dijous, 31 de desembre de 2009

Tal dia com avui -31 de desembre-

de l'any 1948 nasqué a Rochester, Boston, (Estats Units), LaDonna Adrian Gaines, coneguda com Donna Summer, cantant i compositora musical afroamericana.

Va formar part d'un grup anomenat "The Crow", fins que als 18 anys debutà com a actriu cantant al musical de Broadway "Hair".

L'any 1974 va enregistrà el seu primer àlbum, titulat "The Lady of the Night", amb l'ajut de Giorgio Moroder. El seu primer èxit comercial "The Hostage" és un single extret d'aquest àlbum.

L'any següent veié la llum el seu segon àlbum, el que representà una important innovació dins de la música d'aleshores, doncs suposà la creació d'un nou format, el maxi-single, un disc de vinil de duració mitjana que és faria molt popular les dècades dels 70 i 80. Aquest segon àlbum va ser tan exitós que arribà a convertir-se en el número u de vendes als Estats Units.

Ha cantat en diversos estils des de música disco, soul, pop, i va ser molt celebrat el seu duo amb Barbara Streissand (Enough is Enough).

Fent clic a aquest enllaç podreu veure i escoltar Dona Summer cantant "The impossible dreams" (els somnis impossibles).

dimecres, 30 de desembre de 2009

Tal dia com avui -30 de desembre-

de l'any 1948, a Nova York, al New Century Theatre, s'estrenà el musical de Cole Porter, "Kiss me, Kate".

Porter va ser l'autor del text i la música i aquest va ser el primer show que va guanyar un premi Tony, i va a arribar a fer 1077 funcions.

Està estructurat com "teatre dins del teatre", l'interior del qual representa una versió musical de l'obra de William Shakespeare "La petita fera domada" ("La fierecilla domada", en castellà).

L'any 1953 és va fer una versió cinematogràfica dirigida per George Sidney, interpretada per Kathryn Grayson, Howard Keel, i Ann Miller.

Fent clic en aquest enllaç podreu veure la obertura d'aquesta obra en una reposició feta a Londres l'any 1999 i, si teniu prou paciència, tota la obra, doncs va enllaçant els diferents episodis fins a un total de 22.

dimarts, 29 de desembre de 2009

Tal dia com avui -29 de desembre-

de l'any 1934, al "Teatro Español" de Madrid, s'estrenà "Yerma" de Federico García Lorca, segona de l'anomenada "trilogía lorquiana", junt amb "Bodas de Sangre" de l'any 1933 i "La casa de Bernarda Alba" de l'any 1936.

Fou protagonista d'aquesta primera representació de la obra, l'actriu catalana Margarida Xirgu, i va ser un èxit aclaparador tot i els intents d'alguns sectors de boicotejar la obra.

Després de l'assassinat del poeta l'any 1936, no va ser fins l'any 1960 que, amb moltes dificultats és va poder tornar a representar l'obra. Així ho recorda la protagonista d'aquesta representació, Aurora Bautista:

"Fue todo muy emocionante. El teatro estaba lleno. Era el primer Lorca que se estrenaba tras la guerra civil. El teatro esta rodeado de carros de policía. Al final dejaron la cesta de flores rojas sobre el escenario y todo el mundo gritaba: ¡Federico!, ¡Federico!'. Fue muy emocionante. Todos estábamos como flotando sobre una nube de emociones. Salía humo de la sala. Todo el mundo se desbocó y se desahogó a costa de Federico".

La representació va estar a punt de ser suspesa per l'activitat desenvolupada per l'Aurora Bautista mesos abans a Mèxic. Així ho recorda l'actriu:

"Me fui y participé en unas representaciones que se hicieron ante el presidente de la República de México. Yo recité a Federico. Estuve con todo tipo de gente y, sobre todo, exiliados. Me hice fotos, fui a comidas. Pero a la vuelta a Madrid, desde la embajada habían enviado un informe en el que se decía que me había fotografiado con la bandera republicana y que había hecho manifestaciones en contra del régimen. Total, que me prohibieron hacer teatro. Otra vez las visitas, las peticiones. Al final, como cosa especial, se me permitió hacer Yerma, pero con la condición de que mi nombre no saliera en ninguna parte. Nada de publicidad, e incluso recuerdo que prohibieron la revista Triunfo de esa semana en la que se incluía un reportaje precioso sobre la obra".

A novembre de l'any 1971 seria una altra actriu catalana, Núria Espert, qui tornaria a protagonitzar Yerma, en aquest cas sota la direcció i muntatge del director argentí Víctor García.

"Señor, que florezca la rosa
no me la dejéis en sombra.
Sobre su carne marchita
florezca la rosa amarilla.
Y en el vientre de tus siervas
la llama oscura de la tierra"

"Tu colcha de oscura piedra,
pastor,
y tu camisa de escarcha
pastor,
juncos grises del invierno
en la noche de tu cama"

(De Yerma de Federico García Lorca)

(A la imatge Federico García Lorca amb l'actriu Margarida Xirgu i el dramaturg Cipriano Rivas Cherif en l'estrena de Yerma l'any 1934)

Tal dia com avui -28 de desembre-

de l'any 1934 morí a Reus (Baix Camp) Pablo Emilio Gargallo Catalán -Pablo Gargallo- escultor i pintor nascut a Maella (Saragossa) i considerat un dels escultors més importants i innovadors el segle XX.

Format artísticament a Barcelona on és traslladà amb la seva família quan només comptava set anys, és relacionà amb els artistes de "Els Quatre Gats", com Picasso i Isidre Nonell. Col·laborà amb Lluís Domènech i Montaner en la realització d'escultures de pedra i bronze, como el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Institut Pere Mata de Reus.

Va viure bona part de la seva vida al quartier de Montparnasse de París on visqué a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir amb Max Jacob, Juan Gris i Picasso.

Està considerat com un dels artistes més significatius de l'avantguarda espanyola i internacional. Des de l'any 1985 te museu propi, el "Museo Pablo Gargallo" al Palacio Arguillo de Saragossa.

(A la fotografia "El Profeta", la seva obra mestra, feta l'any 1933, que és pot veure al Museu Pablo Gargallo de Saragossa)

diumenge, 27 de desembre de 2009

Tal dia com avui -27 de desembre-

de l'any 1943, avui fa 20 anys que fa 26 anys que te 20 anys, nasqué al barri del Poble Sec de Barcelona, Joan Manuel Serrat i Teresa, un dels principals cantautors catalans i universals, conegut i estimat per molts indrets del món.

Membre dels Setze Jutges i un dels pioners de la Nova Cançó Catalana, estudiant de peritatge industrial i afeccionat a tocar la guitarra, feu el seu debut l'any 1965, any de la seva graduació com a pèrit industrial, al programa de Radio Barcelona "Radioscope" conduït per Salvador Escamilla.

L'any 1965 s'edità el seu primer disc amb les cançons "Una guitarra", dedicada a la guitarra que havia rebut com obsequi del seu pare, "Ella em deixa", "La mort de l'avi" i "El mocador" i l'any següent, 1966, és publicà el seu segon disc, amb algunes de les cançons que serien més populars seves, "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el fred", "El drapaire" i "Sota un cirerer florit", com molt populars també van ser les del tercer disc, publicat l'any 1967, "Cançó de matinada", "Paraules d'amor", "Me’n vaig a peu" i "Les sabates". Aquest disc va ser el més venut a Espanya. Va ser el primer cop que aconseguí aquesta fita un disc cantat en català.

Ha musicat molts poemes d'importants autors tan en llengua catalana com castellana, com ara Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, León Felipe, Joan Vergés, Joan Salvat-Papasseit, Joan Palau i Fabra, Josep Vicenç Foix, Josep Carner, Pere Quart, Mario Benedetti, Joan Barril, Luis Cernuda o Federico García Lorca.

En el camp polític i sota la dictadura franquista sempre va estar en la lluita per la llibertat. A finals de l'any 1970 participà a la tancada d'intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat en protesta pel consell de guerra de Burgos i contra de la pena de mort i al setembre de 1975, trobant-se a Mèxic, condemnà públicament els darrers afusellaments del franquisme, la qual cosa li valgué un any d'exili i, tal com ja havia ocorregut el 1968, després de la seva negativa de cantar al festival d'Eurovisió la cançó que havia de representar a Espanya, si no ho feia en català, els seus treballs van ser retirats i censurats pel règim.

L'any 2007 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva labor en defensa de la llengua i la cultura catalana, i també va ser investit Cavaller de la Legió d'Honor de la República Francesa.

Fent clic aquí podreu veure i escoltar a un molt jove Joan Manuel Serrat en un fragment de "La guitarra", una de les primeres i més entranyables cançons seves, tot i que no gaire conegudes, fent-ho aquí el podreu veure i escoltar cantant una de les seves cançons més populars, "Paraules d'amor", amb el tenor Josep Carreras, i fent-ho aquí podreu escoltar la Coral del Col·legi d'Advocats de Barcelona cantant "Cantares", sobre el poema d'Antonio Machado, musicat per Joan Manuel Serrat.

Joan Manuel, feliç 66 aniversari i, per favor, no et jubilis mai!

dijous, 24 de desembre de 2009

Tal dia com avui -24 de desembre-

de 1858 nasqué a Barcelona, Eliseu Meifrèn i Roig, pintor bàsicament paisatgista, adscrit al modernisme.

Estudià a l'Escola de Belles Artes de la Llotja de Barcelona però ben aviat viatjà a París, en companyia de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Ja des del seu primer viatge, quan descobrí el modernisme, quedà impregnat d'aquest estil que influiria en tota la seva obra.

Va ser un viatger infatigable i va recórrer mig món visitant i pintant als Estats Units - on pintà paisatges de Nova York i Nova Jersey - i també a Paraguai, com a Itàlia, França i Bèlgica on també pintà paisatges locals.

La seva obra s'exhibeix en molts dels millors museus de tot el món.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Tal dia com avui -23 de desembre-

de l'any 1815 nasqué a Centelles (Osona), Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer, urbanista, jurista, economista i polític.

Considerat com un dels fundadors de l'urbanisme modern, el seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, coneguda com el Pla Cerdà, que és caracteritza per carrers paral·lels i perpendiculars (amb algunes excepcions) i les illes octogonals, conformant quadrats ideals amb els cantons aixamfranats, característics de l'actual barri de l'Eixample.

A Barcelona inicià estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l’escola de Llotja, però en no obtenir el títol d'arquitecte, marxà a Madrid on estudià a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, obtenint el títol d'enginyer.

La quadrícula de Cerdà preveia carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada. Les illes només tindrien construccions en dos dels seus quatre costats amb passatges interiors entre ells. Encara queden unes poques illes d'aquestes característiques.

Ningú no és profeta a casa seva i en Cerdà tampoc no ho va ser. Va comptar amb la oposició municipal al seu pla. Va ser mal vist pels arquitectes, per la seva condició d'enginyer que consideraven no adient per desenvolupar un projecte urbanístic. Va ser menyspreat i morí arruïnat en no rebre del l'Estat espanyol i l'Ajuntament de Barcelona els honoraris que li devien.

Va haver de passar un segle des de la seva mort perquè és comencés a reconèixer la seva importantíssima obra. Fins la dècada dels 60 cap carrer ni plaça de Barcelona dugué el seu nom, tot i que estava previst al concurs donar a l'autor el nom d'un carrer principal. L'arquitecte Pere Falqués dissenyà un moment al seu honor que va ser vetat per l'alcalde de la època, Rius i Taulet.

L'Eixample barceloní és avui admirat a tot arreu i copiat en moltes ciutats per la facilitat que dona al trànsit, tot i que quan el va dissenyar encara no s'havia inventat l'automòbil que trigaria encara uns anys a aparèixer i molts més en popularitzar-se.

(A la imatge, vista aèria parcial de Barcelona, on s'observa el contrast entre ciutat vella, al quadrant dret inferior, respecte de l'eixample, a la resta de la fotografia).

dimarts, 22 de desembre de 2009

Tal dia com avui -22 de desembre-

de l'any 1870, morí a Madrid Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com Gustavo Adolfo Bécquer, poeta i narrador pertanyent al moviment del Romanticisme.

Nascut a Sevilla, visqué també a Madrid, Toledo i Sòria. Conegut majorment per les seves Rimes i Llegendes, va ser també un gran i reconegut narrador i periodista.

Escriptors de la talla de Rubén Darío, Miguel de Unamuno, els germans Antonio i Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso el consideraren com figura fundacional, descobridora de nous mons per la sensibilitat i la forma expressiva.

Tot i no ser de les més conegudes, una de les rimes que més m'agraden és aquesta, sobre la importància de saber rectificar i demanar perdó a temps:

"Asomaba a sus ojos una lágrima
y a mi labio una frase de perdón;
habló el orgullo y se enjugó su llanto,
y la frase en mis labios expiró.

Yo voy por un camino; ella, por otro;
pero, al pensar en nuestro mutuo amor,
yo digo aún: —¿Por qué callé aquel día?
Y ella dirá: —¿Por qué no lloré yo?"

tal dia com avui -21 de desembre-

de l'any 1850, nasqué a Barcelona, Lluís Domènech i Montaner, arquitecte i un dels màxims exponents del modernisme, amb Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.

Entre la seva obra destaca, com a més representativa, l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana, el Castell dels Tres Dragons, la Casa Fuster i la Casa Lleó Morera totes a Barcelona, la Casa Gasull, la Casa Navàs i l'Institut Pere Mata a Reus, i la Universidad Pontificia a Comillas (Cantabria), tanmateix com el Cementiri d'aquesta vila.

(A la imatge, Palau de la Música Catalana)

diumenge, 20 de desembre de 2009

Tal dia com avui -20 de desembre-

de l'any 1911 morí a Barcelona, Joan Maragall i Gorina, un dels grans poetes en llengua catalana de tots els temps.

Tot i identificar-se amb el nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya, mai va voler entrar en política, rebutjant les ofertes que li feren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó per presentar-se a les eleccions de diputats a Corts, exemple que no seguiren un dels seus 13 fills, Jordi Maragall i Noble, que va ser senador, i dos dels seus nets, Pasqual Maragall i Mira, que fou alcalde de Barcelona i President de la Generalitat i Ernest Maragall i Mira, Conseller d'Educació.


"Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!"

(Oda a Espanya, Joan Maragall, 1898)

dissabte, 19 de desembre de 2009

Tal dia com avui -19 de desembre-

de l'any 1996, morí a Paris Marcello Mastroianni, actor de cinema nascut a Fontana Liri (Itàlia) l'any 1924.

Debutà l'any 1947 amb "I Miserabili", adaptació de la novel·la de Víctor Hugo i ràpidament esdevingué famós pels seus papers a "I Soliti Ignoti", de Mario Monicelli i, sobre tot "La Dolce Vita" de Federico Fellini.

Intervingué en més de cent pel·licules, entre elles, a part de les citades, "La notte" "L'assassino" "Divorzio all'italiana", "Cronaca familiare", "Otto e mezzo", "Ieri, oggi, domani" "Matrimonio all'italiana", "Lo straniero", "Amanti", "Diamonds for Breakfast" (Desdejuni amb diamants), "I girasoli", "Fellini Roma", "La moglie del prete", "Liza", "La grande boufee", "Ne touche pas à la femme blanche", "Una giornata particolare", "Oci ciorne" i un llarguíssim etcètera.

Fou nominat al premi al millor actor de l'Acadèmia per "Divorzio all'italiana", l'any 1963, "Una giornata particolare", l'any 1978 i "Oci ciorne", l'any 1988.

divendres, 18 de desembre de 2009

Tal dia com avui -18 de desembre-

de l'any 2001 morí a París, Gilbert Léopold Silly, més conegut com Gilbert Becaud, cantant de veu inconfusible que inicià la seva carrera professional treballant per Jacques Pills, espòs d'Édith Piaf. Fou un dels millors cantants francesos de la seva època i probablement un dels més prolífics junt amb la mateixa Édith Piaf i Charles Aznavour.

El seu èxit més conegut mundialment va ser "Et maintenant", Podeu veure'l i escoltar-lo en una interpretació d'aquesta cançó fent clic a aquest enllaç.

Les seves cançons han estat interpretades per cantants de la talla d'Elvis Presley, Neil Diamond, Judy Garland, Frank Sinatra, Petula Clark, Bob Dylan, Nina Simone i James Brown, entre altres.

dijous, 17 de desembre de 2009

Tal dia com avui -17 de desembre-

de l'any 1989 la Fox Broadcasting Company emeté el primer episodi de "The Simpsons", comèdia animada, creada por Matt Groening emesa en un principi als Estats Units, però posteriorment en nombrosos països de tot el món.

Representa una visió satírica de la societat dels Estats Units a través de la narració de la vida i vivència diàries d'una peculiar família de classe mitjana d'aquell país.

En aquests vint anys s'han emès més de 450 episodis.

La sèrie ha guanyat nombrosos premis, entre ells, 25 premis Emmy, 24 premis Annie i un premi Peabody. Qualificada per la revista Time del 31 de desembre de 1999 com a millor sèrie del segle XX, compta des del 14 de gener de 2000 amb una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

Llarga vida als Simpsons en el seu vintè aniversari!

dimecres, 16 de desembre de 2009

Tal dia com avui -16 de desembre-

de l'any 1966 van ser aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides els anomenats "Pactes de Nova York" que engloben el "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals" i el "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics". Aquests dos pactes, juntament amb la "Declaració Universal dels Drets Humans", comprenen el que és coneix com a "Carta Internacional de Drets Humans".

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals comprèn un Preàmbul i cinc parts, amb aquest contingut:

  • Part I (article 1), que reconeix el dret de lliure determinació dels pobles.
  • Part II (articles 2 a 5), que reuneix una sèrie de disposicions transversals sobre l'abast dels drets humans i les obligacions dels Estats.
  • Part III (articles 6 a 15), que enuncia els drets reconeguts.
  • Part IV (articles 16 a 25), que determina els mecanismes de control i garantia del Pacte i estableix determinades clàusules interpretatives.
  • Part V (articles 26 a 31), que recull un conjunt de disposicions generals.

El Pacte Internacional de Drets Civiles i Polítics comprèn un Preàmbul i sis parts, amb aquest contingut:

  • Part I (Article 1), Protecció de la integritat física de l'individu (en contra de coses tals como la execució, tortura i detenció arbitrària).
  • Part II (Articles 2 a 5), Equitat processal en la llei (Estat de Dret, drets després de la detenció, el judici, les condicions d'empresonament, drets a defensa per advocat, dret a la imparcialitat en el procéso).
  • Part III (Articles 6 a 27), Protecció por motius de gènere, religiosos, racials o altres formes de discriminació.
  • Part IV (Articles 28 a 45), Llibertat individual de creença, expressió, associació, de premsa, dret a celebrar assemblees.
  • Part V (Articles 46 a 47), Dret a la participació política.
  • Part VI (Articles 48 a 53), Ratificación, entrada en vigor, i la modificació del Pacte.
Aquests pactes van ser ratificats per l'Estat Espanyol, el 27 de juliol de 1977.

Tal dia com avui -15 de desembre-

de l'any 1962 morí a Los Ángeles, California, (Estats Unidos), Charles Laughton, actor i director de cinema nascut a Anglaterra i nacionalitzat als Estats Units.

Dirigí magistralment "La nit del caçador", però on realment va destacà i és va fer famós va ser com actor en magnífiques interpretacions de nombroses pel·licules. El director Billy Wilder digué que era el millor actor amb qui mai havia treballat, afegint que era "el més gran de tots els actors".

Entre la cinquantena llarga de pel·licules a les quals va intervenir, destaquen "If I Had a Million" (Si tingués un milió) d'Ernst Lubitsch, "The Private Life of Henry VIII" (La vida privada d'Enric VIII) d'Alexander Korda, "Mutiny on the Bounty" (Motí al Bounty estrenada a Espanya com "Rebelión a bordo") de Frank Lloyd, "This Land Is Mine" (Aquesta terra és meva) de Jean Renoir, "The Paradine Case" (El procés Paradine) d'Alfred Hitchcock, "Spartacus" d'Stanley Kubrick, "Advise and Consent" (estrenada a Espanya com Tempestad sobre Washington d'Otto Preminger i, sobre tot, "Witness for the Prosecution" (Testimoni de càrrec) de Billy Wilder.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Tal dia com avui -14 de desembre-

de l'any 1950, per resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides és creà, l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), en anglès United Nations High Commissioner for Refugees (UNHCR).

Amb seu a Geneve (Confederació Helvètica), en un inici tingué com objectiu l'ajut pel re-assentament de més d'un milió de refugiats europeus que l'any 1950 encara estaven sense llar com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial.

Els conflictes que s'han anat produint per tot el món s'han cuidat de mantenir l'activitat i incrementar la feina d'ACNUR que va nàixer amb voluntat de mantenir la seva vigència només durant tres anys fins a complir el seu objectiu inicial.

Fins començaments de l'actual segle, ACNUR ha assistit a més de 50 milions de refugiats i desplaçats i a finals de 2005, eren sota el seu empar prop de 21 milions de persones, per tot el món, sobre tot procedents d'Afganistan, Colòmbia, Iraq, Sudan i Somàlia.

Per la seva actuació humanitària ha rebut dos cops el Premio Nobel de la Pau, concretament els anys 1954 i 1981, i també el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional l'any 1994.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Tal dia com avui -13 de desembre-

de l'any 1944 morí a Neully-sur-Seine (França) Vasili Kandinski (o Wassily Kandinsky), pintor nascut a Moscou, precursor de l'abstracció a la pintura.

Visqué a Alemanya, Estats Units i França, a part de la seva Rússia natal i en tots aquests països desenvolupà part de la seva carrera artística.

Bona part de la seva obra és troba al Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York i també al Museu Guggenheim de la mateixa ciutat.


"En pintura una taca rodona pot ser més significativa que una figura humana"

"És bell el que procedeix d'una necessitat interna de l'ànima"

"En general el color és un medi para exercir una influència directa sobre l'ànima. El color és la tecla. L'ull el mallet. L'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la ma que, per aquesta o aquella tecla, fa vibrar adequadament l'ànima humana."

"L’observador ha d’aprendre a mirar el quadre com a representació gràfica d’un estat d’ànim i no pas com a representació de certs objectes."

(V. Kandinski)

dissabte, 12 de desembre de 2009

Tal dia com avui -12 de desembre-

de l'any 2005 morí a Ciudad de Guatemala (Guatemala), Jon Cortina Garaigorta, jesuïta i enginyer nascut a Bilbao i nacionalitzat salvadoreny, fundador de la "Asociación Pro-Búsqueda de Niñas y Niños Desaparecidos".

Resident a el Salvador des de 1955, treballà en la construcció de ponts, pous i carreteres, a part del seu treball pastoral i la denúncia de violacions dels drets humans, succeint a la parròquia d'Aguilares al també jesuïta Rutilio Grande assasinat l'any 1977, per ordre de l'arquebisbe Óscar Romero que també moriria assassinat tres anys més tard.

Formà part de l'equip educatiu donant classes d'Enginyeria a la Universidad Centroamericana José Simeón Cañas (UCA), reclamant, junt amb altres professors com Jon Sobrino i Ignacio Ellacuríam, justícia per El Salvador i altres pobles de Centro Amèrica, fins que el dia 16 de novembre de 1989, un grup de 26 militars salvadorenys entraren a la UCA i mataren sis jesuïtes -Ellacuría entre ells-, una empleada i la seva filla. Cortina, i un altre professor, Jon Sobrino, salvaren la pell per no trobar-se a la universitat: Sobrino era a Àsia, i Cortina a Chalatenango.

Malgrat l'assassinat del seus companys Jon Cortina continuà el seu treball en pro dels drets humans, estudiant el problema de los segrests de nens per militares i policies. L'any 1994, fundà la Asociación Pro Búsqueda de Niños.

Fins la seva mort dels 754 casos investigats, la Asociación Pro Búsqueda aconseguí que 172 joves retrobessin les seves famílies, s'aclarissin 39 defuncions i localitzés altres 90, tot i que 453 segueixen desapareguts. A la major part d'aquests joves els havien dit que els seus pares eren morts o els havien abandonat el que era totalment fals.

divendres, 11 de desembre de 2009

Tal dia com avui --11 de desembre-


de l'any 1930 nasqué, a Madrid, María Jesús Lampreave, coneguda com Chus Lampreave, actriu de cinema, que és caracteritza per haver treballat amb els millors directors de cada època, fins i tot en moments en que la producció de cinema de qualitat a Espanya era gairebé anecdòtica.

Debutà l'any 1958 amb Marco Ferreri a "El Pisito" i repetí amb el mateix director l'any 1960 amb "El Cochecito", totes dues amb l'inoblidable Pepe Isbert. L'any 1963, amb un altre gran del cinema espanyol, Luis García Berlanga, intervingué a "El Verdugo" i al 1971 a les ordres de Jaime de Armiñán a "Mi querida señorita" amb el recentment desaparegut i també inoblidable, José Luis López Vázquez.

Ja en època postfranquista intervingué a la trilogia de Luis García Berlanga "La Escopeta Nacional", l'any 1977, "Patrimonio Nacional", l'any 1980 i "Nacional III", l'any 1982. Entre tant havia rodat "Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón", l'any 1980 i "Laberinto de Pasiones", l'any 1982, totes dues amb Pedro Almodóvar, el cineasta que serà qui més cops l'haurà dirigit.

A partir de 1984, segueix a un ritme d'entre una i quatres pel·licules per any, amb el mateix Almodóvar "Entre tinieblas", "¿Qué he hecho yo para merecer esto?", "Matador", "Mujeres al borde de un ataque de nervios", en un dels millors papers seus que recordo, "La flor de mi secreto", "Hable con ella", "Volver" y "Los abrazos rotos", rodada aquest mateix any 2009; amb Fernando Trueba, "Sé infiel y no mires con quién", "El año de las luces" i "Belle Époque"; amb Fernando Colomo, "La vida alegre" i "Bajarse al moro", amb Antonio Mercero, "Espérame en el cielo"; i amb José Luis Cuerda, "Amanece, que no es poco" i "Así en el cielo como en la tierra", entre altres.

L'any 2006 guanyà, conjuntament amb la resta de repartiment femení, el premi a la millor actriu del Festival de Cinema de Cannes per "Volver", per quina pel·licula guanyà també el mateix any 2006 el premi de la Unión de Actores, i ja havia guanyat el Goya a la millor interpretació femenina de repartiment, l'any 1992 per "Belle Époque".

Amb tota seguretat, avui que compleix 79 anys, deu estar pensant en quina serà la seva propera pel·lícula.

dijous, 10 de desembre de 2009

Tal dia com avui -10 de desembre-

de l'any 1948, a París (França) va ser aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides, a la seva Resolució 217 A (III) la Declaració Universal dels Drets Humans per 48 vots a favor, 8 abstencions (de la Unió Soviètica, països de l'Europa de l'Est, Aràbia Saudita i Sudàfrica) i l'absència d'altres dos països membres, que, entre altres coses, diu:

"Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat." (article 1).

"Qualsevol persona pot prevaler-se de tots els drets i de totes les llibertats que aquesta declaració proclama, sense cap distinció de raça, de color, de sexe, de llengua, de religió, d'opinió pública o d'altra mena, d'origen nacional o social, de fortuna, de naixement o de qualsevol altra classe ..." (article 2).

"Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." (Article 3).

"Cap persona no està sotmesa a esclavitud o servatge; l'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes." (Article 4)

"Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants." (Article 5).

"Ningú no pot ser arrestat, detingut ni exilat arbitràriament." (Article 9).

"1. Tota persona té dret a circular i a escollir el seu lloc de residència a l'interior d'un estat. 2. Tota persona té dret a abandonar qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi." (Article 13).

"Tot individu té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d'expressió i sense consideració de fronteres" (Article 19).

Segons el llibre Guinness de Rècords, la Declaració Universal dels Drets Humans és el document traduït a més idiomes al món. L'any 2004 havia estat traduït a més de 330. Malgrat això, avui, al 61é aniversari de la seva proclamació, són molts els països a tot el món que conculquen sistemàticament els drets humans més elementals, consentint, sinó provocant l'esclavitud, l'explotació sexual, fins i tot de menors, les vexacions i humiliacions, la manca de llibertats, la privació del dret de defensa i d'accés a una justícia imparcial, els impediments als drets de reunió i associació, les desigualtats per raó de sexe, raça o creences, i tants d'altres , i són comptats -si n'hi ha algun- que els respecten en la seva integritat.

Tal dia com avui de l'any 1950 l'Assemblea General de les Nacions Unides convidà a tots els Estats membres i a les organitzacions interessades a que observin aquest dia com el "Dia dels Drets Humans".

Tal dia com avui -9 de desembre-


de l'any 1936 morí a Croydon (Regne Unit), Juan de la Cierva y Codorniu, enginyer i científic aeronàutic, nascut a Múrcia l'any 1895.

De la Cierva morí en estavellar-se el Douglas DC-2 de la companyia KLM en que viatjava, al moment de l'enlairament de l'aeroport de Croydon, en vol regular Londres-Amsterdam.

Va ser un precursor del mon aeronàutic. L'any 1912, quan només tenia 16 anys, va construir un avió biplà, el BCD-1 i va aconseguir fer-lo volar amb pilot i un passatger a bord.

Però sense dubte, el seu invent revolucionari va ser l'autogir, precursor de l'actual helicòpter. En tant que l'avió es una aeronau que és caracteritza per les ales fixades al fuselatge, l'autogir que inventà de la Cierva porta les ales fixades a un rotor, el que permet l'enlairament vertical. Aquest important avenç al mon de l'aeronàutica és produí només vint anys més tard del primer avió que, fabricat pels germans Wright, aconseguí fer el primer vol autopropulsat de la història, el 17 de desembre de 1903.

L'autogir i ara l'helicòpter és un complexíssim aparell que requereix un acuradíssim estudi de les ales o aspes de tal manera que puguin aconseguir al mateix temps, l'enlairament de l'aeronau i el manteniment i l'estabilitat en vol de la mateixa, i poques vegades és pensa en l'enginyer de Múrcia quan és fa ús o és contempla un modern helicòpter quan, en realitat, en va ser el veritable inventor.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Tal dia com avui -8 de desembre-


de l'any 1980, a New York (Estats Units), morí assassinat John Winston Lennon -John Lennon- un dels components, probablement el més carismàtic, de The Beatles i un dels més famosos músics i compositors de música pop i rock del segle XX, tant als anys 60, amb aquest grup, com als setanta, en solitari. Fou assassinat de cinc trets disparats per Mark David Chapman, un fanàtic obsessionat amb Lennon que confessà que matà Lennon després d'haver escoltat el disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band i percebre'l com un hipòcrita.

Chapman fou condemnat a cadena perpètua amb un mínim de 20 anys de compliment efectiu de la pena, termini que finalitzà l'any 2000. Segueix, però, a presó en no haver-li estat concedida la llibertat condicional que ha demanat en cinc ocasions, la darrera d'elles l'agost de 2008.

Nascut a Liverpool (Anglaterra) quin aeroport adoptà el seu nom, va formar part de The Beatles des de la seva fundació l'any 1957 amb el nom "John & The Silver Beetles" fins la seva dissolució l'any 1969, i des d'aquesta data fins la seva mort cantà en solitari.

Fent clic aquí podreu veure i escoltar John Lennon en una de les seves cançons més carismàtiques, sinó la que més, Imagine.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Tal dia com avui -7 de desembre-


de l'any 1985 morí a Deià, Mallorca (Illes Balears), Robert von Ranke Graves -Robert Graves- erudit i escriptor britànic, autor de més de 140 obres.

L'any 1929 és traslladà a Deià, on viuria fins el 1936 quan tornà a Anglaterra a causa de la guerra civil espanyola. D'aquell any 1929 data la seva autobiografia, "Goodbye to All That" (Adéu a tot això), revisada por ell mateix i tornada a publicar l'any 1957. L'any 1934 publicà la seva obra més cèlebre, "Jo, Claudi", complex i complet relat de la vida de l'emperador romà Claudi, escrita a partir de fons clàssiques. Més tard, l'any 1943 publicà la continuació d'aquesta història, amb el títol de "Claudi, el deu".

Acabada la Segona Guerra Mundial, tornà a Deià, l'any 1946, on va viure fins la seva mort. La seva casa, convertida en museu, és propietat de la Fundació Robert Graves, fundada pel Govern de les Illes Balears, l'Ajuntament de Deià, i els seus hereus, amb l'objectiu de mantenir una exposició permanent de la vida i l'obra de l'autor.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Tal dia com avui -6 de desembre-


de l'any 1978 el ciutadans i ciutadanes de tot l'Estat refrendaren per una majoria del 87'87 % (90'46 % a Catalunya) el text de la Constitució Espanyola que havia estat aprovat per majoria del 94'20 % pel Congrés de Diputats el 31 d'0ctubre anterior, i que, entre altres coses, diu que:

"reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles" (art. 2)

"1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.
2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts." (art. 3)

"1. Els ciutadans i els poders públics resten subjectes a la Constitució i a la resta de l’ordenament jurídic.
2. Correspon als poders públics de promoure les condicions per tal que la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en els quals s’integra siguin reals i efectives; remoure els obstacles que n’impedeixin o en dificultin la plenitud i facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social." (art. 9)

"1. En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes que tinguin característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris insulars i les províncies d’entitat regional històrica podran accedir a l’autogovern i constituir-se en comunitats autònomes d’acord amb el que preveuen aquest títol i els estatuts respectius." (art. 143).

"1. Dins els termes de la present Constitució, els estatuts seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma, i l’Estat els reconeixerà i els empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic." (art. 147)

"1. Les comunitats autònomes podran assumir competències en les matèries següents:
1a. Organització de les seves institucions d’autogovern." (art. 149).

"Els territoris que en el passat haguessin plebiscitat afirmativament projectes d’estatut d’autonomia i en el moment de promulgar aquesta Constitució comptin amb règims provisionals d’autonomia, podran procedir immediatament en la forma prevista per l’apartat 2 de l’article 148, sempre que ho acordin així, per majoria absoluta, els òrgans preautonòmics col·legiats superiors, els quals hauran de comunicar-ho al Govern. El projecte d’Estatut serà elaborat d’acord amb allò que estableix l’article 151, número 2, a convocatòria de l’òrgan col·legiat preautonòmic." (Disposició Transitòria Segona).

dissabte, 5 de desembre de 2009

Tal dia com avui -5 de desembre-


de l'any 1946 nasqué a Barcelona, Josep Maria Carreras i Coll -Josep Carreras- tenor molt conegut i reconegut internacionalment, però, a més a més molt popular des que l'any 1990 començà els seus concerts amb els també tenors Plácido Domingo i el ja desaparegut Luciano Pavarotti -els tres tenors- concerts que és van estendre fins l'any 2002.

Actuà per primer cop en públic quan, a l'edat de vuit anys, interpretà "La Donna è Mobile" a la ràdio i als onze, fent de narrador, com a jove soprano, al Gran Teatre del Liceu a l'òpera "El retablo de Maese Pedro" de Manuel de Falla, i també en un petit paper del segon acte de La Bohème.

Ja com adult debutà l'any 1970 a Barcelona al paper d'Ismael de "Nabucco" i a la òpera Norma, protagonitzada per Montserrat Caballé que, impressionada per la seva qualitat artística en convidà a cantar Lucrezia Borgia, el que se va ser el seu primer gran èxit. Al llarg del anys ha tornat a cantar en moltes ocasions amb la gran soprano.

L'any 1972 debutà als Estats Units amb el paper de Pinkerton de Madame Butterfly, i l'any 1973 a Londres amb La Traviatta que tornà a interpretar l'any 1974 a Viena. L'any 1978 interpretà Don Carlo al Festival de Salzburgo, sota la direcció de Herbert von Karajan.

Pel seus mèrits musicals, l'any 1984 li va estar concedida la Medalla d'Or de la Generalitat.

L'any 1998 després de recuperar-se de la leucèmia que patí i que havia fet témer per la seva vida, creà la "Fundació Internacional Josep Carreras per a la Lluita contra la Leucèmia", per tal de col·laborar en la investigació científica pel guariment d'aquesta malaltia, i que a hores d'ara porta invertits 7,5 milions d’euros en aquest àmbit.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure i escoltar cantant "Una furtiva lagrima" de l'òpera "L'elisir d'amore" de Gaetano Donizetti.

divendres, 4 de desembre de 2009

Tal dia com avui -3 de desembre-


de l'any 1919 morí a Giverny (França), Pierre Auguste Renoir, un dels pintors francesos més importants. Va pertànyer a l'escola impressionista entre 1870 i 1883 però s'apartà d'ella, fortament influenciat per Rafael, a partir de tal data, pel seu interès en la pintura de cossos femenins sobre paisatges.

Pintà més de 4.000 obres, entre les que figuren pintures molt conegudes seves com "La llotja", "El gronxador", "Le Moulin de la Galette", "Le dèjeuner des canotiers", o "Banyistes".

De la seva època post modernista, cal destacar "Au concert dans une loge à l'Opéra", "Jeune fille au chapeau de paille" i "La baigneuse endormie", entre moltes altres.

(A la imatge, una de les seves obre més cèlebres, "Le Moulin de la Galette")

dimarts, 1 de desembre de 2009

Tal dia com avui -1 de desembre-


de l'any 1955, a Montgomery, Alabama (Estats Units), Rosa Parks, una cosidora de raça negra, de 42 anys, fou la primera persona que gosà negar-se a cedir el seu seient a l'autobús a un blanc i anar a la part de darrere on els negres eren confinats.

Fou empresonada per aquesta acció, considerada contrària a la normativa vigent, però fou l'espurna del Moviment pels Drets Civils als Estats Units.

Martin Luther King, poc conegut en aquella època, a rel d'aquest incident, va conduir una protesta contra la companyia d'autobusos de Montgomery, que va desembocar en la decisió de l'autoritat del transport públic d'acabar amb la segregació racial als autobusos, la qual cosa provocà encara més protestes contra altres formes de segregació.

L'afer judicial arribà fins el Tribunal Suprem dels Estats Units que resolgué que la segregació al transport era contrària a la Constitució.

El membre del grup de folk negre "Freedom Singers", Carver Neblett, recordant aquest afer, adaptà un vell espiritual negre (Mary don't you weep, don't you mourn) donant-li aquesta lletra:

"If you miss me from the back of the bus
And you can’t find me nowhere
Come on up to the front of the bus
I’ll be riding up there"

que els kumbaiàs de l'època cantàvem així:

"Si no em trobes darrera l'autobús,
i no em trobes pas en lloc,
vine cap al davant de l'autobús,
tu em trobaràs allà"