dijous, 31 de desembre de 2009

Tal dia com avui -31 de desembre-

de l'any 1948 nasqué a Rochester, Boston, (Estats Units), LaDonna Adrian Gaines, coneguda com Donna Summer, cantant i compositora musical afroamericana.

Va formar part d'un grup anomenat "The Crow", fins que als 18 anys debutà com a actriu cantant al musical de Broadway "Hair".

L'any 1974 va enregistrà el seu primer àlbum, titulat "The Lady of the Night", amb l'ajut de Giorgio Moroder. El seu primer èxit comercial "The Hostage" és un single extret d'aquest àlbum.

L'any següent veié la llum el seu segon àlbum, el que representà una important innovació dins de la música d'aleshores, doncs suposà la creació d'un nou format, el maxi-single, un disc de vinil de duració mitjana que és faria molt popular les dècades dels 70 i 80. Aquest segon àlbum va ser tan exitós que arribà a convertir-se en el número u de vendes als Estats Units.

Ha cantat en diversos estils des de música disco, soul, pop, i va ser molt celebrat el seu duo amb Barbara Streissand (Enough is Enough).

Fent clic a aquest enllaç podreu veure i escoltar Dona Summer cantant "The impossible dreams" (els somnis impossibles).

dimecres, 30 de desembre de 2009

Tal dia com avui -30 de desembre-

de l'any 1948, a Nova York, al New Century Theatre, s'estrenà el musical de Cole Porter, "Kiss me, Kate".

Porter va ser l'autor del text i la música i aquest va ser el primer show que va guanyar un premi Tony, i va a arribar a fer 1077 funcions.

Està estructurat com "teatre dins del teatre", l'interior del qual representa una versió musical de l'obra de William Shakespeare "La petita fera domada" ("La fierecilla domada", en castellà).

L'any 1953 és va fer una versió cinematogràfica dirigida per George Sidney, interpretada per Kathryn Grayson, Howard Keel, i Ann Miller.

Fent clic en aquest enllaç podreu veure la obertura d'aquesta obra en una reposició feta a Londres l'any 1999 i, si teniu prou paciència, tota la obra, doncs va enllaçant els diferents episodis fins a un total de 22.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Tal dia com avui -29 de desembre-

de l'any 1934, al "Teatro Español" de Madrid, s'estrenà "Yerma" de Federico García Lorca, segona de l'anomenada "trilogía lorquiana", junt amb "Bodas de Sangre" de l'any 1933 i "La casa de Bernarda Alba" de l'any 1936.

Fou protagonista d'aquesta primera representació de la obra, l'actriu catalana Margarida Xirgu, i va ser un èxit aclaparador tot i els intents d'alguns sectors de boicotejar la obra.

Després de l'assassinat del poeta l'any 1936, no va ser fins l'any 1960 que, amb moltes dificultats és va poder tornar a representar l'obra. Així ho recorda la protagonista d'aquesta representació, Aurora Bautista:

"Fue todo muy emocionante. El teatro estaba lleno. Era el primer Lorca que se estrenaba tras la guerra civil. El teatro esta rodeado de carros de policía. Al final dejaron la cesta de flores rojas sobre el escenario y todo el mundo gritaba: ¡Federico!, ¡Federico!'. Fue muy emocionante. Todos estábamos como flotando sobre una nube de emociones. Salía humo de la sala. Todo el mundo se desbocó y se desahogó a costa de Federico".

La representació va estar a punt de ser suspesa per l'activitat desenvolupada per l'Aurora Bautista mesos abans a Mèxic. Així ho recorda l'actriu:

"Me fui y participé en unas representaciones que se hicieron ante el presidente de la República de México. Yo recité a Federico. Estuve con todo tipo de gente y, sobre todo, exiliados. Me hice fotos, fui a comidas. Pero a la vuelta a Madrid, desde la embajada habían enviado un informe en el que se decía que me había fotografiado con la bandera republicana y que había hecho manifestaciones en contra del régimen. Total, que me prohibieron hacer teatro. Otra vez las visitas, las peticiones. Al final, como cosa especial, se me permitió hacer Yerma, pero con la condición de que mi nombre no saliera en ninguna parte. Nada de publicidad, e incluso recuerdo que prohibieron la revista Triunfo de esa semana en la que se incluía un reportaje precioso sobre la obra".

A novembre de l'any 1971 seria una altra actriu catalana, Núria Espert, qui tornaria a protagonitzar Yerma, en aquest cas sota la direcció i muntatge del director argentí Víctor García.

"Señor, que florezca la rosa
no me la dejéis en sombra.
Sobre su carne marchita
florezca la rosa amarilla.
Y en el vientre de tus siervas
la llama oscura de la tierra"

"Tu colcha de oscura piedra,
pastor,
y tu camisa de escarcha
pastor,
juncos grises del invierno
en la noche de tu cama"

(De Yerma de Federico García Lorca)

(A la imatge Federico García Lorca amb l'actriu Margarida Xirgu i el dramaturg Cipriano Rivas Cherif en l'estrena de Yerma l'any 1934)

Tal dia com avui -28 de desembre-

de l'any 1934 morí a Reus (Baix Camp) Pablo Emilio Gargallo Catalán -Pablo Gargallo- escultor i pintor nascut a Maella (Saragossa) i considerat un dels escultors més importants i innovadors el segle XX.

Format artísticament a Barcelona on és traslladà amb la seva família quan només comptava set anys, és relacionà amb els artistes de "Els Quatre Gats", com Picasso i Isidre Nonell. Col·laborà amb Lluís Domènech i Montaner en la realització d'escultures de pedra i bronze, como el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Institut Pere Mata de Reus.

Va viure bona part de la seva vida al quartier de Montparnasse de París on visqué a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir amb Max Jacob, Juan Gris i Picasso.

Està considerat com un dels artistes més significatius de l'avantguarda espanyola i internacional. Des de l'any 1985 te museu propi, el "Museo Pablo Gargallo" al Palacio Arguillo de Saragossa.

(A la fotografia "El Profeta", la seva obra mestra, feta l'any 1933, que és pot veure al Museu Pablo Gargallo de Saragossa)

diumenge, 27 de desembre de 2009

Tal dia com avui -27 de desembre-

de l'any 1943, avui fa 20 anys que fa 26 anys que te 20 anys, nasqué al barri del Poble Sec de Barcelona, Joan Manuel Serrat i Teresa, un dels principals cantautors catalans i universals, conegut i estimat per molts indrets del món.

Membre dels Setze Jutges i un dels pioners de la Nova Cançó Catalana, estudiant de peritatge industrial i afeccionat a tocar la guitarra, feu el seu debut l'any 1965, any de la seva graduació com a pèrit industrial, al programa de Radio Barcelona "Radioscope" conduït per Salvador Escamilla.

L'any 1965 s'edità el seu primer disc amb les cançons "Una guitarra", dedicada a la guitarra que havia rebut com obsequi del seu pare, "Ella em deixa", "La mort de l'avi" i "El mocador" i l'any següent, 1966, és publicà el seu segon disc, amb algunes de les cançons que serien més populars seves, "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el fred", "El drapaire" i "Sota un cirerer florit", com molt populars també van ser les del tercer disc, publicat l'any 1967, "Cançó de matinada", "Paraules d'amor", "Me’n vaig a peu" i "Les sabates". Aquest disc va ser el més venut a Espanya. Va ser el primer cop que aconseguí aquesta fita un disc cantat en català.

Ha musicat molts poemes d'importants autors tan en llengua catalana com castellana, com ara Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, León Felipe, Joan Vergés, Joan Salvat-Papasseit, Joan Palau i Fabra, Josep Vicenç Foix, Josep Carner, Pere Quart, Mario Benedetti, Joan Barril, Luis Cernuda o Federico García Lorca.

En el camp polític i sota la dictadura franquista sempre va estar en la lluita per la llibertat. A finals de l'any 1970 participà a la tancada d'intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat en protesta pel consell de guerra de Burgos i contra de la pena de mort i al setembre de 1975, trobant-se a Mèxic, condemnà públicament els darrers afusellaments del franquisme, la qual cosa li valgué un any d'exili i, tal com ja havia ocorregut el 1968, després de la seva negativa de cantar al festival d'Eurovisió la cançó que havia de representar a Espanya, si no ho feia en català, els seus treballs van ser retirats i censurats pel règim.

L'any 2007 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva labor en defensa de la llengua i la cultura catalana, i també va ser investit Cavaller de la Legió d'Honor de la República Francesa.

Fent clic aquí podreu veure i escoltar a un molt jove Joan Manuel Serrat en un fragment de "La guitarra", una de les primeres i més entranyables cançons seves, tot i que no gaire conegudes, fent-ho aquí el podreu veure i escoltar cantant una de les seves cançons més populars, "Paraules d'amor", amb el tenor Josep Carreras, i fent-ho aquí podreu escoltar la Coral del Col·legi d'Advocats de Barcelona cantant "Cantares", sobre el poema d'Antonio Machado, musicat per Joan Manuel Serrat.

Joan Manuel, feliç 66 aniversari i, per favor, no et jubilis mai!

dijous, 24 de desembre de 2009

Tal dia com avui -24 de desembre-

de 1858 nasqué a Barcelona, Eliseu Meifrèn i Roig, pintor bàsicament paisatgista, adscrit al modernisme.

Estudià a l'Escola de Belles Artes de la Llotja de Barcelona però ben aviat viatjà a París, en companyia de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Ja des del seu primer viatge, quan descobrí el modernisme, quedà impregnat d'aquest estil que influiria en tota la seva obra.

Va ser un viatger infatigable i va recórrer mig món visitant i pintant als Estats Units - on pintà paisatges de Nova York i Nova Jersey - i també a Paraguai, com a Itàlia, França i Bèlgica on també pintà paisatges locals.

La seva obra s'exhibeix en molts dels millors museus de tot el món.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Tal dia com avui -23 de desembre-

de l'any 1815 nasqué a Centelles (Osona), Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer, urbanista, jurista, economista i polític.

Considerat com un dels fundadors de l'urbanisme modern, el seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, coneguda com el Pla Cerdà, que és caracteritza per carrers paral·lels i perpendiculars (amb algunes excepcions) i les illes octogonals, conformant quadrats ideals amb els cantons aixamfranats, característics de l'actual barri de l'Eixample.

A Barcelona inicià estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l’escola de Llotja, però en no obtenir el títol d'arquitecte, marxà a Madrid on estudià a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, obtenint el títol d'enginyer.

La quadrícula de Cerdà preveia carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada. Les illes només tindrien construccions en dos dels seus quatre costats amb passatges interiors entre ells. Encara queden unes poques illes d'aquestes característiques.

Ningú no és profeta a casa seva i en Cerdà tampoc no ho va ser. Va comptar amb la oposició municipal al seu pla. Va ser mal vist pels arquitectes, per la seva condició d'enginyer que consideraven no adient per desenvolupar un projecte urbanístic. Va ser menyspreat i morí arruïnat en no rebre del l'Estat espanyol i l'Ajuntament de Barcelona els honoraris que li devien.

Va haver de passar un segle des de la seva mort perquè és comencés a reconèixer la seva importantíssima obra. Fins la dècada dels 60 cap carrer ni plaça de Barcelona dugué el seu nom, tot i que estava previst al concurs donar a l'autor el nom d'un carrer principal. L'arquitecte Pere Falqués dissenyà un moment al seu honor que va ser vetat per l'alcalde de la època, Rius i Taulet.

L'Eixample barceloní és avui admirat a tot arreu i copiat en moltes ciutats per la facilitat que dona al trànsit, tot i que quan el va dissenyar encara no s'havia inventat l'automòbil que trigaria encara uns anys a aparèixer i molts més en popularitzar-se.

(A la imatge, vista aèria parcial de Barcelona, on s'observa el contrast entre ciutat vella, al quadrant dret inferior, respecte de l'eixample, a la resta de la fotografia).

dimarts, 22 de desembre de 2009

Tal dia com avui -22 de desembre-

de l'any 1870, morí a Madrid Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com Gustavo Adolfo Bécquer, poeta i narrador pertanyent al moviment del Romanticisme.

Nascut a Sevilla, visqué també a Madrid, Toledo i Sòria. Conegut majorment per les seves Rimes i Llegendes, va ser també un gran i reconegut narrador i periodista.

Escriptors de la talla de Rubén Darío, Miguel de Unamuno, els germans Antonio i Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso el consideraren com figura fundacional, descobridora de nous mons per la sensibilitat i la forma expressiva.

Tot i no ser de les més conegudes, una de les rimes que més m'agraden és aquesta, sobre la importància de saber rectificar i demanar perdó a temps:

"Asomaba a sus ojos una lágrima
y a mi labio una frase de perdón;
habló el orgullo y se enjugó su llanto,
y la frase en mis labios expiró.

Yo voy por un camino; ella, por otro;
pero, al pensar en nuestro mutuo amor,
yo digo aún: —¿Por qué callé aquel día?
Y ella dirá: —¿Por qué no lloré yo?"

tal dia com avui -21 de desembre-

de l'any 1850, nasqué a Barcelona, Lluís Domènech i Montaner, arquitecte i un dels màxims exponents del modernisme, amb Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.

Entre la seva obra destaca, com a més representativa, l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana, el Castell dels Tres Dragons, la Casa Fuster i la Casa Lleó Morera totes a Barcelona, la Casa Gasull, la Casa Navàs i l'Institut Pere Mata a Reus, i la Universidad Pontificia a Comillas (Cantabria), tanmateix com el Cementiri d'aquesta vila.

(A la imatge, Palau de la Música Catalana)

diumenge, 20 de desembre de 2009

Tal dia com avui -20 de desembre-

de l'any 1911 morí a Barcelona, Joan Maragall i Gorina, un dels grans poetes en llengua catalana de tots els temps.

Tot i identificar-se amb el nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya, mai va voler entrar en política, rebutjant les ofertes que li feren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó per presentar-se a les eleccions de diputats a Corts, exemple que no seguiren un dels seus 13 fills, Jordi Maragall i Noble, que va ser senador, i dos dels seus nets, Pasqual Maragall i Mira, que fou alcalde de Barcelona i President de la Generalitat i Ernest Maragall i Mira, Conseller d'Educació.


"Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!"

(Oda a Espanya, Joan Maragall, 1898)

dissabte, 19 de desembre de 2009

Tal dia com avui -19 de desembre-

de l'any 1996, morí a Paris Marcello Mastroianni, actor de cinema nascut a Fontana Liri (Itàlia) l'any 1924.

Debutà l'any 1947 amb "I Miserabili", adaptació de la novel·la de Víctor Hugo i ràpidament esdevingué famós pels seus papers a "I Soliti Ignoti", de Mario Monicelli i, sobre tot "La Dolce Vita" de Federico Fellini.

Intervingué en més de cent pel·licules, entre elles, a part de les citades, "La notte" "L'assassino" "Divorzio all'italiana", "Cronaca familiare", "Otto e mezzo", "Ieri, oggi, domani" "Matrimonio all'italiana", "Lo straniero", "Amanti", "Diamonds for Breakfast" (Desdejuni amb diamants), "I girasoli", "Fellini Roma", "La moglie del prete", "Liza", "La grande boufee", "Ne touche pas à la femme blanche", "Una giornata particolare", "Oci ciorne" i un llarguíssim etcètera.

Fou nominat al premi al millor actor de l'Acadèmia per "Divorzio all'italiana", l'any 1963, "Una giornata particolare", l'any 1978 i "Oci ciorne", l'any 1988.

divendres, 18 de desembre de 2009

Tal dia com avui -18 de desembre-

de l'any 2001 morí a París, Gilbert Léopold Silly, més conegut com Gilbert Becaud, cantant de veu inconfusible que inicià la seva carrera professional treballant per Jacques Pills, espòs d'Édith Piaf. Fou un dels millors cantants francesos de la seva època i probablement un dels més prolífics junt amb la mateixa Édith Piaf i Charles Aznavour.

El seu èxit més conegut mundialment va ser "Et maintenant", Podeu veure'l i escoltar-lo en una interpretació d'aquesta cançó fent clic a aquest enllaç.

Les seves cançons han estat interpretades per cantants de la talla d'Elvis Presley, Neil Diamond, Judy Garland, Frank Sinatra, Petula Clark, Bob Dylan, Nina Simone i James Brown, entre altres.

dijous, 17 de desembre de 2009

Tal dia com avui -17 de desembre-

de l'any 1989 la Fox Broadcasting Company emeté el primer episodi de "The Simpsons", comèdia animada, creada por Matt Groening emesa en un principi als Estats Units, però posteriorment en nombrosos països de tot el món.

Representa una visió satírica de la societat dels Estats Units a través de la narració de la vida i vivència diàries d'una peculiar família de classe mitjana d'aquell país.

En aquests vint anys s'han emès més de 450 episodis.

La sèrie ha guanyat nombrosos premis, entre ells, 25 premis Emmy, 24 premis Annie i un premi Peabody. Qualificada per la revista Time del 31 de desembre de 1999 com a millor sèrie del segle XX, compta des del 14 de gener de 2000 amb una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

Llarga vida als Simpsons en el seu vintè aniversari!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Tal dia com avui -16 de desembre-

de l'any 1966 van ser aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides els anomenats "Pactes de Nova York" que engloben el "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals" i el "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics". Aquests dos pactes, juntament amb la "Declaració Universal dels Drets Humans", comprenen el que és coneix com a "Carta Internacional de Drets Humans".

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals comprèn un Preàmbul i cinc parts, amb aquest contingut:

  • Part I (article 1), que reconeix el dret de lliure determinació dels pobles.
  • Part II (articles 2 a 5), que reuneix una sèrie de disposicions transversals sobre l'abast dels drets humans i les obligacions dels Estats.
  • Part III (articles 6 a 15), que enuncia els drets reconeguts.
  • Part IV (articles 16 a 25), que determina els mecanismes de control i garantia del Pacte i estableix determinades clàusules interpretatives.
  • Part V (articles 26 a 31), que recull un conjunt de disposicions generals.

El Pacte Internacional de Drets Civiles i Polítics comprèn un Preàmbul i sis parts, amb aquest contingut:

  • Part I (Article 1), Protecció de la integritat física de l'individu (en contra de coses tals como la execució, tortura i detenció arbitrària).
  • Part II (Articles 2 a 5), Equitat processal en la llei (Estat de Dret, drets després de la detenció, el judici, les condicions d'empresonament, drets a defensa per advocat, dret a la imparcialitat en el procéso).
  • Part III (Articles 6 a 27), Protecció por motius de gènere, religiosos, racials o altres formes de discriminació.
  • Part IV (Articles 28 a 45), Llibertat individual de creença, expressió, associació, de premsa, dret a celebrar assemblees.
  • Part V (Articles 46 a 47), Dret a la participació política.
  • Part VI (Articles 48 a 53), Ratificación, entrada en vigor, i la modificació del Pacte.
Aquests pactes van ser ratificats per l'Estat Espanyol, el 27 de juliol de 1977.

Tal dia com avui -15 de desembre-

de l'any 1962 morí a Los Ángeles, California, (Estats Unidos), Charles Laughton, actor i director de cinema nascut a Anglaterra i nacionalitzat als Estats Units.

Dirigí magistralment "La nit del caçador", però on realment va destacà i és va fer famós va ser com actor en magnífiques interpretacions de nombroses pel·licules. El director Billy Wilder digué que era el millor actor amb qui mai havia treballat, afegint que era "el més gran de tots els actors".

Entre la cinquantena llarga de pel·licules a les quals va intervenir, destaquen "If I Had a Million" (Si tingués un milió) d'Ernst Lubitsch, "The Private Life of Henry VIII" (La vida privada d'Enric VIII) d'Alexander Korda, "Mutiny on the Bounty" (Motí al Bounty estrenada a Espanya com "Rebelión a bordo") de Frank Lloyd, "This Land Is Mine" (Aquesta terra és meva) de Jean Renoir, "The Paradine Case" (El procés Paradine) d'Alfred Hitchcock, "Spartacus" d'Stanley Kubrick, "Advise and Consent" (estrenada a Espanya com Tempestad sobre Washington d'Otto Preminger i, sobre tot, "Witness for the Prosecution" (Testimoni de càrrec) de Billy Wilder.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Tal dia com avui -14 de desembre-

de l'any 1950, per resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides és creà, l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), en anglès United Nations High Commissioner for Refugees (UNHCR).

Amb seu a Geneve (Confederació Helvètica), en un inici tingué com objectiu l'ajut pel re-assentament de més d'un milió de refugiats europeus que l'any 1950 encara estaven sense llar com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial.

Els conflictes que s'han anat produint per tot el món s'han cuidat de mantenir l'activitat i incrementar la feina d'ACNUR que va nàixer amb voluntat de mantenir la seva vigència només durant tres anys fins a complir el seu objectiu inicial.

Fins començaments de l'actual segle, ACNUR ha assistit a més de 50 milions de refugiats i desplaçats i a finals de 2005, eren sota el seu empar prop de 21 milions de persones, per tot el món, sobre tot procedents d'Afganistan, Colòmbia, Iraq, Sudan i Somàlia.

Per la seva actuació humanitària ha rebut dos cops el Premio Nobel de la Pau, concretament els anys 1954 i 1981, i també el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional l'any 1994.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Tal dia com avui -13 de desembre-

de l'any 1944 morí a Neully-sur-Seine (França) Vasili Kandinski (o Wassily Kandinsky), pintor nascut a Moscou, precursor de l'abstracció a la pintura.

Visqué a Alemanya, Estats Units i França, a part de la seva Rússia natal i en tots aquests països desenvolupà part de la seva carrera artística.

Bona part de la seva obra és troba al Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York i també al Museu Guggenheim de la mateixa ciutat.


"En pintura una taca rodona pot ser més significativa que una figura humana"

"És bell el que procedeix d'una necessitat interna de l'ànima"

"En general el color és un medi para exercir una influència directa sobre l'ànima. El color és la tecla. L'ull el mallet. L'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la ma que, per aquesta o aquella tecla, fa vibrar adequadament l'ànima humana."

"L’observador ha d’aprendre a mirar el quadre com a representació gràfica d’un estat d’ànim i no pas com a representació de certs objectes."

(V. Kandinski)

dissabte, 12 de desembre de 2009

Tal dia com avui -12 de desembre-

de l'any 2005 morí a Ciudad de Guatemala (Guatemala), Jon Cortina Garaigorta, jesuïta i enginyer nascut a Bilbao i nacionalitzat salvadoreny, fundador de la "Asociación Pro-Búsqueda de Niñas y Niños Desaparecidos".

Resident a el Salvador des de 1955, treballà en la construcció de ponts, pous i carreteres, a part del seu treball pastoral i la denúncia de violacions dels drets humans, succeint a la parròquia d'Aguilares al també jesuïta Rutilio Grande assasinat l'any 1977, per ordre de l'arquebisbe Óscar Romero que també moriria assassinat tres anys més tard.

Formà part de l'equip educatiu donant classes d'Enginyeria a la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas (UCA), reclamant, junt amb altres professors com Jon Sobrino i Ignacio Ellacuríam, justícia per El Salvador i altres pobles de Centro Amèrica, fins que el dia 16 de novembre de 1989, un grup de 26 militars salvadorenys entraren a la UCA i mataren sis jesuïtes -Ellacuría entre ells-, una empleada i la seva filla. Cortina, i un altre professor, Jon Sobrino, salvaren la pell per no trobar-se a la universitat: Sobrino era a Àsia, i Cortina a Chalatenango.

Malgrat l'assassinat del seus companys Jon Cortina continuà el seu treball en pro dels drets humans, estudiant el problema de los segrests de nens per militares i policies. L'any 1994, fundà la Asociación Pro Búsqueda de Niños.

Fins la seva mort dels 754 casos investigats, la Asociación Pro Búsqueda aconseguí que 172 joves retrobessin les seves famílies, s'aclarissin 39 defuncions i localitzés altres 90, tot i que 453 segueixen desapareguts. A la major part d'aquests joves els havien dit que els seus pares eren morts o els havien abandonat el que era totalment fals.

divendres, 11 de desembre de 2009

Tal dia com avui --11 de desembre-


de l'any 1930 nasqué, a Madrid, María Jesús Lampreave, coneguda com Chus Lampreave, actriu de cinema, que és caracteritza per haver treballat amb els millors directors de cada època, fins i tot en moments en que la producció de cinema de qualitat a Espanya era gairebé anecdòtica.

Debutà l'any 1958 amb Marco Ferreri a "El Pisito" i repetí amb el mateix director l'any 1960 amb "El Cochecito", totes dues amb l'inoblidable Pepe Isbert. L'any 1963, amb un altre gran del cinema espanyol, Luis García Berlanga, intervingué a "El Verdugo" i al 1971 a les ordres de Jaime de Armiñán a "Mi querida señorita" amb el recentment desaparegut i també inoblidable, José Luis López Vázquez.

Ja en època postfranquista intervingué a la trilogia de Luis García Berlanga "La Escopeta Nacional", l'any 1977, "Patrimonio Nacional", l'any 1980 i "Nacional III", l'any 1982. Entre tant havia rodat "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", l'any 1980 i "Laberinto de Pasiones", l'any 1982, totes dues amb Pedro Almodóvar, el cineasta que serà qui més cops l'haurà dirigit.

A partir de 1984, segueix a un ritme d'entre una i quatres pel·licules per any, amb el mateix Almodóvar "Entre tinieblas", "¿Qué he hecho yo para merecer esto?", "Matador", "Mujeres al borde de un ataque de nervios", en un dels millors papers seus que recordo, "La flor de mi secreto", "Hable con ella", "Volver" y "Los abrazos rotos", rodada aquest mateix any 2009; amb Fernando Trueba, "Sé infiel y no mires con quién", "El año de las luces" i "Belle Époque"; amb Fernando Colomo, "La vida alegre" i "Bajarse al moro", amb Antonio Mercero, "Espérame en el cielo"; i amb José Luis Cuerda, "Amanece, que no es poco" i "Así en el cielo como en la tierra", entre altres.

L'any 2006 guanyà, conjuntament amb la resta de repartiment femení, el premi a la millor actriu del Festival de Cinema de Cannes per "Volver", per quina pel·licula guanyà també el mateix any 2006 el premi de la Unión de Actores, i ja havia guanyat el Goya a la millor interpretació femenina de repartiment, l'any 1992 per "Belle Époque".

Amb tota seguretat, avui que compleix 79 anys, deu estar pensant en quina serà la seva propera pel·lícula.

dijous, 10 de desembre de 2009

Tal dia com avui -10 de desembre-

de l'any 1948, a París (França) va ser aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, a la seva Resolució 217 A (III) la Declaració Universal dels Drets Humans per 48 vots a favor, 8 abstencions (de la Unió Soviètica, països de l'Europa de l'Est, Aràbia Saudita i Sudàfrica) i l'absència d'altres dos països membres, que, entre altres coses, diu:

"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat." (article 1).

"Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe ..." (article 2).

"Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." (Article 3).

"Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes." (Article 4)

"Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants." (Article 5).

"Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exilat arbitràriament." (Article 9).

"1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat. 2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi." (Article 13).

"Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres" (Article 19).

Segons el llibre Guinness de Rècords, la Declaració Universal dels Drets Humans és el document traduït a més idiomes al món. L'any 2004 havia estat traduït a més de 330. Malgrat això, avui, al 61é aniversari de la seva proclamació, són molts els països a tot el món que conculquen sistemàticament els drets humans més elementals, consentint, sinó provocant l'esclavitud, l'explotació sexual, fins i tot de menors, les vexacions i humiliacions, la manca de llibertats, la privació del dret de defensa i d'accés a una justícia imparcial, els impediments als drets de reunió i associació, les desigualtats per raó de sexe, raça o creences, i tants d'altres , i són comptats -si n'hi ha algun- que els respecten en la seva integritat.

Tal dia com avui de l'any 1950 l'Assemblea General de les Nacions Unides convidà a tots els Estats membres i a les organitzacions interessades a que observin aquest dia com el "Dia dels Drets Humans".

Tal dia com avui -9 de desembre-


de l'any 1936 morí a Croydon (Regne Unit), Juan de la Cierva y Codorniu, enginyer i científic aeronàutic, nascut a Múrcia l'any 1895.

De la Cierva morí en estavellar-se el Douglas DC-2 de la companyia KLM en que viatjava, al moment de l'enlairament de l'aeroport de Croydon, en vol regular Londres-Amsterdam.

Va ser un precursor del mon aeronàutic. L'any 1912, quan només tenia 16 anys, va construir un avió biplà, el BCD-1 i va aconseguir fer-lo volar amb pilot i un passatger a bord.

Però sense dubte, el seu invent revolucionari va ser l'autogir, precursor de l'actual helicòpter. En tant que l'avió es una aeronau que és caracteritza per les ales fixades al fuselatge, l'autogir que inventà de la Cierva porta les ales fixades a un rotor, el que permet l'enlairament vertical. Aquest important avenç al mon de l'aeronàutica és produí només vint anys més tard del primer avió que, fabricat pels germans Wright, aconseguí fer el primer vol autopropulsat de la història, el 17 de desembre de 1903.

L'autogir i ara l'helicòpter és un complexíssim aparell que requereix un acuradíssim estudi de les ales o aspes de tal manera que puguin aconseguir al mateix temps, l'enlairament de l'aeronau i el manteniment i l'estabilitat en vol de la mateixa, i poques vegades és pensa en l'enginyer de Múrcia quan és fa ús o és contempla un modern helicòpter quan, en realitat, en va ser el veritable inventor.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Tal dia com avui -8 de desembre-


de l'any 1980, a New York (Estats Units), morí assassinat John Winston Lennon -John Lennon- un dels components, probablement el més carismàtic, de The Beatles i un dels més famosos músics i compositors de música pop i rock del segle XX, tant als anys 60, amb aquest grup, com als setanta, en solitari. Fou assassinat de cinc trets disparats per Mark David Chapman, un fanàtic obsessionat amb Lennon que confessà que matà Lennon després d'haver escoltat el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band i percebre'l com un hipòcrita.

Chapman fou condemnat a cadena perpètua amb un mínim de 20 anys de compliment efectiu de la pena, termini que finalitzà l'any 2000. Segueix, però, a presó en no haver-li estat concedida la llibertat condicional que ha demanat en cinc ocasions, la darrera d'elles l'agost de 2008.

Nascut a Liverpool (Anglaterra) quin aeroport adoptà el seu nom, va formar part de The Beatles des de la seva fundació l'any 1957 amb el nom "John & The Silver Beetles" fins la seva dissolució l'any 1969, i des d'aquesta data fins la seva mort cantà en solitari.

Fent clic aquí podreu veure i escoltar John Lennon en una de les seves cançons més carismàtiques, sinó la que més, Imagine.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Tal dia com avui -7 de desembre-


de l'any 1985 morí a Deià, Mallorca (Illes Balears), Robert von Ranke Graves -Robert Graves- erudit i escriptor britànic, autor de més de 140 obres.

L'any 1929 és traslladà a Deià, on viuria fins el 1936 quan tornà a Anglaterra a causa de la guerra civil espanyola. D'aquell any 1929 data la seva autobiografia, "Goodbye to All That" (Adéu a tot això), revisada por ell mateix i tornada a publicar l'any 1957. L'any 1934 publicà la seva obra més cèlebre, "Jo, Claudi", complex i complet relat de la vida de l'emperador romà Claudi, escrita a partir de fons clàssiques. Més tard, l'any 1943 publicà la continuació d'aquesta història, amb el títol de "Claudi, el deu".

Acabada la Segona Guerra Mundial, tornà a Deià, l'any 1946, on va viure fins la seva mort. La seva casa, convertida en museu, és propietat de la Fundació Robert Graves, fundada pel Govern de les Illes Balears, l'Ajuntament de Deià, i els seus hereus, amb l'objectiu de mantenir una exposició permanent de la vida i l'obra de l'autor.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Tal dia com avui -6 de desembre-


de l'any 1978 el ciutadans i ciutadanes de tot l'Estat refrendaren per una majoria del 87'87 % (90'46 % a Catalunya) el text de la Constitució Espanyola que havia estat aprovat per majoria del 94'20 % pel Congrés de Diputats el 31 d'0ctubre anterior, i que, entre altres coses, diu que:

"reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles" (art. 2)

"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts." (art. 3)

"1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social." (art. 9)

"1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius." (art. 143).

"1. Dins els termes de la present Constitució, els estatuts seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma, i l’Estat els reconeixerà i els empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic." (art. 147)

"1. Les comunitats autònomes podran assumir competències en les matèries següents:
1a. Organització de les seves institucions d’autogovern." (art. 149).

"Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’article 148, sempre que ho acordin així, per majoria absoluta, els òrgans preautonòmics col·legiats superiors, els quals hauran de comunicar-ho al Govern. El projecte d’Estatut serà elaborat d’acord amb allò que estableix l’article 151, número 2, a convocatòria de l’òrgan col·legiat preautonòmic." (Disposició Transitòria Segona).

dissabte, 5 de desembre de 2009

Tal dia com avui -5 de desembre-


de l'any 1946 nasqué a Barcelona, Josep Maria Carreras i Coll -Josep Carreras- tenor molt conegut i reconegut internacionalment, però, a més a més molt popular des que l'any 1990 començà els seus concerts amb els també tenors Plácido Domingo i el ja desaparegut Luciano Pavarotti -els tres tenors- concerts que és van estendre fins l'any 2002.

Actuà per primer cop en públic quan, a l'edat de vuit anys, interpretà "La Donna è Mobile" a la ràdio i als onze, fent de narrador, com a jove soprano, al Gran Teatre del Liceu a l'òpera "El retablo de Maese Pedro" de Manuel de Falla, i també en un petit paper del segon acte de La Bohème.

Ja com adult debutà l'any 1970 a Barcelona al paper d'Ismael de "Nabucco" i a la òpera Norma, protagonitzada per Montserrat Caballé que, impressionada per la seva qualitat artística en convidà a cantar Lucrezia Borgia, el que se va ser el seu primer gran èxit. Al llarg del anys ha tornat a cantar en moltes ocasions amb la gran soprano.

L'any 1972 debutà als Estats Units amb el paper de Pinkerton de Madame Butterfly, i l'any 1973 a Londres amb La Traviatta que tornà a interpretar l'any 1974 a Viena. L'any 1978 interpretà Don Carlo al Festival de Salzburgo, sota la direcció de Herbert von Karajan.

Pel seus mèrits musicals, l'any 1984 li va estar concedida la Medalla d'Or de la Generalitat.

L'any 1998 després de recuperar-se de la leucèmia que patí i que havia fet témer per la seva vida, creà la "Fundació Internacional Josep Carreras per a la Lluita contra la Leucèmia", per tal de col·laborar en la investigació científica pel guariment d'aquesta malaltia, i que a hores d'ara porta invertits 7,5 milions d’euros en aquest àmbit.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure i escoltar cantant "Una furtiva lagrima" de l'òpera "L'elisir d'amore" de Gaetano Donizetti.

divendres, 4 de desembre de 2009

Tal dia com avui -3 de desembre-


de l'any 1919 morí a Giverny (França), Pierre Auguste Renoir, un dels pintors francesos més importants. Va pertànyer a l'escola impressionista entre 1870 i 1883 però s'apartà d'ella, fortament influenciat per Rafael, a partir de tal data, pel seu interès en la pintura de cossos femenins sobre paisatges.

Pintà més de 4.000 obres, entre les que figuren pintures molt conegudes seves com "La llotja", "El gronxador", "Le Moulin de la Galette", "Le dèjeuner des canotiers", o "Banyistes".

De la seva època post modernista, cal destacar "Au concert dans une loge à l'Opéra", "Jeune fille au chapeau de paille" i "La baigneuse endormie", entre moltes altres.

(A la imatge, una de les seves obre més cèlebres, "Le Moulin de la Galette")

dimarts, 1 de desembre de 2009

Tal dia com avui -1 de desembre-


de l'any 1955, a Montgomery, Alabama (Estats Units), Rosa Parks, una cosidora de raça negra, de 42 anys, fou la primera persona que gosà negar-se a cedir el seu seient a l'autobús a un blanc i anar a la part de darrere on els negres eren confinats.

Fou empresonada per aquesta acció, considerada contrària a la normativa vigent, però fou l'espurna del Moviment pels Drets Civils als Estats Units.

Martin Luther King, poc conegut en aquella època, a rel d'aquest incident, va conduir una protesta contra la companyia d'autobusos de Montgomery, que va desembocar en la decisió de l'autoritat del transport públic d'acabar amb la segregació racial als autobusos, la qual cosa provocà encara més protestes contra altres formes de segregació.

L'afer judicial arribà fins el Tribunal Suprem dels Estats Units que resolgué que la segregació al transport era contrària a la Constitució.

El membre del grup de folk negre "Freedom Singers", Carver Neblett, recordant aquest afer, adaptà un vell espiritual negre (Mary don't you weep, don't you mourn) donant-li aquesta lletra:

"If you miss me from the back of the bus
And you can’t find me nowhere
Come on up to the front of the bus
I’ll be riding up there"

que els kumbaiàs de l'època cantàvem així:

"Si no em trobes darrera l'autobús,
i no em trobes pas en lloc,
vine cap al davant de l'autobús,
tu em trobaràs allà"

dilluns, 30 de novembre de 2009

Tal dia com avui -29 de novembre-


de l'any 1899, a Barcelona, és fundà per un grup de dotze joves futbolistes suïssos, britànics i catalans encapçalats per Hans Gamper, el "Football Club Barcelona", avui Fútbol Club Barcelona (Barça). Precisament, doncs, avui, 110è aniversari de la fundació del Club, ha jugat al Camp Nou, el partit de màxima rivalitat amb el Real Madrid, al qui ha guanyat per 1-0, gol de Ibranovich, malgrat haver jugat durant bona part del segon temps amb deu jugadors per l'expulsió de Busquets.

Els seus 176.000 socis el fan el segon club de futbol del món en número de socis, només superat pel Benfica i seguit pel Bayern de Munich.

Conforme al rànquing històric de la IFFHS (Federació Internacional d'Història i Estadística del Futbol), està considerat el millor club del món des de 1991, any a partir del qual aquest organisme començà a elaborar estadístiques.

El Barça fou un dels fundadors de la Lliga espanyola de futbol l'any 1928 i des d'aleshores és un dels 3 únics equips que sempre ha jugat a la Primera Divisió. Actualment és un dels equips amb més trofeus del món i compte, entre altres, 19 Campionats de Lliga espanyola, 25 Copes del Rei, 8 Supercopes d'Espanya, 3 Copes d'Europa, 3 Supercopes d'Europa, 4 Recopes d'Europa i 3 Copes de Fires.

El Barça és l'únic equip d'Europa que ha disputat sempre, des del 1955, alguna de les quatre competicions europees. També és l'únic club de la Lliga espanyola que ha aconseguit el triplet (Copa, Lliga i Lliga de Campions en un mateix any) la temporada 2008-2009.

És la única entitat esportiva al món que disposa, a part del futbol de quatre seccions professionals més, totes en l'elit de les competicions esportives europees de clubs, en les disciplines del bàsquet, handbol, hoquei patins i futbol sala. Entre les cinc seccions professionals esmentades, el FC Barcelona suma més de 250 títols oficials nacionals i més de 90 internacionals, incloent un total de 28 Copes de Europa, 73 Lligues i 79 Copes del Rei.

El Barça, conegut per l'eslògan de que és "Més que un Club" suma a la seva vessant esportiva la històrica d'ambaixador i defensor de la cultura i la llengua catalana, i les tasques de solidaritat i socials realitzades arreu del món, per mig de la Fundació del Futbol Club Barcelona, òrgan que des del 2006 rep el 0,7% dels ingressos ordinaris del club per tal d'impulsar els programes i projectes socials.

El Camp Nou, l'Estadi del FC Barcelona és propietat del mateix club. És va inaugurar l'any 1957 i té una capacitat de 98.772 espectadors, tots asseguts. És un dels estadis catalogats com a "Estadi Cinc Estrelles" per la UEFA, fet que l'habilita per acollir finals de la Lliga de Campions, Recopa i Copa de la UEFA, com ha passat en 15 ocasions. A les instal·lacions del Camp Nou és troba el Museu del FC Barcelona, el museu més visitat a Catalunya amb una mitjana anual superior a 1.300.000 visitants.

Durant els 40 anys de la dictadura de Franco a Espanya, quan es van prohibir i reprimir les institucions polítiques catalanes, el club va assolir el rol de la lluita anti-franquista a Catalunya i de la resistència contra el centralisme que representava el règim franquista. Aleshores l'estadi del FC Barcelona restà com un dels pocs escenaris públics on els afeccionats s'expressaven amb una certa llibertat i el club esdevingué el millor ambaixador de Catalunya a l'exterior, fent dels emblemes del club símbols de catalanitat, i al mateix temps representà una via d'integració al país per part de molts immigrants que arribaven d'arreu d'Espanya i volien fer propis els senyals d'identitat col·lectiva de la seva nova llar.

Va ser durant aquells anys de repressió de les llibertats públiques i de la cultura catalana quan es va començar a popularitzar l'eslògan que defineix el Barça com a "més que un club".

diumenge, 29 de novembre de 2009

Tal dia com avui -28 de novembre-


de l'any 1895 nasqué a València, José Iturbi Báguena, pianista, compositor i director d'orquestra.

Iturbi desenvolupà tota la seva carrera professional fora d'Espanya. Estudià al 1911 al conservatori de París, fou professor de piano al conservatori de Ginebra des de 1918 fins 1923. Oferí concerts a les principals sales d'Europa fins l'any 1929 quan establí la seva residència als Estats Units dirigint orquestres com la seva pròpia, la Orquestra Iturbi, la Filarmònica de Nova York, la Orquestra de Filadèlfia, la Orquestra Simfònica de Chicago i la Rochester Philarmonic.

A partir de 1942 la seva carrera canvia de rumb en ésser reclamat per la Metro Goldwyn Mayer com pianista de comèdies musicals, el que va suposar l'inici de la seva carrera cinematogràfica. Col·laborà en set pel·lícules al llarg de cinc anys.

A finals dels anys 40 va dur a terme una tasca decisiva per situar la Orquestra Municipal de València entre les més importants orquestres simfòniques, el que li fou recompensat amb el seu nomenament com a director honorari perpetu.

Amb motiu de la riuada que l'any 1957 assolà la capital i molts pobles de València, el mestre Iturbi cancel·là tots els seus compromisos artístics, i dirigint la Orquestra Municipal, va fer un gira per tot Espanya per recaptar fons pels damnificats en un gest d'afecte a la seva terra natal.

En prova de gratitud la ciutat de València donà el nom del mestre Iturbi al Conservatori Municipal, i, amb freqüència bianual és celebra a la capital valenciana un certamen internacional de piano: el Concurs Internacional de piano José Iturbi.

Fent clic a aquest enllaç podreu veure i escoltar al mestre interpretant al piano la Rapsòdia Hongaresa de Franz Liszt.

divendres, 27 de novembre de 2009

Tal dia com avui -27 de novembre-


de l'any 1921 a Uhrovec, aleshores Txecoslovàquia, nasqué Alexander Dubček, autor i impulsor de l'anomenada "Primavera de Praga", intent fallit de reformar el règim comunista del seu país.

Com primer secretari del Comitè Central, comandà un intent de democratitzar l'Estat i les estructures internes del Partit, obrint-se a les potències occidentals. Gran part de la població txecoslovaca recolzà amb entusiasme les reformes impulsades per Dubček fins que la operació fou avortada violentament, l'agost de 1968, quan els tancs de les tropes soviètiques del Pacte de Varsovia envaïren Praga i "restabliren l'ordre pertorbat".

Dubček i cinc membres més del Presidium foren segrestats per les forces d'ocupació i portats a Moscou, on varen ser sotmesos a un "tractament" per fer-los "entrar en raó".

A la seva tornada a Praga, presidí l'Assemblea Federal txcoslovaca fins 1970, any en que fou expulsat del Partit i, després d'un breu període fent d'ambaixador a Turquia, se'l va confinar a un treball com buròcrata d'una explotació forestal.

No va fer gaire efecte el "tractament" rebut a Moscou, doncs l'any 1974 aparegué una carta oberta seva dirigida a l'Assemblea Federal, insistint en els mateixos postulats democràtics de 1968, criticant la política del Partit i denunciant els abusos de poder del primer secretari Gustáv Husák.

Caigut el règim comunista, el dia 26 de novembre de 1989 Dubček va ser aclamat per la multitud a la Plaça de Letna de Praga. Va ser nomenat president del Parlament txecoslovac.

Aquest mateix any 1989 fou concedit a Dubček el Premi Sajarov per la Llibertat de Consciència, premi establert pel Parlament Europeu per retre homenatge a les persones i organitzacions que han dedicat les seves vides o accions a la defensa dels drets humans i les llibertats. Porta aquest nom en honor del dissident i científic soviètic Andréi Sájarov.

Avui Txèquia i Eslovàquia, països resultants de l'escissió de l'antiga Txecoslovàquia, gaudeixen d'un règim democràtic i són membres de la Unió Europea. Tots dos veneren la figura d'aquell home valent que va saber i voler plantar cara als dictats de la tirania soviètica.

dijous, 26 de novembre de 2009

Tal dia com avui -26 de novembre-


de l'any 1922 a Minneapolis, Minnesota, (Estats Units) nasqué Charles Monroe Schulz, pare dels entranyables Charlie Brown, Snoopy, Lucy, Linus i demés membres dels "Peanuts".

Començà a publicar dibuixos entre 1947 i 1949 incorporant ja a les seves vinyetes un gos d'aspecte força semblant a Snoopy. Des de 1950 publicà regularment les historietes dels Peanuts i, tot i que durant un temps les va alternar amb altres d'esports, la demanda del públic va fer que és concentrés només en aquelles.

Considerava el còmic una forma d'art menor. Paradoxalment va ser ell un dels principals dibuixants, sinó el que més, que demostrà les seves enormes possibilitats comunicatives.

Entre els anys setanta i vuitanta guanyà una considerable quantitat de diners amb els seus dibuixos que va emprar en bona part a ajudar als necessitats.

Va morir d'un infart de miocardi el 12 de febrer de 2000, als 77 anys i l'endemà, 13 de febrer, és va publicar la seva darrera tira còmica.

Enrere quedaven gairebé 50 anys de creació d'una historieta diària creada personalment per ell mateix sense ajut en cap moment de cap assistent.

dimecres, 25 de novembre de 2009

Tal dia com avui -25 de novembre-


de l'any 1960, a Puerto Plata (República Dominicana) moriren vilment assassinades Minerva, Patria, i María Teresa Mirabal, les "germanes Mirabal", també conegudes com "las mariposas".

El seu gran delicte: haver tingut la gosadia d'oposar-se a una de les tiranies més fèrries que ha tingut l'Amèrica Llatina, la del dictador Rafael Leonidas Trujillo i de lluitar per la llibertat política del seu país.

Són conegudes com "las Mariposas", perquè aquest és el nom secret que va adoptar Minerva en les seves activitats polítiques clandestines.

Aquesta és la freda crònica d'un dels assassins, Ciríaco de la Rosa: “Después de apresarlas las condujimos al sitio cerca del abismo, donde ordené a Rojas Lora que cogiera palos y se llevara a una de las muchachas. Cumplió la orden en el acto y se llevó a una de ellas, la de las trenzas largas (María Teresa). Alfonso Cruz Valerio eligió a la más alta (Minerva), yo elegí a la más bajita y gordita (Patria) y Malleta, al chofer, Rufino de La Cruz. Ordené a cada uno que se internara en un cañaveral a orillas de la carretera, separadas todas para que las víctimas no presenciaran la ejecución de cada una de ellas. Ordené a Pérez Terrero que permaneciera en la carretera a ver si se acercaba algún vehículo o alguien que pudiera enterarse del caso. Esa es la verdad del caso. Yo no quiero engañar a la justicia ni al pueblo. Traté de evitar el desastre, pero no pude, porque de lo contrario, nos hubieran liquidado a todos”.

A Trujillo li sortí el tret per la culata. La mort de "las Mariposas" va causar una enorme repercussió social al país. El poble es mostrà cada cop més crític amb el seu govern i afí als ideals de les Mirabal. El 30 de maig de 1961 Trujillo morí assassinat.

En honor a aquestes heroïnes, el 25 de novembre és commemora el Dia Internacional de la No Violència Contra la Dona.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Tal dia com avui -24 de novembre-


de l'any 1927 nasqué a Las Palmas de Gran Canaria, el gran tenor Alfredo Kraus Trujillo, un dels millors tenors lírics de la segona meitat del segle XX.

Internacionalment conegut i reconegut, debutà a l'estranger al Teatre Real de El Caire l'any 1956 amb el paper del Duc de Mantua de "Rigoletto" de Giuseppe Verdi i com Mario Caravadossi de "Tosca" de Puccini. L'any 1958, cantà al Teatro Nacional de São Carlos, a Lisboa, La Traviata junt a la gran soprano Maria Callas. Més tard interpretà a Londres, l'any 1959 "Lucia di Lammermoor", "La sonnambula" a Milà, l'any 1960 i "Rigoletto" a New York l'any 1966.

L'any 1985 li fou concedit el Premio Canarias de Bellas Artes e Interpretación i l'any 1991 va rebre el Premi Príncep d'Asturies de les Arts.

Tingué multitud de guardons, nacionals i internacionals, entre ells, la Gran Creu de l'Ordre d'Alfons X El Savi, la Medalla d'Or de les Belles Arts, Comendatore della República Italiana, Premi Metropolitan Opera House de Nueva York, Bellini d'Or de Catania, Comendadeur de L’Ordre des Arts et des Lettres de França, Medalla d'Or del Gran Teatre del Liceu, Kammersänger de Viena, Premi Enrico Caruso d'Italia, Chevalier del’Ordre National de la Legión d’Honneur de la República Francesa, Medalla de la Royal Opera House de Londres, Gran Creu d'Honor de les Ciències i les Arts d'Austria, entre altres molts.

L'auditori de Las Palmas porta el seu nom i el portà ja en vida de l'artista, com a reconeixement a un dels fills predilectes d'aquella ciutat.

Veieu-lo i escolteu-lo aquí en una de les seves peces més cèlebres i celebrades: "Pourquoi me réveiller" de "Werther"

dilluns, 23 de novembre de 2009

Tal dia com avui -23 de novembre-


de l'any 1876 nasqué, a Cadis, Manuel de Falla y Matheu. Junt amb Isaac Albéniz i Enric Granados és un dels músics i compositors espanyols més importants de la primera meitat del segle XX.

Desenvolupà la seva carrera professional a París, Madrid i Granada, i els darrers anys de la seva vida exiliat a Argentina, on morí, malgrat els intents dels primers governs de la dictadura franquista convidant-lo a tornar i oferint-li fins i tot una pensió si tornava, cosa que va rebutjar.

De l'etapa parisenca, on és relacionà amb Claude Debussy, Maurice Ravel, Paul Dukas, Isaac Albéniz, Alexis Roland-Manuel, Florent Schmitt, Ricard Viñes i Pablo Picasso són moltes de les seves obres més conegudes, com ara "El amor brujo", "El sombrero de tres picos", "Noches en los jardines de España", "El retablo de Maese Pedro" i el "Concierto para clave y cinco instrumentos".

Fent clic a aquest enllaç podreu escoltar "La danza del fuego" de "El amor brujo" interpretada per la orquestra simfònica de Chicago dirigida per Daniel Barenboim

diumenge, 22 de novembre de 2009

Tal dia com avui -22 de novembre-


de l'any 1963, a Dallas, Texas (Estats Units) morí assassinat el 35è president dels Estats Units, John Fitzerald Kennedy. Dos dies més tard morí, també assassinat, el seu presumpte assassí, Lee Harvey Oswald quan era traslladat a la presó, per la qual cosa mai no va poder ser jutjat ni, en conseqüència, condemnat. The President's Commission on the Assassination of President Kennedy, més coneguda per Comissió Warren, en prendre el nom del seu president, Earl Warren, establerta pel president Lyndon B. Johnson, va concloure que Oswald, actuant en solitari va disparar tres trets un dels quals va ferir mortalment el president Kennedy, sense més motivació que la seva pròpia situació personal, a l'igual que Jack Rubi qui assassinà Oswald. No va apreciar cap mena de conspiració ni en l'actuació d'Oswald ni en la de Rubi.

Molta gent, però, no va quedar satisfeta amb aquestes conclusions i segueix pensant en una conspiració, compte hagut del passat d'Oswald, vinculat a la Unió Soviètica, al partit comunista i als serveis secrets dels Estats Units.

JFK, als seus 43 anys d'edat va ser el president electe més jove dels Estats Units, tot i que no el més jove en exercir el càrrec, doncs Theodore Roosevelt, havia assolit la presidència als 42 anys a causa de l'assassinat del President William McKinley.

Va ser un gran orador i moltes frases dels seus discursos han passat a la història. Aquestes són algunes de les mes famoses:

"No us pregunteu que pot fer el país per vosaltres. Pregunteu-vos que podeu fer vosaltres pel vostre país". "Totes les nacions hem de lluitar contra l'enemic comú de l'home: la tirania, la pobresa, les malalties i la guerra mateixa" (discurs inaugural de la presidència).

"Fa dos mil anys era un orgull dir "civis romanus sum" (sóc un ciutadà romà). Avui al món de la llibertat, un pot estar orgullós de dir "Ich bin ein Berliner" (sóc un berlinès) ... Tos els homes lliures, visquin on visquin, són ciutadans de Berlín, i, per això, com un home lliure, estic orgullós de dir 'Ich bin ein Berliner!'" (discurs a Berlín Occidental, el 26 de juny de 1963)

"Cal que sigui possible, a curt termini, que tot estatunidenc pugui gaudir dels privilegis de ser estatunidenc sense importar la seva raça o color. A curt termini, tot estatunidenc deu tenir el dret de ser tractat com li agradaria ser tractat, com a hom li agradaria que tractessin als seus fills". "Els drets de cada individu disminueixen quan els drets d'un sol es veuen amenaçats."(discurs sobre els Drets Civils, l'11 de juny de 1963)

"La humanitat ha de posar fi a la guerra, o la guerra posarà fi a la humanitat" (discurs a l'Assemblea General de la ONU el 25 de Setembre de 1961)

dissabte, 21 de novembre de 2009

Tal dia com avui -21 de novembre-


de l'any 2000, a Barcelona, Ernest Lluch i Martí morí a Barcelona, assassinat per la banda terrorista ETA.

Doctor en Ciències Econòmiques, Lluch havia estat catedràtic d'Economia a la Universitat de València, catedràtic d'Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat de Barcelona, Rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander, i, en el camp de la política, ministre de Sanitat i Consum al primer govern de Felipe González.

Va destacar per la seva defensa del diàleg per tal d'aconseguir el respecte pels drets humans, i la pau a Euskadi el que va ser "premiat" per la banda amb el seu assassinat a rel del qual és va fer famós aquest enfrontament que va tenir amb radicals que boicotejaven un discurs seu i als que increpà dient-los: "gritad más, porque mientras gritáis no matáis".

A títol pòstum va ser guardonat amb el Premi Català de l'Any, l'any 2000 i amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, l'any 2001.

divendres, 20 de novembre de 2009

Tal dia com avui -20 de novembre-


- de l'any 1490, Joanot Martorell va publicar el seu llibre "Tirant lo Blanch" un dels llibres més importants de la literatura universal i obra magna de la literatura clàssica en llengua catalana.

- de l'any 1925, nasqué a Brookline, Massachussets (Estats Units) Robert Francis Kennedy qui com a Fiscal General del seu país i com a polític aspirant a la presidència, s'implicà fermament en el Moviment Afro-Estat Unitenc pels Drets Civils del Reverend Martin Luther King.

- de l'any 1948, nasqué a Stephens, Arkansas, (Estats Unidos), Barbara Hendricks, excepcional soprano, Premi Príncep d'Asturies de les Arts 2000, que, a més de cantar excepcionalment, s'ha distingit pel seu treball pels refugiats i el seu recolzament a l'Alt Comisionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), havent creat la Fundació Barbara Hendricks per la Pau i la Reconciliació, per facilitar la reconciliació en aquells indrets on han hagut conflictes.

- de l'any 1956, nasqué a Long Beach, California (Estats Units) Mary Cathleen Collins, més coneguda com Bo Derek que 23 anys més tard protagonitzà la coneguda pel·licula del gran Blake Edwards, "10, la dona perfecta"

- de l'any 1959, la Assemblea General de las Nacions Unides aprovà la Declaració dels Drets del Nen que consagra els de rebre els mitjans necessaris per al seu desenvolupament normal, material i espiritual, de ser alimentat, guarit, protegit, socorregut i acollit, de ser el primer a rebre auxili en cas d'un desastre, de tenir suport i ser protegit contra tot tipus d'explotació, la qual cosa va ser un important pas endavant, malgrat que, lamentablement, segueixi sense ser una realitat cinquanta anys més tard.

- de l'any 1962, acabà l'anomenada crisi dels míssils, en finalitzar la Unió Soviètica la retirada dels que havia situat a Cuba.

- de l'any 1975, acabà la dictadura que, amb origen en una terrible guerra civil, durant quaranta anys sotmeté Espanya, obrint-se les portes a l'esperança d'un regim i un sistema de govern més lliures i més justs.

- de l'any 1985 va sortir la primera versió de Microsoft Windows, la 1.0, que va canviar les lletres blanques sobre el color negre o verd fosc de les pantalles de l'antic sistema operatiu MS-DOS per icones de colors sobre pantalles blanques o de color clar.

- de l'any 1989 començà a la aleshores Txecoslovàquia l'anomenada Revolució de Vellut, procés pacífic pel qual l'estat comunista d'aquell país va evolucionar aplicant mesures econòmiques liberals, i que al cap de poc temps va desembocar en dos nous estats amb sengles sistemes polítics definitivament democràtics, el txec i l'eslovac, l'any 1993.

- de l'any 2007, dos articles a les revistes Science i Cell anunciaven que dos grups independents de científics havien aconseguir generar cèl·lules mare a partir de fibroblasts humans, el que és considerat com un dels avenços més importants en aquest camp d'estudi que obre les portes al guariment de greus malalties.

Com és pot constatar, històricament la data del 20-N ha portat molts motius d'alegria i esperança.

dijous, 19 de novembre de 2009

Tal dia com avui -19 de novembre-


de l'any 1985 a Ginebra (Suïssa) és reuniren Ronald Wilson Reagan, president del Estats Units i Mijaíl Sergéyevich Gorbachov, Secretari General del Comité Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica per reiniciar les negociacions pel desarmament nuclear.

Tal dia com avui -19 de novembre- de l'any 1990 la OTAN i el Pacte de Varsòvia van firmar la pau, posant-se fi a la guerra freda i a la divisió del món en dos blocs antagònics quina seguretat és basava en tenir més armes i més destructives que les del rival.

"L'home ha d'establir un final per la guerra. Si no, la guerra establirà un final per la humanitat." (John Fitzgerald Kennedy)

dimecres, 18 de novembre de 2009

Tal dia com avui -18 de novembre-


de l'any 1976 per les Corts Generals encara del règim franquista, va ser aprovada la "Ley para la Reforma Política", darrera de les "Leyes Fundamentales del Reino" que, paradoxalment naixia per derogar-les totes, i donar pas a un sistema constitucional democràtic.

La Llei va ser l'instrument jurídic que permeté articular l'anomenada transició del règim autoritari i dictatorial a un sistema parlamentari democràtic basat en els partits polítics, tans cops desqualificats pel dictador. Aquest sistema va ser idea de Torcuato Fernández Miranda, president de les Corts i del Consell del Regne per passar d'un règim autoritari a un altre de llibertats respectant les lleis vigents. Va ser el que és va anomenar avançar cap a la democràcia pel camí "de la llei a la llei a través de la llei", a fi d'evitar buits de norma, donant com a resultat el que es va qualificar com una "voladura controlada del règim".

La llei va resultar aprovada per 425 vots de "procuradors en Corts" a favor, 59 en contra i 13 abstencions, coneixent-se aquesta votació i la conseqüent aprovació de la Llei per la Reforma Política com l'«hara-kiri de las Corts franquistes».

Sotmesa a referèndum popular el 15 de desembre del mateix any, va ser confirmada per un 80 % de vots favorables, amb una participació del 77 % del cens. Les "multituds" que omplien la plaça d'Orient de Madrid, poc més d'un any abans, aclamant al "caudillo" van desaparèixer com per art de màgia.

(A la imatge: vinyeta del gran humorista Jaume Perich amb la seva particular visió de la peculiar situació política creada per aquesta Llei)

dimarts, 17 de novembre de 2009

Tal dia com avui -17 de novembre-


de l'any 1917 morí a Meudon (Hauts-de-Seine, França), Auguste Rodin escultor contemporani a la corrent pictòrica de l'impressionisme. És considerat a la història de l'art com "el primer modern" dins de l'escultura, doncs va ser el primer que va trencar amb la tradicional concepció del monument i l'escultura pública.

Per Rodin, l'artista no ha de ser un esclau del model, sinó que és ell qui escolleix, amb el seu ull i la seva sensibilitat l'objecte que vol representar modificant-ho i creant una imatge nova als ulls del món. Això explica les desproporcions anatòmiques de les seves figures, fruit del sentiment que ha volgut transmetre, més enllà de les regles biològiques. Els seus estudis d'anatomia li serviren per fer del cos humà una eina d'expressió de la psicologia i el sentiments humans i no per deixar-se dominar per aquesta ciència.

Rodin deia que "Per qualsevol artista digne del nom, tot el que hi ha a la natura es bell, perquè els seus ulls, acceptant intrèpidament tota veritat exterior, llegeixen allà, como en un llibre obert, tota la veritat interior".

Entre les seves obres més famoses és troben Les Portes de l'Infern, El pensador, El petó i Els burgesos de Calais.

De visita obligada el museu que porta el seu nom a la capital francesa.

(a la imatge Le Penser (El Pensador) obra de Rodin de 1880)

dilluns, 16 de novembre de 2009

Tal dia com avui -16 de novembre-


de l'any 1989, a San Salvador (El Salvador) moriren assassinats per un batalló de les forces armades d'aquest país els jesuïtes Ignacio Ellacuría, Ignacio Martín-Baró, Segundo Montes, Juan Ramón Moreno, Amando López i Joaquín López y López, i, com que no s'havia de deixar testimonis, l'empleada domèstica Elba Ramos i la seva filla, Celina Ramos.

Ellacuría, rector de la Universitat Centro-americana i els seus companys, vice-rector, professors i altres càrrecs de la mateixa universitat, seguidors de la Teologia de l'Alliberament, s'havien destacat per la oposició als abusos del poder i a favor d' una sortida negociada a l'enfrontament que va dur a El Salvador a una guerra civil de dotze anys de durada.

L'assassinat és produí als pocs dies de la tornada d'Ellacuría a San Salvador després d'haver rebut a Barcelona el premi de la Fundació Comín a la Universitat Centro Americana de San Salvador.

Alguns dels seus assassins van ser jutjats i condemnats a 30 anys de presó, però als 14 mesos van ser amnistiats. La Audiència Nacional, instrueix en l'actualitat una causa contra Alfredo Cristiani, president de El Salvador i comandant en cap de les Forces Armades de aquell país al moment dels fets; Humberto Larios, ministre de Defensa; Juan Orlando Zepeda, coronel i vice-ministre de Defensa; Inocente Orlando Montano, coronel i vice-ministre de Seguretat Pública, i un grup d'oficials, caps i tropa del batalló d'Infanteria Atlacatl, encarregat de dur a terme la matança.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Tal dia com avui -15 de novembre-


de 1280 morí a Köln (Alemanya) Albert el Gran, o el Magne, nom que li van donar els seus propis contemporanis per la seva saviesa, també conegut com Albert de Colònia. Beat des de 1622 i, des de 1931, en que fou canonitzat, Sant Albert el Magne.

Teòleg, filòsof i home de ciència, és un dels més grans pensadors medievals. Anomenat "Doctor Universallis" i Doctor de l'Església pel Papa Pius XI és el patró dels estudiants de ciències naturals, químiques i exactes. Entre els seus deixebles és figura destacada un altre sant amb relació amb els estudiants, Sant Tomàs d'Aquino.

La place Maubert, de París, pren el seu nom de "Magnus Albert" en commemoració a les classes que és veia obligat a donar en la dita plaça a causa de l'enorme afluència d'alumnes als qui no hi havia forma d'encabir en cap aula. Destacà en el camp de les ciències naturals, la finalitat de les quals, segons deia, consisteix en "investigar les causes que operen en la naturalesa". Fou una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, alquímia (química), metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia i teologia. Malgrat la seva saviesa, fidel a la seva condició de frare dominic, va viure sempre en la pobresa i humilitat.

Va aplicar el mètode i els principis aristotèlics a l'estudi de la teologia, i fou l'iniciador del sistema escolàstic, que el seu deixeble Tomàs d'Aquino perfeccionaria més tard.

Va escriure obres sobre lògica, ciències físiques, biologia, psicologia, moral i política, metafísica, teologia i exegesi. Els investigadors de l'Institut Albertino de la ciutat de Bonn (Alemanya) han calculat que és tardarà encara uns cent cinquanta anys a acabar l'edició dels seus escrits.

És feia aquesta pregunta i feia la reflexió que segueix: "¿Existeixen molts mons o existeix només un únic món? Aquesta és una de les més nobles i elevades qüestions plantejades a l'estudi de la naturalesa.". Set segles més tard ens seguim fent la mateixa pregunta i tot l'avenç de la ciència i la tècnica no han arribat a poder respondre-la.

En commemoració del dia de la seva mort, tal dia com avui la major part d'Alberts de tot el món celebrem la nostra onomàstica.

(a la imatge, pintura de Sant Albert el Magne de Tommaso da Modena)

dissabte, 14 de novembre de 2009

Tal dia com avui -14 de novembre-


de l'any 1840 nasqué a Paris Claude Monet, un dels més importants referents de l'impressionisme. Amic de Pissarro, Renoir, Sisley i Bazille, és, pot ser, d'entre tot el grup el més purament impressionista, dominant a la seva obra un nou mode de visió, especialment el caràcter de la llum a les seves pintures.

Entre tots els impressionistes és qui practicà amb més dedicació el "pleinerisme", o sigui la pintura al "plein-air" (a l'aire lliure) a diferència d'altres que feien la part important de les seves obres al taller sobre els esbossos que prenien in situ.

D'ell digué Paul Cezanne: "Monet és l'"ull cabró", el meravellós ull, d'acord amb la seva pintura. Jo em trec el barret davant ell. És el millor impressionista. És l'"ull" únic, la mà única, l'únic al que obeïx el crepuscle amb els seus diàfans matisos i els seus colors ben ajustats, sense que, en canvi, els seus quadres semblin obeir a un mètode"

Le Déjeuner sur l'herbe, Femmes au jardin, Le Pont à Argenteuil, Pont de l'Europe, Gare Saint-Lazare, Plage à Trouville, La Promenade, Cathédrale de Rouen, són algunes de les seves pintures més conegudes de la seva extensa obra repartida per museus de tot el món, amb una especial presencia al Musée d'Orsay de la capital francesa al que he fet reiterat esment en notes precedents per la seva importància.

(a la imatge, "La Promenade", pintat per Claude Monet l'any 1875)

divendres, 13 de novembre de 2009

Tal dia com avui -13 de novembre-


de l'any 1974 morí a Neuilly-sur-Seine el gran director i actor de cinema Vittorio de Sica.

Va ser un dels màxims exponents de la corrent cinematogràfica coneguda com neorealisme italià, de quina corrent son expressió destacada dues de les més importants pel·licules de les que fou autor: Sciucià, estrenada a Espanya com "El limpiabotas" i Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes).

A part d'aquests dos importants films, cal destacar de la seva filmografia, títols com Maddalena, zero in condotta (Magdalena, zero en conducta), La porta del cielo (La porta del cel), Umberto D., Stazione Termini (Estació final), Il giudizio universale (El judici universal), Ieri, oggi, domani (Ahir, avui, demà), Matrimonio all'italiana (Matrimoni a la italiana), Il giardino dei Finzi-Contini (El jardí dels Finzi-Contini) i I girasoli (Els girasols), entre altres.

A part de la seva qualitat com actor i director, cal destacar la seva actitud en la resistència al nazisme fins al punt de reclutar tres-cents jueus i altres amenaçats com a extres pel rodatge de "La porta del cielo" i allargar al màxim el temps de rodatge fins l'arribada dels aliats, al juny de 1944, alliberant-los de la barbàrie nazi.

dijous, 12 de novembre de 2009

Tal dia com avui -12 de novembre-


de l'any 1903 morí a París, Camille Pissarro, pintor impressionista, co-fundador i degà d'aquest moviment pictòric.

Destacà per la seva pintura de la vida rural francesa, els seus paisatges i la pagesia treballant al camp.

Amic dels també impressionistes Claude Monet i Paul Cézanne, part important de la seva obra és inspirada en la d'aquests pintors, podent-se destacar "La collita a Montfoucault", "Els sostres vermells" i "Primavera a Pontoise"

Son també a destacar les seves pintures de racons de Montmartre.

Patia una malaltia ocular quin agreujament el va portar, a partir de l'any 1895 a pintar paisatges urbans de París des d'una finestra de casa seva. D'aquesta època són obres com "Jardin des Tuileries", "Effet de Neige" i "Avenue de l'Òpera".

La seva obra és difosa per tot el món, si be una part molt important és troba al Musée d'Orsay, de visita obligada a qui viatgi a la capital francesa.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Tal dia com avui -11 de novembre-


de l'any 2003 morí a Roda de Ter (Osona) Miquel Martí i Pol, un dels més grans poetes catalans del segle XX. Tot i afecte des de l'any 1970 a una esclerosi múltiple que mai va poder esborrar el seu perenne somriure, va continuar la seva activitat literària escrivint molta i molt bona poesia. També va destacar com a traductor al català d'obres d'importants autors francesos.

El primer guardó que va rebre -el Premi Ossa menor- data res menys que de l'any 1954 per "Paraules al vent" del seu primer llibre de poesia. L'any 1977 li fou concedit el Premi Lletra d'Or per "El llarg viatge", havent rebut tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana, la primera l'any 1979 per "Estimada Marta", la segona, l'any 1991 per "Suite de Parlavà" i la tercera l'any 1994 per "Un hivern plàcid".

A part dels guardons esmentats va rebre la Creu de Sant Jordi, l'any 1983, El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1991, el Premi Nacional de Literatura, l'any 1998 i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, l'any 1999.

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.

dimarts, 10 de novembre de 2009

Tal dia com avui -10 de novembre-


de 1928 nasqué a Roma, Ennio Morricone, pot ser el compositor de bandes sonores de pel·lícules més prolífic de la història del cinema. Seva és la música de prop de cinc-centes pel·lícules.

Ha musicat pel·licules de, entre molts altres, els directors Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci, Gillo Pontecorvo, Brian de Palma, Marco Bellocchio, Franco Rossi, Sergio Leone, Franco Zeffirelli, John Huston, Marco Ferreri, Mauro Bolognini, Liliana Cavani, Elio Petri, Luigi Comencini, Luigi Zampa, Roman Polansky i Pedro Almodóvar.

L'any 2006 se'l va guardonar amb l'Òscar honorífic, després d'haver estat nominat en cinc ocasions per l'Òscar a la millor banda sonora.

Als seus 81 anys segueix en actiu i porta venuts quaranta milions d'àlbums de discs.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure dirigint el tema de "Cinema Paradiso"