dissabte, 30 d’octubre del 2010

Tal dia com avui -30 d'octubre-

de l'any 1910, és a dir fa exactament cent anys, nasqué a Oriola (Alacant) Miguel Hernández Gilabert, conegut en el mon de les lletres com Miguel Hernández, genial poeta i dramaturg en llengua castellana, a cavall entre la generació del 27 i la del 36.

Pastor de cabres des de nen, ajudant al seu pare, omplia les hores de pasturatge dedicat a la seva afició, devorar llibres.

L'any 1925 començà a escriure poesies -sovint a amagades del seu pare que no veu amb bons ulls aquesta afecció- sobre temes del seu entorn que comencen a ser publicades a la premsa local.

Després d'un primer i improductiu viatge a Madrid, l'any 1931, torna el 1934 i fa amistat amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, relacionant-se també amb Rafael Alberti i Luis Rosales.

L'any 1936 mor el seu íntim amic Ramon Sijé a qui dedica la seva obra "Elegia".

Lluità a la guerra civil al ban rebublicà. En plena guerra viatge breument a Oriola per casar-se del 9 de març de 1937 amb Josefina Manresa, reintegrant-se als pocs dies al front de Jaen. L'estiu del mateix any 1937 assisteix al "II Congreso Internacional de Escritores Anfifascistas" celebrat a Madrid i València.

Aquest any 1937 escriu el drama "Pastor de la muerte" i nombrosos poemes recopilats a "El hombre acecha". El mes de desembre del mateix 1937 neix el seu primer fill, Manuel Ramon, qui mor als pocs mesos i a qui dedica el poema "Hijo de la luz y de la sombra" i altres recollits a "Cancionero y Romancero de Ausencias".

El mes de gener de 1938 neix el seu segon fill, Manuel Miguel, a qui dedica les famoses "Nanas de la cebolla" genialment musicades i cantades per Joan Manuel Serrat. El mateix any escriu "Viento del Pueblo" també magníficament musicada i interpretada per Paco Ibáñez.

Tot just acabada la guerra s'acabava d'imprimir a València "El hombre acecha". Una comissió depuradora franquista presidida pel "filòleg" Joaquín de Entrambasaguas ordenà la destrucció completa de l'edició. Providencialment és van salvar dos exemplars que van permetre la seva reedició l'any 1981.

Detingut, empresonat i "jutjat" per delicte de rebel·lió militar per un tribunal de militars dels que s'havien alçat en armes contra el govern sortit de les urnes fou condemnat a mort, si bé la pena li fou commutada per la de 30 anys de presó a causa de la pressió d'importants intel·lectuals de l'època. Passà per les presons de Palència, Ocaña i Alacant on morí de tuberculosi, però segurament també de pena i de ràbia, el dia 28 de març de 1942, amb només 31 anys de fecunda i intensa vida intel·lectual, poètica i de lluita antifeixista.

Por los campos luchados se extienden los heridos.
Y de aquella extensión de cuerpos luchadores
salta un trigal de chorros calientes,
extendidos en roncos surtidores.

La sangre llueve siempre boca arriba, hacia el cielo.
Y las heridas suenan, igual que caracolas,
cuando hay en las heridas celeridad de vuelo,
esencia de las olas.

La sangre huele a mar, sabe a mar y a bodega.
La bodega del mar, del vino bravo,
estalla allí donde el herido palpitante se anega,
y florece, y se halla.

Herido estoy, miradme: necesito más vidas.
La que contengo es poca para el gran cometido
de sangre que quisiera perder por las heridas.
Decid quién no fue herido.

Mi vida es una herida de juventud dichosa.
¡Ay de quien no esté herido, de quien jamás se siente
herido por la vida, ni en la vida reposa
herido alegremente!

Si hasta a los hospitales se va con alegría,
se convierten en huertos de heridas entreabiertas,
de adelfos florecidos ante la cirugía.
de ensangrentadas puertas.

...

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.


El herido (Miguel Hernández)

(Imatge: Retrat de Miguel Hernández per Antonio Buero Vallejo)