáñez.

Tot just acabada la guerra s'acabava d'imprimir a València "El hombre acecha". Una comissió depuradora franquista presidida pel "filòleg" Joaquín de Entrambasaguas ordenà la destrucció completa de l'edició. Providencialment és van salvar dos exemplars que van permetre la seva reedició l'any 1981.

Detingut, empresonat i "jutjat" per delicte de rebel·lió militar per un tribunal de militars dels que s'havien alçat en armes contra el govern sortit de les urnes fou condemnat a mort, si bé la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó a causa de la pressió d'importants intel·lectuals de l'època. Passà per les presons de Palència, Ocaña i Alacant on morí de tuberculosi, però segurament també de pena i de ràbia, el dia 28 de març de 1942, amb només 31 anys de fecunda i intensa vida intel·lectual, poètica i de lluita antifeixista.

Por los campos luchados se extienden los heridos.
Y de aquella extensión de cuerpos luchadores
salta un trigal de chorros calientes,
extendidos en roncos surtidores.

La sangre llueve siempre boca arriba, hacia el cielo.
Y las heridas suenan, igual que caracolas,
cuando hay en las heridas celeridad de vuelo,
esencia de las olas.

La sangre huele a mar, sabe a mar y a bodega.
La bodega del mar, del vino bravo,
estalla allí donde el herido palpitante se anega,
y florece, y se halla.

Herido estoy, miradme: necesito más vidas.
La que contengo es poca para el gran cometido
de sangre que quisiera perder por las heridas.
Decid quién no fue herido.

Mi vida es una herida de juventud dichosa.
¡Ay de quien no esté herido, de quien jamás se siente
herido por la vida, ni en la vida reposa
herido alegremente!

Si hasta a los hospitales se va con alegría,
se convierten en huertos de heridas entreabiertas,
de adelfos florecidos ante la cirugía.
de ensangrentadas puertas.

...

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.


El herido (Miguel Hernández)

(Imatge: Retrat de Miguel Hernández per Antonio Buero Vallejo)

dissabte, 13 de març del 2010

Tal dia com avui -13 de març-

de l'any 1898, a Sacramento, Califòrnia (Estats Units) nasqué Henri Leonard de Fiennes, conegut com Henry Hathaway, director de cinema.

Començà com actor, però no tingué èxit, arribant només a interpretar un paper secundari a un curtmetratge.

De la ma d'importants directors com Victor Fleming i Josef von Sternberg per qui actuà com assistent de direcció va arribar a desenvolupar la seva carrera de director on moltes de les seves pel·licules obtingueren força èxit de públic però escassos elogis de la crítica. Tot i que fou candidat a varis guardons cinematogràfics, mai li en va ser concedit cap.

Va ser un dels primers directors de Hollywood que gosà treure la càmera de l'estudi i rodar a exteriors. A les seves pel·licules intervingueren els principals actors de l'època com ara Marilyn Monroe, Gary Cooper, John Wayne, Mae West, Robert Mitchum, James Stewart, David Niven, Gregory Peck, Tyrone Power, Dean Martin, Susan Hayward, Dorothy Lamour i molts més.

El seu llegat és composa d'una trentena llarga de pel·licules, entre les quals, "The Lives of a Bengal Lancer", "Go West, Young Man", "The Dark Corner" "The Desert Fox: The Story of Rommel", "Niágara" "La conquesta de l'Oest", "The Sons of Katie Elder", "Nevada Smith", "El póker de la mort" i "True Grit".

diumenge, 7 de març del 2010

Tal dia com avui -6 de març-

de l'any 1853 a Venecia, al Teatre de la Fenice, s'estrenà l'òpera de Giuseppe Verdi "La Traviata" (La perduda), una de les òperes més conegudes del gran compositor italià. L'estrena fou un fracàs, degut sobre tot a uns intèrprets que no eren a l'alçada i pel seu argument, però un any més tard va assolir un gran èxit, fent-se amb la popularitat que té avui.

Sense dubte el passatge més popular i conegut és el famós brindis "Libiamo ne' lieti calici" però potser per "deformació professional" tinc especial predilecció pel duetto de Violetta i Germont que podeu veure i escoltar fent clic aquí

dilluns, 1 de març del 2010

Tal dia com avui -28 de febrer-

de l'any 1986, a Estocolm (Suècia) va morir assassinat, Olof Palme, Primer Ministre d'aquell país, quan sortia del cinema, passejant amb la seva dona i sense escolta.

Lamentablement a partir d'aquella data, un primer ministre ja no va poder caminar sol per carrer, ni tan sols a Suècia, on era força habitual.

El crim va quedar impune i prescriurà, si abans no és troba a l'assassí, d'aquí un any quan és compliran els vint-i-cinc de la seva perpetració. Un sospitós va ser encausat, però va resultar absolt per falta de proves.

Socialdemòcrata convençut és va destacar per les seves crítiques als Estats Units per la guerra de Vietnam i les armes nuclears, així com a la política de l'apartheid a Sudàfrica.

És va comprometre amb la problemàtica dels països del Tercer Mon, la democràcia i el desarmament. Condemnà, sovint en termes dràstics les dictadures tant de dretes com d'esquerres i va arribar a ser mediador de la ONU en la guerra entre Irán e Iraq.

dissabte, 27 de febrer del 2010

Tal dia com avui -27de febrer-

de l'any 1952 morí a Barcelona, Fructuós Gelabert i Badiella, pioner del cinema espanyol, juntament amb Segundo de Chomón, i primer que rodà una pel·lícula argumental a Espanya.

Nascut l'any 1874 a la la vila de Gràcia, a Barcelona, assistí l'any 1895 a una sessió del el kinetoscop d'Edison i posteriorment, l'any 1896 a la primera projecció a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière, decidint aleshores que és dedicaria a realitzar pel·lícules, decisió sorprenent dons en aquella època no hi havia indústria ni mitjans cinematogràfics a Barcelona.

L'any 1897 construí una rudimentària càmera amb l'ajut del fotògraf Santiago Biosca, que era una rèplica de la fabricada pels germans Lumière i rodà dos documentals "Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial"" i "Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants" i el que és pot considerar la primera pel·licula amb un cert argument feta a Espanya, "Riña en un café" inspirada en "El regador regat" dels germans Lumière. També al 1899 rodà la primera pel·lícula amb "efectes espacials" que és va fer a Espanya, "Choque de Transatlánticos".

Al període comprés entre 1897 i 1928, Gelabert rodà 29 pel·lícules de ficció i 77 documentals, la qual cosa no està gens malament per una indústria incipient i pionera a Espanya com ho era la cinematogràfica de començaments del segle XX.

dijous, 25 de febrer del 2010

Tal dia com avui -25 de febrer-

de l'any 1873 nasqué a Nàpols (Itàlia) Enrico Caruso, un dels tenors més coneguts mundialment i per molta gent el millor de tots els temps, tot i que un jurat de 16 crítics especialitzats en el bel canto convocats per la revista BBC Magazin, concediren aquesta qualificació el març de 2008 a Plácido Domingo.

Va ser el cantant més popular dels primers vint anys del darrer segle i un dels primers en enregistrar discs.

El seu repertori era d'unes seixanta òperes, la majoria en italià, però també en francès i anglès.

Els teatres d'òpera més importants del món van ser testimoni de les seves actuacions. Entre d'altres va cantar al Teatre San Carlo de Nàpols, La Scala de Milà, el Teatre Colón de Buenos Aires, el Covent Garden de Londres, i el Metropolitan Opera de Nova York i, una única vegada, l'any 1904 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona on interpretà Rigoletto de Giuseppe Verdi.

Aquell mateix any 1904 1904, enregistrà "Mattinata" de Ruggiero Leoncavallo, considerada com la primera cançó escrita únicament per a ser enregistrada. El seu disc "Vesti la giubba", del Pagliacci (Pallassos) de Leoncavallo, enregistrat l'any 1902 va ser el primer a la història del que és venguessin un milió d'exemplars.

Podeu escoltar aquest enregistrament històric fent clic a aquest enllaç

dimecres, 24 de febrer del 2010

Tal dia com avui -24 de febrer-

de l'any 1837 a Santiago de Compostela (A Coruña), nasqué Rosalía de Castro, poetessa i novel·lista en llengües gallega i castellana. És el principal referent del "Rexurdimento" (ressorgiment) de la literatura gallega al segle XIX desprès d'un llarg període d'ostracisme conegut amb el nom de "Séculos escuros" (segles obscurs).

Junt a Gustavo Adolfo Bécquer, és considerada com la precursora de la modernitat poètica, que és caracteritza per la creença en la impuresa de formes i idees, la sinceritat, i la experimentació del ritme i la mètrica.

El 17 de maig de 1863 aparegué una de les seves obres mestres, "Cantares Gallegos" i, en commemoració a aquesta efemèride, cada any és celebra aquest dia el "Día das Letras Galegas", a partir de l'any 1963 en que és commemorà el centenari de la publicació.

"Co seu xordo e costante mormorio
atráime o oleaxen dese mar bravío,
cal atrái das serenas o cantar.
«Neste meu leito misterioso e frio
-dime-, ven brandamente a descansar».
El namorado está de min... ¡o deño!
i eu namorada del.
Pois saldremos co empeño,
que si el me chama sin parar, eu teño
unhas ansias mortáis de apousar nel."

(Fragment de "Follas Novas")

dilluns, 22 de febrer del 2010

Tal dia com avui -22 de febrer-

de l'any 1985, fa avui 25 anys, morí a Barcelona, Salvador Espriu i Castelló, poeta, dramaturg i novel·lista, i un dels millors escriptors catalans del segle XX.

Nascut a Santa Coloma de Farners, autor de més de trenta obres, sent "La pell de brau" la més coneguda, que no necessàriament la millor, doncs tota l'obra d'Espriu és meritòria i digna de ser llegida i estudiada.

Compromès en la defensa de la llibertat i la justícia, mai deixà d'escriure en català, malgrat la dificultat de fer-ho i publicar als anys quaranta, preferint escriure poesia en ser aquest gènere menys controlat per la censura. Així publicà l'any 1946 el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera (Arenys escrit a l'inrevés).

La seva extensa obra fou mereixedora de molts i importants guardons, com el Premi Lletra d'Or l'any 1956 per "Final del laberint", el Premi Montaigne l'any 1971, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1972, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any 1980, i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, l'any 1982. Fou candidat al Premi Nobel de Literatura els anys 1971 i 1983. Va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat de Tolosa de Languedoc. El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi, que no va voler acceptar.

"De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses del teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternamenten l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
Llibertat"

Tan de bo, Sepharad l'escolti algun dia!

dissabte, 20 de febrer del 2010

Tal dia com avui -20 de febrer-

de l'any 1994 a Los Angeles, Califòrnia (Estats Units) morí Burton Stephen Lancaster -Burt Lancaster- actor cinematogràfic nordamericà.

Nascut a Nova York, al sí d'una família humil, començà la seva carrera artística amb un petit paper a una obra teatral a Broadway, on no tingué gran èxit, però sí li serví perquè un agent de Hollywood és fixés en ell i li aconseguís l'any 1946 un paper a la pel·licula "The killers" (estrenada a Espanya com "Forajidos") dirigida per Robert Siodmak i que co protagonitzà amb Ava Gardner. Aquesta pel·lícula el catapultà a la fama i permeté la seva intervenció en dues pel·lícules l'any següent i, a partir d'aquí en multitud de films dels més variats estils, molts d'ells amb gran èxit de taquilla.

Destaquen entre les pel·lícules protagonitzades per ell, entre moltes altres, "Gunfight at the O.K. Corral" (estrenada aquí com "Duelo de titanes") de John Sturges, "Elmer Gantry" (aquí "El fuego y la palabra") de Richard Brooks, "Il gattopardo" de Luchino Visconti, "Novecento" de Bernardo Betolucci, "Judgment at Nuremberg" (aquí ¿Vencedores o vencidos?) de Stanley Kramer, "From here to eternity" (D'aquí a la eternidat) de Fred Zinnemann, "Birdman of Alcatraz" (estrenada com "El hombre de Alcatraz") de John Frankenheimer i Atlantic City de Louis Malle. Fou nominat a l'Óscar per aquestes tres darreres pel·lícules i li fou concedit, i també el Globus d'Or, per "Elmer Gantry".

El seu interès per interpretar papers exigents el portà a acceptar remuneracions molt per sota del normal si el guió i el director mereixien el seu interès i, fins i tot, ajudà al finançament de films que li semblaren d'interès artístic i també alguns de l'incipient cinema independent, ajudant a posicionar-se a directors aleshores novells com Sydney Pollack o John Frankenheimer.

Fou també un defensor de les minories el que el va fer víctima de la persecució macarthista, opositor a la guerra del Vietnam i, valedor dels drets dels homosexuals, és va incorporar decididament a la lluita contra la Sida, quan el seu amic Rock Hudson la contragué.

dimecres, 17 de febrer del 2010

Tal dia com avui -16 de febrer-

de l'any 1928 nasqué a Balsareny (Bages), Pere Casaldàliga i Pla, escriptor, poeta i religiós, resident la major part de la seva vida a Brasil. Defensor dels drets dels més desfavorits, sempre ha estat vinculat amb la teologia de l'alliberament, el que li ha causat no pocs problemes amb la jerarquia catòlica.

Bisbe emèrit de São Felix do Araguaia i obligat per Roma a deixar el bisbat en acomplir els 75 anys d'edat, després de 33 anys en aquest càrrec, avui, amb 83 anys, i malalt de Parkinson, segueix en la seva lluita a favor de les persones amb greus carències, indígenes i camperols brasilers.

El 9 de març de 2006 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva divuitena edició, per la "seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler". Ha estat el primer català distingit amb aquest premi.

dissabte, 13 de febrer del 2010

Tal dia com avui -13 de febrer-

de l'any 1867, a Viena s'estrenà "An der schönen blauen Donau" (En el bell Danubi blau) conegut simplement com "El Danubi blau", el vals més famós de la història i una de les obres musicals clàssiques de més amplia difusió popular arreu del món.

Obra de Johann Strauss (fill), la seva estrena a la sala Diana de la capital austríaca sota la batuta Rudolf Weinburm no va despertar gaire entusiasme. Fins i tot va ser discutida pel cor al qui no va agradar la lletra.

No va ser fins que el mateix Johann Strauss dirigí la orquestra en la interpretació que és feu de la obra, sense cor, a l'Exposició Universal de París, l'estiu del propi any 1867, que fou molt celebrat, obtenint un gran èxit i difonent-se ràpidament per tot el món.

Entre els milers de vegades que cada any s'interpreta, pot ser una de les més famoses i esperades, és com un dels segurs bisos al tradicional concert d'any nou que, des de la capital d'Austria és transmet a tot el món amb una audiència estimada de 1.000 milions de persones a 54 països.

A destacar també la magnífica escena de la nau espacial que, a la pel·licula d'Stanley Kubrick "2001, una odissea de l'espai" que "balla" amb el fons del Danubi blau fins a ensamblar-se amb l'estació espacial i que podeu veure i escoltar fent clic en aquest enllaç.

divendres, 12 de febrer del 2010

Tal dia com avui -11de febrer-

de l'any 1990 a Sudàfrica fou posat en llibertat Nelson Rolihlahla Mandela, després d'haver passat 27 anys a presó per la seva oposició al règim establert al seu país inspirador i mantenidor de l'apertheid (segregació racial).

A partir d'aquesta data, el país evolucionà cap a un règim democràtic i Mandela fou elegit president quatre anys més tard.

L'eficàcia de la seva actuació vers la reconciliació dels sudafricans, especialment meritòria en qui havia passat 27 anys a presó en penosa situació, el feu merèixer molts i importants guardons, entre ells, el Premi Nobel de la Pau, l'any 1993, el Premi de la Pau de Mahatma Gandhi, el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, la Medalla Presidencial de la Llibertat, l'Ordre al Mèrit del Regne Unit, el Bharat Ratna, el Premi Lenin de la Pau, i el Premi Sájarov.

"Després d'escalar una muntanya molt alta, descobrim que hi ha moltes altres muntanyes per escalar."

"El meu ideal més volgut és el d'una societat lliure i democràtica en la que tots puguem viure en harmonia i amb iguals possibilitats."

dimecres, 10 de febrer del 2010

Tal dia com avui -10 de febrer-

de l'any 1992 morí a Alcalá de Henares (Madrid), José María de Llanos Pastor, el "Padre Llanos", també conegut com el "cura rojo".

Fill d'un general d'infanteria, és llicencià en químiques l'any 1927 i fou falangista i director d'exercicis espirituals de Francisco Franco. L'any 1955 arribà al barri madrileny de "El Pozo del Tío Raimundo" barri de barraques sense cap tipus de serveis, tot i que els seus habitants, paletes en la seva majoria, van anar creant, sense cap tipus de permís municipal, connexions al clavegueram, fent el barri menys inhabitable.

Colpejat per la misèria i la injustícia que és vivia al barri, Llanos va anar prenent postura cap posicions cada cop més esquerranes fins arribar a militar al sindicat Comissions Obreres (CCOO) i al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb la "complicitat" d'altres jesuïtes, com ell, començà a aglutinar als habitants del barri per la creació de dispensari, cooperativa, fundacions i escoles.

Partidari d'una Església popular i propera al poble, dirigí o participà en moltes iniciatives i reivindicacions polítiques i veïnals en favor del barri.

Francisco Umbral escrigué sobre el Padre Llanos:

"A los picados les daba nescafé con galletas maría, de comunión, y a sus amigos nos daba conversación y nos echaba música de Vivaldi. Era el hombre mas bueno que uno haya conocido jamas. Lucía un reloj de pulsera que le trajo La Pasionaria de Moscú, un reloj verde como una rana y pesado como un tanque en la muñeca. A mi nunca me hizo proselitismo, no quería convertir a nadie. Andaba mucho, como todos los viejos que no pueden andar. Ibamos a dar vueltas por la Plaza mayor, buscando él ese solecillo que es ya el ciclo municipal de los viejos. Es el único santo con boina de todo el santoral y por eso no subirá al cielo."

dimarts, 9 de febrer del 2010

Tal dia com avui -8 de febrer-

de l'any 1918 nasqué a Madrid, Enrique Tierno Galván, polític, sociòleg, jurista i assagista. Conegut amb l'afectuós mot de "El viejo profesor", és recordat, sobre tot, pel seu càrrec d'Alcalde de Madrid que exercí fins el mateix dia de la seva mort, el 19 de gener de 1986.

Doctor en Dret i en Filosofia i Lletres, persona extraordinàriament culta, fou Catedràtic de Dret Polític des de 1948 fins 1953 en la Universitat de Múrcia, i des de 1953 fins 1965 en la Universitat de Salamanca.

Processat l'any 1957 per les seves activitats polítiques, fou expulsat de la Universitat l'agost de 1965 per recolzar protestes estudiantils contra la dictadura franquista, a l'igual que els també professors José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo. Entres 1966 i 1967 fou professor en la Universitat de Princeton (Estats Units).

L'any 1976, mort el dictador, recuperà la càtedra. Obtingué un acta de diputat a les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, pel Partit Socialista Popular que havia fundat i que fusionà més tard amb el PSOE, del que fou elegit president honorari.

En las primeres eleccions municipals de la democràcia, celebrades el més d'abril de 1979, tot i que el partit més votat va ser la UCD d'Adolfo Suárez, una coalició amb el PCE li donà l'alcaldia de Madrid, càrrec que repetiria les següents eleccions de maig de 1983 i en el que romangué fins la seva mort.

Va aconseguí una gran popularitat i l'afecte dels madrilenys, fins i tot dels joves en recolzar l'anomenada "movida madrileña", i de ciutadans d'altres indrets per la seva simpatia, la seva cultura i la seva fina ironia escrivint uns impecables bans en to humorístic. Escrigué també un llibre de memòries, "Cabos sueltos" en una prosa culta i magnífica ironia que s'afegí a la seva amplia bibliografia, amb més de trenta obres de primer ordre.

El seu enterrament, el dia 21 de gener de 1986 va ser una de las concentracions més nombroses de quantes s'han succeït a la ciutat del "Oso y el Madroño".


"El poder es como un explosivo: o se maneja con cuidado, o estalla."

"Es difícil ser bueno y fuerte a la vez. Y, por lo común, cuanto más fuerte se es menos razón se tiene."

"La buena didáctica es aquella que deja que el pensamiento del otro no se interrumpa y que le permite, sin notarlo, ir tomando buena dirección."

"Más libros, más libres."

diumenge, 7 de febrer del 2010

Tal dia com avui -7 de febrer-

de l'any 1927 nasqué a Montpellier (Languedoc-Rosselló, França), Marie-Juliette Gréco -Juliette Gréco- cantant a qui la premsa francesa atribuí el sobrenom de "La musa dels existencialistes".

Començà la seva carrera artística com actriu de teatre i radio, però aviat Anne-Marie Cazalis i Jean-Paul Sartre la convenceren a dedicar-se professionalment a la cançó.

La seva consagració artística tingué lloc l'any 1949, a rel de la seva actuació a París, al cabaret "Le boeuf sur le toit". Al 1950 rep el premio de la SACEM pel seu disc "Je hais les dimanches" (Odio els diumenges). L'any 1954 actuà al mític Olympia de París. Aleshores ja era una cantant consagrada.

Compositores que, posteriorment, van ser molt reconeguts, com Jacques Brel, Serge Gainsbourg o Léo Ferré van escriure cançons per Juliette Gréco quan encara eren poc coneguts i, en part, va col·laborar en fer-los famosos.

L'any 1984 fou condecorada com "Chevalier de la Légion d'honneur".

Entre les seves cançons destaquen "Les feuilles mortes" i "Je suis comme je suis", totes dues de Jacques Prévert i Joseph Kosma, "Joli môme" de Léo Ferré, "Si tu t'imagines" de Raymond Queneau i Joseph Kosma, "Vieille" de Jacques Brel i "Parlez-moi d'amour" de Jean Lenoir, que podreu veure i escoltar en la interpretació que feu l'any 1967 a Berlín fent clic a aquest enllaç.

dissabte, 6 de febrer del 2010

Tal dia com avui -6 de febrer-

de l'any 1976, a Madrid, la "Dirección General de Seguridad" suspengué, després de l'èxit aclaparador del primer recital que Raimon va oferir al Pabellón Deportivo del Real Madrid, en plena efervescència predemocràtica, els tres concerts que restaven. Era president del govern Carlos Arias Navarro i Ministre de l'Interior Manuel Fraga Iribarne.

L'impressionant ambient del concert celebrat el dia abans, amb assistència a la primera fila de Felipe González, Simón Sánchez Montero i Marcelino Camacho, pràcticament recent sortit de la presó en mèrits a la primera amnistia parcial després de la mort del dictador i que causà la prohibició dels restants, queda recollit en un àlbum doble, "El recital de Madrid", un dels millors dels enregistrats en directe del cantautor valencià-català on clarament s'aprecien els "¡Unidad!", "¡Amnistía!" i "¡Libertad!". La portada del disc, que podeu veure a la imatge, expressa el fet de la prohibició del segon al quart dels recitals previstos.

L'únic recital que és pogué celebrar començà amb "La nit", mítica cançó que burlà reiteradament la censura franquista, probablement perquè els censors no van arribar a entendre el significat de "la nit és llarga, la nit" i inclogué altres tan característiques com "El País Basc", "Al vent", "Sobre la por", "Sobre la pau", "Inici de càntic en el temple", "Quatre rius de sang", "Indesinenter", "Quan jo vaig nàixer", "D'un temps, d'un país", "Diguem no" i així fins a vint cançons mes dos bisos, sense oblidar "18 de Maig a la Villa", amb expressió de les emocions sentides tant pel públic com pel cantant al recital ofert a la Universidad Complutense el 18 de Maig de 1968 i "Jo vinc d'un silenci" estrenada pocs mesos abans en un memorable recital al Palau dels Esports de Barcelona, mentre el dictador agonitzava. Hi ha enregistraments d'aquesta cançó de molta més qualitat, però segurament cap te l'emotivitat de la d'aquell moment de l'estrena, tens i esperançador i que podreu veure i escoltar fent clic en aquest enllaç.

Paradoxalment, tal dia com avui -6 de febrer- de l'any 1988 morí a Madrid, sense pena ni glòria, Carmen Polo, vídua del dictador.

dimecres, 3 de febrer del 2010

Tal dia com avui -2 de febrer-

de l'any 1913 s'inaugurà a Nova York la "Grand Central Terminal" sovint anomenada com Grand Central Station o simplement com la Grand Central.

Ubicada al carrer 42 a l'alçada de Park Avenue, és la estació de trens més gran del món. Compta amb 44 andanes i amb 67 vies. Té dos nivells, tots dos soterranis amb 41 vies al nivell superior i 26 al nivell inferior, i s'estan construint noves andanes sota el nivell inferior. Un cop acabades tindrà 75 vies i 48 andanes.

Te una superfícies de 194.249,11 m² i 53.000 metres de vies. Hi circulen al voltant de 125.000 passatgers diaris i més de 500.000 visitants cada dia. La puntualitat dels trens és del 98 %

Però pels gourmets el més important que té la Grand Central Terminal és l'Oyster Bar, fantàstic restaurant obert el mateix any 1913 on és poden degustar dotzenes de varietats d'ostres, a part d'altres suculents productes de la mar. Si aneu a Nova York, no us el perdeu, però, si aneu a sopar, feu-lo d'hora doncs tanca a dos quarts de deu en punt.

dimarts, 2 de febrer del 2010

Tal dia com avui -1 de febrer-

de l'any 1966 morí a Woodland Hills, Califòrnia (Estats Units), Joseph Francis Keaton -Buster Keaton- genial actor, director i guionista de cinema mut.

El seu característic rostre seriós i inexpressiu mentre és succeïen escenes hilarants, el van fer mereixedor del sobrenom "The Great Stone Face" (cara de pedra). En canvi a Espanya va ser conegut amb el ridícul nom de "Pamplinas".

Nascut el mateix any de la invenció del cinema, semblava predestinat al setè art i, en efecte, ens va deixar memorables pel·licules com "Our Hospitality" (estrenada a Espanya com "La ley de la hospitalidad"), "The Navigator" (El navegant), "Sherlock Jr.", "Seven Chances" (Les set ocasions), "The General" (estrenada aquí com "El maquinista de la General) i "The Cameraman", amb el seu famós accidental "travelling amb grua", pot ser el primer de la història del cinema.

Fent clic a aquest enllaç podreu veure una selecció d'escenes d'aquesta darrera pel·licula, inclosa la citada.

diumenge, 31 de gener del 2010

Tal dia com avui -31 de gener-

de l'any 1908 nasqué a Campo de la Cruz, Buenos Aires (República Argentina), tot i que el seu naixement va ser registrat a Pergamino, a uns 30 kilòmetres, Héctor Roberto Chavero Aramburo, conegut pel seu pseudònim, Atahualpa Yupanqui, cantautor, guitarrista i escriptor considerat com el músic de folklore més important d'Argentina.

Moltes de les 325 cançons que va escriure han estat cantades, a part de per ell mateix, per cantants del prestigi de Mercedes Sosa, Jorge Cafrune, Víctor Jara, Ángel Parra, i Marie Laforêt, entre molts d'altres i continuen al repertori de molts artistes, tan argentins com de molts indrets del mon.

Una faceta menys coneguda d'Atahualpa Yupanqui, però no menys prolífica, va ser la literària, havent escrit i publicat dotze llibres.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure i escoltar interpretant una de les seves cançons més emblemàtiques, "Los ejes de mi carreta".

Tal dia com avui -30 de gener-

de l'any 1948 morí assassinat a Nova Delhi (India), Mohandas Karamchand Gandhi -Mahatma Gandhi- advocat, pensador i polític indi i lluitador nacionalista per la independència del seu país, abanderat de la no violència i la resistència pacífica i pacifista.

Empresonat molts cops, és convertí en un heroi nacional i l'any 1931 participà a la Conferència de Londres, on reclamà la independència de la Índia

Un cop assolida la independència, lluità per la reforma de la societat índia, i per la integració de les castes més baixes (els shudrá o ‘esclaus’, els pàries o ‘intocables’ i els mlecha o ‘bàrbars’), i pel desenvolupament de les zones rurals. La seva desaprovació als conflictes religiosos que seguiren a la independència de la Índia, defensant als musulmans en territori hindú, li van costar la vida, en ésser assessinat per un fanàtic integrista hindú, el dia 30 de gener de 1948, quan tenia 78 anys i morí al crit de «¡Hey, Rama!», paraules que són escrites al monument erigit al seu honora a Nova Delhi.

"Ull per ull i tot el món acabarà cec"
"La humanitat no pot alliberar-se de la violència mès que per mig de la no violència."
"No hi ha camí vers la pau, la pau és el camí."

divendres, 29 de gener del 2010

Tal dia com avui -28 de gener-

de l'any 1887 a París és començà a construir la tour Eiffel.

Autèntic mastodont de ferro, criticada fortament al seu començament, és avui un dels signes més emblemàtics de la capital del Sena, novè lloc més visitat del país l'any 2006 i primer monument de pagament més visitat del món amb 6.893.000 visitants l'any 2007.

Va tardar dos anys, dos mesos i cinc dies en acabar-se. Concebuda inicialment per experiments científics, amb la seva alçada de 300 metros, prolongada més tard amb una antena a 325 metros, fou l'edifici més alt del món durant més de 40 anys, fins que fou superat per l'edifici Chrysler, a Nova York, l'any 1930.

L'alçada màxima, com queda dit és de 325 metres, amb una planta quadrada de 125 metres de cantó per la part exterior de les potes i una llum entre pilars de 74 metres. El primer nivell te capacitat per 3.000 persones, el segon, a 115 metres d'alçada sobre el terra, per 1.600 i el tercer, a 275 metres de terra, per unes 400. Les escales, obertes al públic només fins el segon pis, constes de 1.665 graons fins la part més alta.

Dissenyada per suportar oscil·lacions de fins 7 dm., l'amplitud màxima suportada va ser durant una onada de calor l'any 1976, de 18 cm, a part d'una altra de 13 cm durant una tempesta al desembre de 1999, amb vents d'una velocitat de 240 km/h.

Per l'entrada de l'any 2000, la torre Eiffel fou guarnida amb 20.000 llums que s'il·luminen intermitentment durant 10 minuts dos cops al dia, per migdia i a la 1 de la matinada. A més a més, cada hora la torre encén intermitentment els seus 20.000 llums durant 5 minutos. Aquestes llums foren col·locades per 20 alpinistes cada nit durant tres mesos. Les 20.000 llums tenen un pes total de 8 tones. Va caler col·locar 60.000 collarins flexibles para subjectar els cables, de més de 30 kilòmetres, a la torre i 20.000 juntes para unir-los. Són comandats per 230 interruptors.

Nascuda en mig de la polèmica, no cap dubte que avui la tour Eiffel és un signe característic de la ciutat de París i del país al tot el món.

dilluns, 25 de gener del 2010

Tal dia com avui -25 de gener-

de l'any 1990 morí a Londres (Regne Unit), Ava Lavinia Gardner -Ava Gardner- actriu de cinema nord americana, considerada com una de les millors del segle XX que arribà a ser un mite de l'anomenat Setè Art.

D'origen humil, fou per casualitat que fou descoberta per un caça talents de Hollywood en veure unes fotos seves posades a l'aparador de l'estudi fotogràfic del seu cunyat.

Intervingué en una cinquantena de pel·licules, entre elles, "My Forbidden Past" (El meu passat prohibit, estrenada a Espanya com "Odio y orgullo") de Robert Stevenson, "Show Boat" (Magnolia) de George Sidney, "Les neus del Kilimanjaro" de Henry King, "Mogambo" de John Ford, "Knights of the Round Table", estrenada a Espanya com "Los caballeros del rey Arturo" de Richard Thorpe, "La comtessa descalça" de Joseph L. Mankiewicz, "Bhowani Junction" de George Cukor, "On the Beach" d'Stanley Kramer, "55 dies a Pequín" de Nicholas Ray, "Set dies de maig de John Frankenheimer, "La nit de la iguana", "La Biblia" i "El jutge de la forca", de John Huston, "Mayerling" de Terence Young i "The Blue Bird" (L'ocell blau) de George Cukor.

La seva mítica bellesa i la seva espectacular fotogènia va fer que algú la definís com "l'animal més bell del món" slogan que l'actriu no suportava.

Nominada als premis Óscar per "Mogambo", mai va aconseguir aquest guardó.

diumenge, 24 de gener del 2010

Tal dia com avui -24 de gener-

de l'any 1977, a Madrid, un comando ultradretà assassinà a tres advocats laboralistes d'un despatx del carrer d'Atocha, Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco, a l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio i a l'administratiu Ángel Rodríguez Leal, i causà ferides a quatre més, Miguel Sarabia Gil, Alejandro Ruiz-Huerta Carbonell, Luis Ramos Pardo i Dolores González Ruiz, casada amb Sauquillo, que estava embarassada i va perdre el seu fill.

El comando entrà a l'esmentat despatx, suposadament buscant a un dirigent sindicalista que no s'hi trobava, i disparà a mansalva contra tots els reunits amb aquest resultat que podria haver estat encara més luctuós si no hagués estat perquè els cadàvers dels difunts caiguts sobre els ferits els van fer d'escut.

El 4 de març de 1980 la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid declarà provat que els processats Francisco Albadalejo (secretari del Sindicat Vertical del Transport Privat de Madrid i vinculat a FE de les JONS), José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Leocadio Jiménez Caravaca constituïen un "grup activista i ideològic, defensor d'una ideologia política radicalitzada i totalitària, disconforme amb el canvi institucional que s'estava operant a Espanya" i va condemnà a José Fernández Cerrá i Carlos García Juliá a un total de 193 anys a cada un d'ells, i a Francisco Albadalejo, a un total de 73 anys.

A l'enterrament assistiren més de cent mil persones, en el que va constituir la primera manifestació multitudinària després de la mort del dictador i va transcórrer sense incidents. Per tot Espanya és produïren importants vagues, manifestacions i mostres de solidaritat. Tres mesos més tard, el govern d'Adolfo Suárez legalitzà el Partit Comunista d'Espanya.

El dia 11 de gener de 2002, el Consell de Ministres concedí la Gran Creu de l'Ordre de San Raimon de Penyafort als tres advocats i l'estudiant difunts i la Creu de la mateixa Ordre a l'administratiu Ángel Rodríguez Leal. És la més alta distinció amb la que és reconeix en l'àmbit del Dret i la Justícia a Espanya als qui han destacat al llarg de la seva vida pels seus mèrits professionals i humans al servei del Dret.

Aquests fets van inspirar la pel·lícula de Juan Antonio Bardem "Siete días de enero". Podeu veure un fragment fent clic a aquest enllaç. I fent-ho en aquest altre podeu veure un reportatge sobre el multitudinari enterrament.

(a la fotografia, monument a les víctimes situat a la Plaça Antón Martín de Madrid, junt al carrer Atocha).


Tal dia com avui -23 de gener-

de l'any 1989 morí a Figueres (Alt Empordà), Salvador Dalí i Domènech, Marquès de Púbol, pintor i un dels màxims exponents del surrealisme.

L'any 1922 va romandre a la famosa "Residencia para Estudiantes" de Madrid on feu amistat amb Federico Garcia Lorca, Pepín Bello i Luis Buñuel, amb qui col·laboraria en els seus curtmetratges "Un chien andalou" l'any 1929 i "L'age d'or" el 1930. A aquesta època conegué la seva musa i esposa, Gala i l'any 1931 pintà una de les seves obre més famoses "La persistència de la memòria" (Els rellotges tous).

Visqué vuit anys a Nova York a partir de 1940, quan la segona guerra mundial arrasava Europa. En aquests anys va fer els famosos decorats per la pel·licula "Recorda" d'Alfred Hitchcock, i emprengué amb Walt Disney la realizació d'un film de dibuixos animats, "Destí", que quedà inacabada i és muntà l'any 2003, molt més tard de la mort de tots dos.

Des de 1949 visqué a Catalunya i dissenyà el "Teatre Museu Dalí" a la ciutat de Figueres, on romanen les seves restes, just sota de l'escenari i on és troba una part important de la seva obra pictòrica que és troba també als principals museus de tot el món.

divendres, 22 de gener del 2010

Tal dia com avui -22 de gener-

de l'any 1970 va fer el seu primer viatge comercial un avió Boeing 747 -comunament anomenat Jumbo- en un vol de la desapareguda companyia Pan American de Nova York a Londres.

El Boeing 747 va ser la primera aeronau comercial de gran format amb configuració de tres blocs de seients separats per dos passadissos i capacitat, segons el model, per entre 366 i 524 passatgers (fins a 570 una versió especial feta per Japó).

Tot i que fou seguida per altres aeronaus d'aquesta mateixa o similar configuració com el Douglas DC-10, el Lockheed L-1011 TriStar, i l'Airbus A300, no fou fins l'any 2007 que l'Airbus A380 amb capacitat per entre 800 i 850 passatgers va trencar l'hegemonia del "Jumbo" en aquest aspecte.

Depenent de les diverses versions de l'aparell, te una llargada màxima de 76,4 metres, una envergadura (amplada entre els extrems de les ales) de 68,5 metres i una alçada de 19,8 metres, o sigui com un edifici de set pisos. El pes en buit arriba a ser de 186.000 kgs. i el pes màxim a l'enlairament de 440.000 kgs. La velocitat de creuer és de 495 nusos (916 kms/h) i la màxima de 528 nusos (978 kms/h) a una altitud de 35.000 peus (uns 10.500 metres). La carrera d'enlairament amb pes màxim va, segons el model, de entre els 3.018 als 3.320 metres i, també amb càrrega màxima, la autonomia de vol, va de entre els 9.800 i els 14.815 kms., amb una càrrega màxima de combustible de 243.120 litres.

Els primers models, fabricats l'any 1968 tenien un cost unitari de 24 milions de dòlars, força més "econòmics" que els 300 milions de dòlars que costaren els fabricats l'any 2007.

Només una persona al món, el príncep saudita Al Waleed bin Talal Abdulaziz Al Saud ha estat propietari particular d'un d'aquests monstres de l'aire. Dos d'aquests aparells -els coneguts com Air Force One- autèntics fortins voladors, són utilitzats pel president dels Estats Units als seus desplaçaments.

Tal dia com avui -21 de gener-

de l'any 1941 nasqué a Madrid José Plácido Domingo Embil -Plácido Domingo- cantant líric, tenor i baríton, un dels més grans exponents contemporanis a tot el món en la seva especialitat.

Visqué des de 1949 a Mèxic on debutà el 12 de maig de 1959 al teatre Degollado, de Guadalajara, (Mèxic), com Pascual, a Marina. A continuació va cantar assumint el paper de Borsa a Rigoletto, Pare Confessor a Diàlegs de carmelites i, com tenor, interpretant a Alfredo (La Traviata) a Ciutat de Monterrey.

L'any 1962 s'incorporà a la Òpera de Tel Aviv, Opera Nacional d'Israel, on és va fer famós. En dos anys i mig d'estada va cantar en 280 representacions.

Ha cantat als millors teatres d'òpera de tot el món: Metropolitan Opera de Nova York, Òpera Estatal de Viena, Òpera Lírica de Chicago, La Scala de Milà, Teatre Municipal de Santiago, Òpera de San Francisco, Covent Garden a Londres, Teatro Colón de Buenos Aires, Òpera House a Londres, i, naturalment, al Liceu de Barcelona.

És conegut per la seva activitat filantròpica. L'any 1985, amb motiu del terratrèmol més important de la història de Mèxic al qual perdé varis familiars, intervingué personalment a les tasques de rescat i donà al llarg de l'any següent concerts benèfics per les víctimes, el que li va valgué un homenatge a Ciutat de Mèxic amb una estàtua al seu honor de dos metres d'alçada i tres-cents kilograms de pes, fosa a partir de claus donades per la població i l'atorgament del premi de la Orden del Águila Azteca, màxim guardó atorgat pel Govern de Mèxic a ciutadans estrangers.

Ha regalat cases a famílies sense recursos a México amb una de les més grans constructores que en agraïment per aquest gest batejà amb el seu nom un modelo de casa anomenada "Plácido" de las quals se'n construïren milers.

Entre mols altres guardons te el Premi Príncep d'Astúries de les Arts de 1991, junt a Victoria de los Ángeles, Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Pilar Lorengar i Alfredo Kraus, el Premi Kennedy Center l'any 2000, la Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil el 2002, la Medalla Presidencial de la Llibertat dels Estats Units, el 2002, el Premi Ella de 2002 L'Ordre del Imperi Britànic el 2002, és Comandant de la Legió d'Honor Francesa l'any 2002, la Medalla Internacional de las Artes de la Comunidad de Madrid el 2006 i dos premis 'Brit Award', un a tota una carrera i el de la crítica.

És Doctor Honoris Causa pel Royal Northern College of Music, el Philadelphia College of Performing Arts, la Universitat d'Oklahoma City, la Universitat Complutense de Madrid, la Universitat de Nova York, la Universitat de Georgetown, el Washington College de Chestertown, la Universitat Anáhuac de Mèxic, la Acadèmia de Música Fryderyk Chopin de Varsòvia i la Universitat d'Oxford.

Te set premis Grammy i dos premis Emmy.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure i escoltar cantant "E lucevan le stelle" de la òpera Tosca de Giacomo Puccini.

dimecres, 20 de gener del 2010

Tal dia com avui -20 de gener-

de l'any 1969 morí a Madrid, Enrique Ruano Casanovas estudiant de Dret i militant antifranquista.

Ruano va ser detingut per la Brigada Político Social, policia política del règim franquista, el dia 17 de gener de 1969, acusat del greu delicte de lliurar al carrer propaganda del aleshores il·legal sindicat Comissions Obreres.

El dia 20 de gener Ruano va ser portat pels agents policials a un edifici del madrileny carrer Príncipe de Vergara (aleshores General Mola) per fer un escorcoll i és precipità al carrer des de un setè pis morint instantàniament.

La policia va donar la versió del suïcidi, arribant a falsejar i fer publicar per l'ABC un suposat diari del difunt, fent veure que tenia idees suïcides, però la misteriosa desaparició d'un tros de clavícula del cadàver a l'autòpsia va fer que agafés cos l'evidència de que s'havia disparat contra el jove i és tractava d'eliminar la prova de l'impacte de la bala contra el seu cos.

Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima escriviren la seva famosa cançó "Què volen aquesta gent?" que marcà a tota una generació d'estudiants -la meva- i que és convertí en un crit contra la repressió. La Maria del Mar la va cantar dotzenes de vegades en Facultats de tot arreu, on era corejada pels estudiants mentre controlaven la possible arribada dels "grisos".

Veieu-la i escolteu-la fent clic sobre aquest enllaç.

Tal dia com avui -19 de gener-

de l'any 1839 nasqué a Aix-en-Provence (França), Paul Cézanne, pintor post impressionista, considerat el pare de l'art modern en assentar les bases de la transició entre l'estil artístic del segle XIX cap el món artístic del segle XX.

Com tans altres artistes fou ignorat pels seus contemporanis, menyspreat per la crítica i el públic i únicament apreciat per alguns impressionistes i, ja a la fi de la seva vida per la nova generació.

Amic i admirador de Pissarro i també de Delacroix, Courbet i Manet, s'interessà pels elements més radicals del món artístic parisenc.

És pot afirmar que Cézanne creà el pont entre l'impressionisme del XIX i el cubisme, nou estil del començament del segle XX.

Durant molt de temps la seva obra només va ser coneguda pels seus antics col·legues impressionistes i per uns quants artistes joves radicals de la línia del postimpressionisme, entre els quals Vincent van Gogh i Paul Gauguin.

Una retrospectiva de Cézanne feta l'any 1907 al Saló de la Tardor de París impactà amb fermesa la direcció que prengué la avantguarda parisenca, reconeixent-lo i el feu un dels artistes més influents del segle XIX i del adveniment del Cubisme. En les exploracions de Cézanne de simplificació geomètrica i fenòmens òptics s'inspiraren Picasso, Braque, Gris, i altres.

S'atribueix tant a Matisse com a Picasso, l'expressió de que «Cézanne es el pare de tots nosaltres». Matisse va ser un gran admirador de la utilització del color per Cézanne en tant que Picasso desenvolupà la seva estructura de la composició plana per crear l'estil cubista.

dilluns, 18 de gener del 2010

Tal dia com avui -18 de gener-

de l'any 1971 nasqué a Santpedor Josep Guardiola i Sala -Pep Guardiola- exjugador i entrenador de futbol, actual entrenador del F.C. Barcelona, el Barça.

Començà la seva meteòrica carrera d'entrenador el juny de 2007, com a primer entrenador del Barça B que havia baixat a tercera divisió la temporada anterior, aconseguint un resultat espectacular, amb 24 victòries, set empats i només cinc derrotes, sumant un total de 79 punts en 36 jornades i la conseqüent tornada a la segona divisió.

La següent temporada va ser nomenat entrenador del primer equip. Després d'una decebedora arrancada del campionat (una derrota i un empat) aviat és capgirà la situació i el Barça guanyà la primera temporada sota la seva direcció les tres copes a les que optava, la Lliga, la Copa del Rei, i la Champions, que completaria fins a les sis copes, totes les possibles, dins l'any 2009. El Barça és l'únic equip que ha assolit aquesta fita a la història del futbol i en Pep Guardiola el primer entrenador que ho ha fet possible.

Durant l'any 2009 li han estat concedits el Premi "Don Balón" al millor entrenador, el premi LFP al millor entrenador de la temporada, el Premi Marca al millor entrenador de la temporada, el Premi World Soccer al millor entrenador de l'any 2009 i el Premi IFFHS al millor entrenador del món. Fou nominat al premi Príncep d'Astúries dels Esports, però el rebutjà per no considerar-se'n mereixedor, manifestant que hi havien molts esportistes que se'l mereixien més que ell.

Però, essent tot això molt important, els que no som gaire afeccionats al futbol i que gràcies a ell ho som una mica més, destaquem la seva elegància, la seva educació, la seva humilitat, el seu respecte als altres que fan que el Pep, a més d'un gran entrenador, sigui una gran persona, cosa que no és pot predicar de molts dels seus col·legues.