Tal dia com avui -27de febrer-

de l'any 1952 morí a Barcelona, Fructuós Gelabert i Badiella, pioner del cinema espanyol, juntament amb Segundo de Chomón, i primer que rodà una pel·lícula argumental a Espanya.

Nascut l'any 1874 a la la vila de Gràcia, a Barcelona, assistí l'any 1895 a una sessió del el kinetoscop d'Edison i posteriorment, l'any 1896 a la primera projecció a Barcelona del cinematògraf dels germans Lumière, decidint aleshores que és dedicaria a realitzar pel·lícules, decisió sorprenent dons en aquella època no hi havia indústria ni mitjans cinematogràfics a Barcelona.

L'any 1897 construí una rudimentària càmera amb l'ajut del fotògraf Santiago Biosca, que era una rèplica de la fabricada pels germans Lumière i rodà dos documentals "Salida de los trabajadores de la fábrica "La España Industrial"" i "Salida del público de la iglesia parroquial de Santa María de Sants" i el que és pot considerar la primera pel·licula amb un cert argument feta a Espanya, "Riña en un café" inspirada en "El regador regat" dels germans Lumière. També al 1899 rodà la primera pel·lícula amb "efectes espacials" que és va fer a Espanya, "Choque de Transatlánticos".

Al període comprés entre 1897 i 1928, Gelabert rodà 29 pel·lícules de ficció i 77 documentals, la qual cosa no està gens malament per una indústria incipient i pionera a Espanya com ho era la cinematogràfica de començaments del segle XX.

Tal dia com avui -25 de febrer-

de l'any 1873 nasqué a Nàpols (Itàlia) Enrico Caruso, un dels tenors més coneguts mundialment i per molta gent el millor de tots els temps, tot i que un jurat de 16 crítics especialitzats en el bel canto convocats per la revista BBC Magazin, concediren aquesta qualificació el març de 2008 a Plácido Domingo.

Va ser el cantant més popular dels primers vint anys del darrer segle i un dels primers en enregistrar discs.

El seu repertori era d'unes seixanta òperes, la majoria en italià, però també en francès i anglès.

Els teatres d'òpera més importants del món van ser testimoni de les seves actuacions. Entre d'altres va cantar al Teatre San Carlo de Nàpols, La Scala de Milà, el Teatre Colón de Buenos Aires, el Covent Garden de Londres, i el Metropolitan Opera de Nova York i, una única vegada, l'any 1904 al Gran Teatre del Liceu de Barcelona on interpretà Rigoletto de Giuseppe Verdi.

Aquell mateix any 1904 1904, enregistrà "Mattinata" de Ruggiero Leoncavallo, considerada com la primera cançó escrita únicament per a ser enregistrada. El seu disc "Vesti la giubba", del Pagliacci (Pallassos) de Leoncavallo, enregistrat l'any 1902 va ser el primer a la història del que és venguessin un milió d'exemplars.

Podeu escoltar aquest enregistrament històric fent clic a aquest enllaç

Tal dia com avui -24 de febrer-

de l'any 1837 a Santiago de Compostela (A Coruña), nasqué Rosalía de Castro, poetessa i novel·lista en llengües gallega i castellana. És el principal referent del "Rexurdimento" (ressorgiment) de la literatura gallega al segle XIX desprès d'un llarg període d'ostracisme conegut amb el nom de "Séculos escuros" (segles obscurs).

Junt a Gustavo Adolfo Bécquer, és considerada com la precursora de la modernitat poètica, que és caracteritza per la creença en la impuresa de formes i idees, la sinceritat, i la experimentació del ritme i la mètrica.

El 17 de maig de 1863 aparegué una de les seves obres mestres, "Cantares Gallegos" i, en commemoració a aquesta efemèride, cada any és celebra aquest dia el "Día das Letras Galegas", a partir de l'any 1963 en que és commemorà el centenari de la publicació.

"Co seu xordo e costante mormorio
atráime o oleaxen dese mar bravío,
cal atrái das serenas o cantar.
«Neste meu leito misterioso e frio
-dime-, ven brandamente a descansar».
El namorado está de min... ¡o deño!
i eu namorada del.
Pois saldremos co empeño,
que si el me chama sin parar, eu teño
unhas ansias mortáis de apousar nel."

(Fragment de "Follas Novas")

Tal dia com avui -22 de febrer-

de l'any 1985, fa avui 25 anys, morí a Barcelona, Salvador Espriu i Castelló, poeta, dramaturg i novel·lista, i un dels millors escriptors catalans del segle XX.

Nascut a Santa Coloma de Farners, autor de més de trenta obres, sent "La pell de brau" la més coneguda, que no necessàriament la millor, doncs tota l'obra d'Espriu és meritòria i digna de ser llegida i estudiada.

Compromès en la defensa de la llibertat i la justícia, mai deixà d'escriure en català, malgrat la dificultat de fer-ho i publicar als anys quaranta, preferint escriure poesia en ser aquest gènere menys controlat per la censura. Així publicà l'any 1946 el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera (Arenys escrit a l'inrevés).

La seva extensa obra fou mereixedora de molts i importants guardons, com el Premi Lletra d'Or l'any 1956 per "Final del laberint", el Premi Montaigne l'any 1971, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1972, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya l'any 1980, i la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona, l'any 1982. Fou candidat al Premi Nobel de Literatura els anys 1971 i 1983. Va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat de Tolosa de Languedoc. El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi, que no va voler acceptar.

"De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble per un home sol:
Recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses del teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternamenten l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
Llibertat"

Tan de bo, Sepharad l'escolti algun dia!

Tal dia com avui -20 de febrer-

de l'any 1994 a Los Angeles, Califòrnia (Estats Units) morí Burton Stephen Lancaster -Burt Lancaster- actor cinematogràfic nordamericà.

Nascut a Nova York, al sí d'una família humil, començà la seva carrera artística amb un petit paper a una obra teatral a Broadway, on no tingué gran èxit, però sí li serví perquè un agent de Hollywood és fixés en ell i li aconseguís l'any 1946 un paper a la pel·licula "The killers" (estrenada a Espanya com "Forajidos") dirigida per Robert Siodmak i que co protagonitzà amb Ava Gardner. Aquesta pel·lícula el catapultà a la fama i permeté la seva intervenció en dues pel·lícules l'any següent i, a partir d'aquí en multitud de films dels més variats estils, molts d'ells amb gran èxit de taquilla.

Destaquen entre les pel·lícules protagonitzades per ell, entre moltes altres, "Gunfight at the O.K. Corral" (estrenada aquí com "Duelo de titanes") de John Sturges, "Elmer Gantry" (aquí "El fuego y la palabra") de Richard Brooks, "Il gattopardo" de Luchino Visconti, "Novecento" de Bernardo Betolucci, "Judgment at Nuremberg" (aquí ¿Vencedores o vencidos?) de Stanley Kramer, "From here to eternity" (D'aquí a la eternidat) de Fred Zinnemann, "Birdman of Alcatraz" (estrenada com "El hombre de Alcatraz") de John Frankenheimer i Atlantic City de Louis Malle. Fou nominat a l'Óscar per aquestes tres darreres pel·lícules i li fou concedit, i també el Globus d'Or, per "Elmer Gantry".

El seu interès per interpretar papers exigents el portà a acceptar remuneracions molt per sota del normal si el guió i el director mereixien el seu interès i, fins i tot, ajudà al finançament de films que li semblaren d'interès artístic i també alguns de l'incipient cinema independent, ajudant a posicionar-se a directors aleshores novells com Sydney Pollack o John Frankenheimer.

Fou també un defensor de les minories el que el va fer víctima de la persecució macarthista, opositor a la guerra del Vietnam i, valedor dels drets dels homosexuals, és va incorporar decididament a la lluita contra la Sida, quan el seu amic Rock Hudson la contragué.

Tal dia com avui -16 de febrer-

de l'any 1928 nasqué a Balsareny (Bages), Pere Casaldàliga i Pla, escriptor, poeta i religiós, resident la major part de la seva vida a Brasil. Defensor dels drets dels més desfavorits, sempre ha estat vinculat amb la teologia de l'alliberament, el que li ha causat no pocs problemes amb la jerarquia catòlica.

Bisbe emèrit de São Felix do Araguaia i obligat per Roma a deixar el bisbat en acomplir els 75 anys d'edat, després de 33 anys en aquest càrrec, avui, amb 83 anys, i malalt de Parkinson, segueix en la seva lluita a favor de les persones amb greus carències, indígenes i camperols brasilers.

El 9 de març de 2006 fou guardonat amb el Premi Internacional Catalunya, en la seva divuitena edició, per la "seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler". Ha estat el primer català distingit amb aquest premi.

Tal dia com avui -13 de febrer-

de l'any 1867, a Viena s'estrenà "An der schönen blauen Donau" (En el bell Danubi blau) conegut simplement com "El Danubi blau", el vals més famós de la història i una de les obres musicals clàssiques de més amplia difusió popular arreu del món.

Obra de Johann Strauss (fill), la seva estrena a la sala Diana de la capital austríaca sota la batuta Rudolf Weinburm no va despertar gaire entusiasme. Fins i tot va ser discutida pel cor al qui no va agradar la lletra.

No va ser fins que el mateix Johann Strauss dirigí la orquestra en la interpretació que és feu de la obra, sense cor, a l'Exposició Universal de París, l'estiu del propi any 1867, que fou molt celebrat, obtenint un gran èxit i difonent-se ràpidament per tot el món.

Entre els milers de vegades que cada any s'interpreta, pot ser una de les més famoses i esperades, és com un dels segurs bisos al tradicional concert d'any nou que, des de la capital d'Austria és transmet a tot el món amb una audiència estimada de 1.000 milions de persones a 54 països.

A destacar també la magnífica escena de la nau espacial que, a la pel·licula d'Stanley Kubrick "2001, una odissea de l'espai" que "balla" amb el fons del Danubi blau fins a ensamblar-se amb l'estació espacial i que podeu veure i escoltar fent clic en aquest enllaç.

Tal dia com avui -11de febrer-

de l'any 1990 a Sudàfrica fou posat en llibertat Nelson Rolihlahla Mandela, després d'haver passat 27 anys a presó per la seva oposició al règim establert al seu país inspirador i mantenidor de l'apertheid (segregació racial).

A partir d'aquesta data, el país evolucionà cap a un règim democràtic i Mandela fou elegit president quatre anys més tard.

L'eficàcia de la seva actuació vers la reconciliació dels sudafricans, especialment meritòria en qui havia passat 27 anys a presó en penosa situació, el feu merèixer molts i importants guardons, entre ells, el Premi Nobel de la Pau, l'any 1993, el Premi de la Pau de Mahatma Gandhi, el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, la Medalla Presidencial de la Llibertat, l'Ordre al Mèrit del Regne Unit, el Bharat Ratna, el Premi Lenin de la Pau, i el Premi Sájarov.

"Després d'escalar una muntanya molt alta, descobrim que hi ha moltes altres muntanyes per escalar."

"El meu ideal més volgut és el d'una societat lliure i democràtica en la que tots puguem viure en harmonia i amb iguals possibilitats."

Tal dia com avui -10 de febrer-

de l'any 1992 morí a Alcalá de Henares (Madrid), José María de Llanos Pastor, el "Padre Llanos", també conegut com el "cura rojo".

Fill d'un general d'infanteria, és llicencià en químiques l'any 1927 i fou falangista i director d'exercicis espirituals de Francisco Franco. L'any 1955 arribà al barri madrileny de "El Pozo del Tío Raimundo" barri de barraques sense cap tipus de serveis, tot i que els seus habitants, paletes en la seva majoria, van anar creant, sense cap tipus de permís municipal, connexions al clavegueram, fent el barri menys inhabitable.

Colpejat per la misèria i la injustícia que és vivia al barri, Llanos va anar prenent postura cap posicions cada cop més esquerranes fins arribar a militar al sindicat Comissions Obreres (CCOO) i al Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb la "complicitat" d'altres jesuïtes, com ell, començà a aglutinar als habitants del barri per la creació de dispensari, cooperativa, fundacions i escoles.

Partidari d'una Església popular i propera al poble, dirigí o participà en moltes iniciatives i reivindicacions polítiques i veïnals en favor del barri.

Francisco Umbral escrigué sobre el Padre Llanos:

"A los picados les daba nescafé con galletas maría, de comunión, y a sus amigos nos daba conversación y nos echaba música de Vivaldi. Era el hombre mas bueno que uno haya conocido jamas. Lucía un reloj de pulsera que le trajo La Pasionaria de Moscú, un reloj verde como una rana y pesado como un tanque en la muñeca. A mi nunca me hizo proselitismo, no quería convertir a nadie. Andaba mucho, como todos los viejos que no pueden andar. Ibamos a dar vueltas por la Plaza mayor, buscando él ese solecillo que es ya el ciclo municipal de los viejos. Es el único santo con boina de todo el santoral y por eso no subirá al cielo."

Tal dia com avui -8 de febrer-

de l'any 1918 nasqué a Madrid, Enrique Tierno Galván, polític, sociòleg, jurista i assagista. Conegut amb l'afectuós mot de "El viejo profesor", és recordat, sobre tot, pel seu càrrec d'Alcalde de Madrid que exercí fins el mateix dia de la seva mort, el 19 de gener de 1986.

Doctor en Dret i en Filosofia i Lletres, persona extraordinàriament culta, fou Catedràtic de Dret Polític des de 1948 fins 1953 en la Universitat de Múrcia, i des de 1953 fins 1965 en la Universitat de Salamanca.

Processat l'any 1957 per les seves activitats polítiques, fou expulsat de la Universitat l'agost de 1965 per recolzar protestes estudiantils contra la dictadura franquista, a l'igual que els també professors José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo. Entres 1966 i 1967 fou professor en la Universitat de Princeton (Estats Units).

L'any 1976, mort el dictador, recuperà la càtedra. Obtingué un acta de diputat a les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, pel Partit Socialista Popular que havia fundat i que fusionà més tard amb el PSOE, del que fou elegit president honorari.

En las primeres eleccions municipals de la democràcia, celebrades el més d'abril de 1979, tot i que el partit més votat va ser la UCD d'Adolfo Suárez, una coalició amb el PCE li donà l'alcaldia de Madrid, càrrec que repetiria les següents eleccions de maig de 1983 i en el que romangué fins la seva mort.

Va aconseguí una gran popularitat i l'afecte dels madrilenys, fins i tot dels joves en recolzar l'anomenada "movida madrileña", i de ciutadans d'altres indrets per la seva simpatia, la seva cultura i la seva fina ironia escrivint uns impecables bans en to humorístic. Escrigué també un llibre de memòries, "Cabos sueltos" en una prosa culta i magnífica ironia que s'afegí a la seva amplia bibliografia, amb més de trenta obres de primer ordre.

El seu enterrament, el dia 21 de gener de 1986 va ser una de las concentracions més nombroses de quantes s'han succeït a la ciutat del "Oso y el Madroño".


"El poder es como un explosivo: o se maneja con cuidado, o estalla."

"Es difícil ser bueno y fuerte a la vez. Y, por lo común, cuanto más fuerte se es menos razón se tiene."

"La buena didáctica es aquella que deja que el pensamiento del otro no se interrumpa y que le permite, sin notarlo, ir tomando buena dirección."

"Más libros, más libres."

Tal dia com avui -7 de febrer-

de l'any 1927 nasqué a Montpellier (Languedoc-Rosselló, França), Marie-Juliette Gréco -Juliette Gréco- cantant a qui la premsa francesa atribuí el sobrenom de "La musa dels existencialistes".

Començà la seva carrera artística com actriu de teatre i radio, però aviat Anne-Marie Cazalis i Jean-Paul Sartre la convenceren a dedicar-se professionalment a la cançó.

La seva consagració artística tingué lloc l'any 1949, a rel de la seva actuació a París, al cabaret "Le boeuf sur le toit". Al 1950 rep el premio de la SACEM pel seu disc "Je hais les dimanches" (Odio els diumenges). L'any 1954 actuà al mític Olympia de París. Aleshores ja era una cantant consagrada.

Compositores que, posteriorment, van ser molt reconeguts, com Jacques Brel, Serge Gainsbourg o Léo Ferré van escriure cançons per Juliette Gréco quan encara eren poc coneguts i, en part, va col·laborar en fer-los famosos.

L'any 1984 fou condecorada com "Chevalier de la Légion d'honneur".

Entre les seves cançons destaquen "Les feuilles mortes" i "Je suis comme je suis", totes dues de Jacques Prévert i Joseph Kosma, "Joli môme" de Léo Ferré, "Si tu t'imagines" de Raymond Queneau i Joseph Kosma, "Vieille" de Jacques Brel i "Parlez-moi d'amour" de Jean Lenoir, que podreu veure i escoltar en la interpretació que feu l'any 1967 a Berlín fent clic a aquest enllaç.

Tal dia com avui -6 de febrer-

de l'any 1976, a Madrid, la "Dirección General de Seguridad" suspengué, després de l'èxit aclaparador del primer recital que Raimon va oferir al Pabellón Deportivo del Real Madrid, en plena efervescència predemocràtica, els tres concerts que restaven. Era president del govern Carlos Arias Navarro i Ministre de l'Interior Manuel Fraga Iribarne.

L'impressionant ambient del concert celebrat el dia abans, amb assistència a la primera fila de Felipe González, Simón Sánchez Montero i Marcelino Camacho, pràcticament recent sortit de la presó en mèrits a la primera amnistia parcial després de la mort del dictador i que causà la prohibició dels restants, queda recollit en un àlbum doble, "El recital de Madrid", un dels millors dels enregistrats en directe del cantautor valencià-català on clarament s'aprecien els "¡Unidad!", "¡Amnistía!" i "¡Libertad!". La portada del disc, que podeu veure a la imatge, expressa el fet de la prohibició del segon al quart dels recitals previstos.

L'únic recital que és pogué celebrar començà amb "La nit", mítica cançó que burlà reiteradament la censura franquista, probablement perquè els censors no van arribar a entendre el significat de "la nit és llarga, la nit" i inclogué altres tan característiques com "El País Basc", "Al vent", "Sobre la por", "Sobre la pau", "Inici de càntic en el temple", "Quatre rius de sang", "Indesinenter", "Quan jo vaig nàixer", "D'un temps, d'un país", "Diguem no" i així fins a vint cançons mes dos bisos, sense oblidar "18 de Maig a la Villa", amb expressió de les emocions sentides tant pel públic com pel cantant al recital ofert a la Universidad Complutense el 18 de Maig de 1968 i "Jo vinc d'un silenci" estrenada pocs mesos abans en un memorable recital al Palau dels Esports de Barcelona, mentre el dictador agonitzava. Hi ha enregistraments d'aquesta cançó de molta més qualitat, però segurament cap te l'emotivitat de la d'aquell moment de l'estrena, tens i esperançador i que podreu veure i escoltar fent clic en aquest enllaç.

Paradoxalment, tal dia com avui -6 de febrer- de l'any 1988 morí a Madrid, sense pena ni glòria, Carmen Polo, vídua del dictador.

Tal dia com avui -2 de febrer-

de l'any 1913 s'inaugurà a Nova York la "Grand Central Terminal" sovint anomenada com Grand Central Station o simplement com la Grand Central.

Ubicada al carrer 42 a l'alçada de Park Avenue, és la estació de trens més gran del món. Compta amb 44 andanes i amb 67 vies. Té dos nivells, tots dos soterranis amb 41 vies al nivell superior i 26 al nivell inferior, i s'estan construint noves andanes sota el nivell inferior. Un cop acabades tindrà 75 vies i 48 andanes.

Te una superfícies de 194.249,11 m² i 53.000 metres de vies. Hi circulen al voltant de 125.000 passatgers diaris i més de 500.000 visitants cada dia. La puntualitat dels trens és del 98 %

Però pels gourmets el més important que té la Grand Central Terminal és l'Oyster Bar, fantàstic restaurant obert el mateix any 1913 on és poden degustar dotzenes de varietats d'ostres, a part d'altres suculents productes de la mar. Si aneu a Nova York, no us el perdeu, però, si aneu a sopar, feu-lo d'hora doncs tanca a dos quarts de deu en punt.

Tal dia com avui -1 de febrer-

de l'any 1966 morí a Woodland Hills, Califòrnia (Estats Units), Joseph Francis Keaton -Buster Keaton- genial actor, director i guionista de cinema mut.

El seu característic rostre seriós i inexpressiu mentre és succeïen escenes hilarants, el van fer mereixedor del sobrenom "The Great Stone Face" (cara de pedra). En canvi a Espanya va ser conegut amb el ridícul nom de "Pamplinas".

Nascut el mateix any de la invenció del cinema, semblava predestinat al setè art i, en efecte, ens va deixar memorables pel·licules com "Our Hospitality" (estrenada a Espanya com "La ley de la hospitalidad"), "The Navigator" (El navegant), "Sherlock Jr.", "Seven Chances" (Les set ocasions), "The General" (estrenada aquí com "El maquinista de la General) i "The Cameraman", amb el seu famós accidental "travelling amb grua", pot ser el primer de la història del cinema.

Fent clic a aquest enllaç podreu veure una selecció d'escenes d'aquesta darrera pel·licula, inclosa la citada.