Tal dia com avui -15 de novembre-

de 1280 morí a Köln (Alemanya) Albert el Gran, o el Magne, nom que li van donar els seus propis contemporanis per la seva saviesa, també conegut com Albert de Colònia. Beat des de 1622 i, des de 1931, en que fou canonitzat, Sant Albert el Magne.

Teòleg, filòsof i home de ciència, és un dels més grans pensadors medievals. Anomenat "Doctor Universallis" i Doctor de l'Església pel Papa Pius XI és el patró dels estudiants de ciències naturals, químiques i exactes. Entre els seus deixebles és figura destacada un altre sant amb relació amb els estudiants, Sant Tomàs d'Aquino.

La place Maubert, de París, pren el seu nom de "Magnus Albert" en commemoració a les classes que és veia obligat a donar en la dita plaça a causa de l'enorme afluència d'alumnes als qui no hi havia forma d'encabir en cap aula. Destacà en el camp de les ciències naturals, la finalitat de les quals, segons deia, consisteix en "investigar les causes que operen en la naturalesa". Fou una autoritat en física, geografia, astronomia, mineralogia, alquímia (química), metafísica, matemàtiques, ètica, medicina, fisiologia animal, biologia, filosofia i teologia. Malgrat la seva saviesa, fidel a la seva condició de frare dominic, va viure sempre en la pobresa i humilitat.

Va aplicar el mètode i els principis aristotèlics a l'estudi de la teologia, i fou l'iniciador del sistema escolàstic, que el seu deixeble Tomàs d'Aquino perfeccionaria més tard.

Va escriure obres sobre lògica, ciències físiques, biologia, psicologia, moral i política, metafísica, teologia i exegesi. Els investigadors de l'Institut Albertino de la ciutat de Bonn (Alemanya) han calculat que és tardarà encara uns cent cinquanta anys a acabar l'edició dels seus escrits.

És feia aquesta pregunta i feia la reflexió que segueix: "¿Existeixen molts mons o existeix només un únic món? Aquesta és una de les més nobles i elevades qüestions plantejades a l'estudi de la naturalesa.". Set segles més tard ens seguim fent la mateixa pregunta i tot l'avenç de la ciència i la tècnica no han arribat a poder respondre-la.

En commemoració del dia de la seva mort, tal dia com avui la major part d'Alberts de tot el món celebrem la nostra onomàstica.

(a la imatge, pintura de Sant Albert el Magne de Tommaso da Modena)

Tal dia com avui -14 de novembre-

de l'any 1840 nasqué a Paris Claude Monet, un dels més importants referents de l'impressionisme. Amic de Pissarro, Renoir, Sisley i Bazille, és, pot ser, d'entre tot el grup el més purament impressionista, dominant a la seva obra un nou mode de visió, especialment el caràcter de la llum a les seves pintures.

Entre tots els impressionistes és qui practicà amb més dedicació el "pleinerisme", o sigui la pintura al "plein-air" (a l'aire lliure) a diferència d'altres que feien la part important de les seves obres al taller sobre els esbossos que prenien in situ.

D'ell digué Paul Cezanne: "Monet és l'"ull cabró", el meravellós ull, d'acord amb la seva pintura. Jo em trec el barret davant ell. És el millor impressionista. És l'"ull" únic, la mà única, l'únic al que obeïx el crepuscle amb els seus diàfans matisos i els seus colors ben ajustats, sense que, en canvi, els seus quadres semblin obeir a un mètode"

Le Déjeuner sur l'herbe, Femmes au jardin, Le Pont à Argenteuil, Pont de l'Europe, Gare Saint-Lazare, Plage à Trouville, La Promenade, Cathédrale de Rouen, són algunes de les seves pintures més conegudes de la seva extensa obra repartida per museus de tot el món, amb una especial presencia al Musée d'Orsay de la capital francesa al que he fet reiterat esment en notes precedents per la seva importància.

(a la imatge, "La Promenade", pintat per Claude Monet l'any 1875)

Tal dia com avui -13 de novembre-

de l'any 1974 morí a Neuilly-sur-Seine el gran director i actor de cinema Vittorio de Sica.

Va ser un dels màxims exponents de la corrent cinematogràfica coneguda com neorealisme italià, de quina corrent son expressió destacada dues de les més importants pel·licules de les que fou autor: Sciucià, estrenada a Espanya com "El limpiabotas" i Ladri di biciclette (El lladre de bicicletes).

A part d'aquests dos importants films, cal destacar de la seva filmografia, títols com Maddalena, zero in condotta (Magdalena, zero en conducta), La porta del cielo (La porta del cel), Umberto D., Stazione Termini (Estació final), Il giudizio universale (El judici universal), Ieri, oggi, domani (Ahir, avui, demà), Matrimonio all'italiana (Matrimoni a la italiana), Il giardino dei Finzi-Contini (El jardí dels Finzi-Contini) i I girasoli (Els girasols), entre altres.

A part de la seva qualitat com actor i director, cal destacar la seva actitud en la resistència al nazisme fins al punt de reclutar tres-cents jueus i altres amenaçats com a extres pel rodatge de "La porta del cielo" i allargar al màxim el temps de rodatge fins l'arribada dels aliats, al juny de 1944, alliberant-los de la barbàrie nazi.

Tal dia com avui -12 de novembre-

de l'any 1903 morí a París, Camille Pissarro, pintor impressionista, co-fundador i degà d'aquest moviment pictòric.

Destacà per la seva pintura de la vida rural francesa, els seus paisatges i la pagesia treballant al camp.

Amic dels també impressionistes Claude Monet i Paul Cézanne, part important de la seva obra és inspirada en la d'aquests pintors, podent-se destacar "La collita a Montfoucault", "Els sostres vermells" i "Primavera a Pontoise"

Son també a destacar les seves pintures de racons de Montmartre.

Patia una malaltia ocular quin agreujament el va portar, a partir de l'any 1895 a pintar paisatges urbans de París des d'una finestra de casa seva. D'aquesta època són obres com "Jardin des Tuileries", "Effet de Neige" i "Avenue de l'Òpera".

La seva obra és difosa per tot el món, si be una part molt important és troba al Musée d'Orsay, de visita obligada a qui viatgi a la capital francesa.

Tal dia com avui -11 de novembre-

de l'any 2003 morí a Roda de Ter (Osona) Miquel Martí i Pol, un dels més grans poetes catalans del segle XX. Tot i afecte des de l'any 1970 a una esclerosi múltiple que mai va poder esborrar el seu perenne somriure, va continuar la seva activitat literària escrivint molta i molt bona poesia. També va destacar com a traductor al català d'obres d'importants autors francesos.

El primer guardó que va rebre -el Premi Ossa menor- data res menys que de l'any 1954 per "Paraules al vent" del seu primer llibre de poesia. L'any 1977 li fou concedit el Premi Lletra d'Or per "El llarg viatge", havent rebut tres vegades el Premi de la Crítica de poesia catalana, la primera l'any 1979 per "Estimada Marta", la segona, l'any 1991 per "Suite de Parlavà" i la tercera l'any 1994 per "Un hivern plàcid".

A part dels guardons esmentats va rebre la Creu de Sant Jordi, l'any 1983, El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'any 1991, el Premi Nacional de Literatura, l'any 1998 i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, l'any 1999.

Voldria tenir un llagut
i una casa a la muntanya;
poder encendre un flam al vent
i un altre flam a la calma;
de dia estimar muller
i de nit les dones d'aigua.

Voldria ser tan divers,
tan lliure i divers com l'aire,
conèixer tots els camins
i jeure en totes les cales.

Voldria esbrinar els secrets
de les cambres de les dames
i estimar-les totes, fins
les que fossin maridades,
i morir, de mort suau,
un dimecres a la tarda.

Tal dia com avui -10 de novembre-

de 1928 nasqué a Roma, Ennio Morricone, pot ser el compositor de bandes sonores de pel·lícules més prolífic de la història del cinema. Seva és la música de prop de cinc-centes pel·lícules.

Ha musicat pel·licules de, entre molts altres, els directors Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci, Gillo Pontecorvo, Brian de Palma, Marco Bellocchio, Franco Rossi, Sergio Leone, Franco Zeffirelli, John Huston, Marco Ferreri, Mauro Bolognini, Liliana Cavani, Elio Petri, Luigi Comencini, Luigi Zampa, Roman Polansky i Pedro Almodóvar.

L'any 2006 se'l va guardonar amb l'Òscar honorífic, després d'haver estat nominat en cinc ocasions per l'Òscar a la millor banda sonora.

Als seus 81 anys segueix en actiu i porta venuts quaranta milions d'àlbums de discs.

Fent clic a aquest enllaç el podreu veure dirigint el tema de "Cinema Paradiso"

Tal dia com avui -9 de novembre-

de l'any 1989 una insòlita declaració de Günter Schabowski membre del Politburó del SED, partit al poder a la aleshores anomenada República Democràtica Alemanya sorprengué a tothom anunciant que és permetrien el viatges a l'estranger sense restriccions de forma immediata, provocà una sortida massiva d'habitants de Berlín Oriental cap a Berlín Occidental, primer a través de les portes obertes per la pressió de la gent i posteriorment fins i tot saltant el mur que des de 1961 partia Berlín en dos. Immediatament la gent procedí a la demolició del mur amb els estris de que disposaven (martells, pics i altres eines semblants). En poc temps el mur de la vergonya quedà fet miques, deixant enrere 38 anys de divisió de la ciutat, entre 125 i 270 persones, segons les fons, mortes en intentar creuar-lo i altres 200 greument ferides.
El dia 4 d'octubre de 1990 és reunificaren les dues Alemanyes, posant-se fi a gairebé 45 anys de divisió del país.

(A la fotografia, berlinesos de l'Est saltant el mur la nit del 9 al 10 d'octubre de 1989, davant la passivitat de la, fins feia poques hores, estricta policia fronterera)

Tal dia com avui -7 de novembre-

de l'any 1929 a New York (Estats Units) obrí les portes el Museu d'Art Modern, Museum of Modern Art (MoMA) considerat un dels més importants Museus d'art modern del món. Fundat pels filàntrop Lillie P. Bliss, Mary Quinn Sullivan i Abby Aldrich Rockefeller per “ajudar a la gent a entendre, utilitzar i gaudir de les arts visuals del nostre temps” compta amb obres molt importants de Pablo Picasso, Van Gogh, Mondrian, Marc Chagall, Kandinsky, Henri Matisse, Dalí, Juan Gris, Miró, Braque, Jackson Pollock, Andy Warhol i Edward Hopper, entre mols altres importants artistes. També te un jardí d'escultures amb obres d'Auguste Rodin, Alexander Calder, Louise Nevelson, Pablo Serrano i Aristide Maillol, i, fins la recuperació de la democràcia a Espanya custodià el famós quadre de Pablo Picasso "Guernika" avui al centre d'art Reina Sofia de Madrid.

Tal dia com avui -6 de novembre-

de l'any 1998 el govern espanyol cursà al govern britànic, a petició del magistrat jutge Baltasar Garzón, l'extradició del general colpista i posterior dictador Augusto Pinochet Ugarte, que havia estat detingut per ordre seva el dia 16 d'octubre anterior, mentre estava convalescent a una clínica de la capital britànica, acusat de multitud d'assassinats durant la represió que va seguir al seu cop d'Estat.
El procés d'extradició seguí un llarg camí en el qual és produí en primer lloc un veredicte declarant la seva immunitat presidencial, revocat per un altre posterior de la Càmera dels Lords.
Finalment l'extradició fou denegada pel govern britànic degut a la incapacitat física i psiquica que és deia patia el dictador i posat en llibertat pel seu trasllat a Xile on no més tocar terra a l'aeroport de Pudahuel és produí el miracle i el presumpte incapaç abandonà la cadira de rodes i començà a saludar bastó en alt als qui havien anat a rebre'l.
Malgrat tot, la resta de la vida del general no va ser de flors i violes. Sotmès a multitud de processaments, interrogatoris i arrests va morir sabent que els seus crims no li havien sortit de franc, al mateix temps que serví d'avís a altres dictadors o aspirants a ser-ho. La era de la impunitat havia tocat a la seva fi.

Tal dia com avui -5 de novembre-

de l'any 1982 morí a Paris, Jacques Tatischeff -Jacques Tati- director i actor cinematogràfic francès d'origen franco-rus-italo-holandès. Hereu dels mestres del cinema mut còmic, recupera la força dels gags visuals, barrejats amb la força humorística que obté dels sorolls. La seva filmografia, no gaire extensa, té importants pel·licules com "Jour de fête" (Dia de festa), "Les vacances de M. Hulot" (Les vacances del Sr.Hulot), "Playtime", "Trafic" i, sobre tot, "Mon oncle" (El meu oncle) on fa una crítica de la moderna civilització urbana, (urbanisme absurd, disseny cursi, automatisme i les seva falles) i, de passada als nous rics.

Fent clic a aquest enllaç podreu veure la divertida escena de la visita que genera la posta en marxa del sortidor, el qual serveix al protagonista per adonar-se'n la la mateixa i escapolir-se, i fent-ho en aquest altre podreu veure la primera escena, amb el seu famós tema musical.

Tal dia com avui -3 de novembre-

de l'any 1954 morí a Niça (França), Henri Matisse, artista pintor i també dibuixant, gravador i escultor, conegut pel seu domini del color i per un ús molt propi i fluït del dibuix.

Fauvista als seus orígens, derivà ràpidament cap el modernisme, sense restar aliè a algunes influències dels impressionistes.

Des de l'any 1963 el Museu Matisse, a Niça, reuneix una part important de la seva obra, escampada, però, per museus de tot el món.

Està considerat com un dels més grans artistes del passat segle XX.

(a la imatge, "La leçon de musique" pintat l'any 1917)

Tal dia com avui -2 de novembre-

de l'any 1925 nasqué a Barcelona Modest Cuixart i Tàpies, artista pintor, un dels més representatius a Catalunya de la postguerra espanyola, fundador del grup cultural Dau al Set, amb Joan Brossa, Joan Ponç, Antoni Tàpies -cosí seu- Arnau Puig i Joan-Josep Tharrats.

Estudià medecina en un principi, però finalment optà per la pintura i ingressà a l'Acadèmia Lliure de Pintura de Barcelona.

La seva pintura s'integra a l'expressionisme pictòric, evolucionant posteriorment cap a l'art abstracte i finalment al denominat "art informal", repartint el seu taller creatiu entre Girona i París.

Entre altres guardons rebé la Creu al mèrit Civil atorgada pel Govern d'Espanya, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Clau d'Or de la Ciutat de Barcelona i la Medalla de la Ciutat de Kobe, (Japó).

Morí a Palafrugell el 31 d'octubre de 2007.

Tal dia com avui -1 de novembre-

de l'any 1923 nasqué a Barcelona, Victòria López García, coneguda amb el nom artístic de Victoria de los Ángeles, una de les millors veus operístiques del segle XX.
D'origen modest -era filla d'un bidell de la Universitat de Barcelona- i malgrat la seva qualitat artística i els seus èxits arreu del món, és va mantenir sempre allunyada de tot divisme, fugint del rebombori típic de la professió.

Va estudiar al Conservatori Superior de Música del Liceu, i es va graduar, l'any 1941, en només tres anys, quan tenia 18 anys. Aquest mateix any va fer el seu debut operístic al Gran Teatre del Liceu, continuant després els estudis.

L'any 1949 va fer la seva primera actuació al teatre de l'Opèra de París i també a la Scala de Milà. L'any 1950 va cantar al Festival de Salzburg i a la Royal Opera House i a l'octubre del mateix any va debutar als Estats Units d'Amèrica amb un recital al Carnegie Hall de Nova York, i al març de 1951 al Metropolitan Opera. El 1952 va debutar al legendari Teatre Colón de Buenos Aires i l'any 1957 va cantar a l'Òpera de l'Estat de Viena.

Va realitzar gires pel Japó, Austràlia, Sudàfrica, Rússia, i tota Europa i va ser la primera cantant espanyola que va actuar al Festival de Bayreuth. En la seva intensíssima carrera, va arribar a interpretar el paper protagonista de més de 35 òperes, entre les quals destaquen La Traviata, Carmen, Pelléas et Mélisande, Fidelio, Faust, Pagliacci, Werther, L'Orfeo, Cavalleria rusticana, La Bohème, Madama Butterfly, Il barbiere di Siviglia, Otello, Tannhäuser, Lohengrin, Ariadne auf Naxos, Der Freischütz o Don Giovanni.

L'any 1982 fou guardonada amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i el 1991 amb el Premi Príncep d'Astúries de les Arts, juntament amb Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Pilar Lorengar, Alfredo Kraus i Plácido Domingo.

Allunyada de tot aldarull i en la discreció en que van transcórrer els darrers anys de la seva vida, va morir a Barcelona el 15 de gener de 2005, a l'edat de 81 anys.

Veieu-la i escolteu-la fent clic aquí a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992

Tal dia com avui -31 d'octubre

de l'any 1512 s'inauguraren a la Capella Sixtina del Vaticà els frescos que entre 1508 i aquest any pintà Michelangelo. També tal dia com avui de l'any 1541, Michelangelo acabà una de les seves obres més perfectes, "El judici universal" pintat a la mateixa Capella Sixtina entre 1535 i aquest any.

Aquesta magnífica composició va "gaudir" de la "col·laboració" dels responsables del Vaticà de l'època que van encarregar al pintor Daniele da Volterra, conegut popularment com Il Braghettone, que vestís les figures que apareixien nues. Només en part és va poder arreglar el desastre entre els anys 1980 i 1994 quan la capella Sixtina va ser restaurada, doncs en algunes parts la pintura original de l'artista havia estat raspada.

Tal dia com avui -30 d'octubre-

de l'any 1938, als Estats Units, Orson Welles, director, actor i guionista cinematogràfic, amb una adaptació radiofònica de la novel·la de H.G. Welles "La guerra dels mons", narrada en forma de noticiari causà el terror a tot el país que interpretà que és tractava d'una notícia real.

L'emissió començava així: "Senyores i senyors, els presentem l'últim butlletí de Intercontinental Radio News. Des de Toronto, el professor Morse de la Universitat de McGill informa que ha observat un total de tres explosions del planeta Mart entre les 7:45 p.m. i les 9:20 p.m."

Seguí la banda de música suposadament des de l'Hotel Park Plaza, i periòdicament la interrompien per a informar de la fictícia invasió marciana. Una de les intervencions del personatge Carl Philips des de Grovers Mill, Nova Jersei, deia:

"Senyores i senyors, això és el més terrorífic que mai he presenciat... Espera un minut! Algú està avançant des del fons del clot. Algú... o alguna cosa. Puc veure escodrinyant des d'aquest clot negre dos discos lluminosos... Són ulls? Pot ser que siguin una cara. Pot ser que sigui..."

La gent que escoltava l'emissió sense haver escoltat la introducció va pensar que es tractava d'una emissió real de notícies, la qual cosa va provocar el pànic en els carrers de Nova York i Nova Jersei (on suposadament s'haurien originat els informes). La comissaria de policia i les redaccions de notícies estaven bloquejades per les trucades d'oïdors aterroritzats i desesperats que intentaven protegir-se dels ficticis atacs amb gas dels marcians. A l'endemà van saltar protestes exigint responsabilitats i una explicació, de manera que el propi Orson Welles va demanar perdó per la broma de Halloween, considerada una burla pel públic.

La histèria col·lectiva va demostrar el poder dels mitjans de comunicació de masses, i aquest curiós episodi també va catapultar al cim la carrera de Welles.

El programa va durar gairebé 59 minuts: els primers quaranta van correspondre al fals noticiari, que acabava amb el locutor en el terrat de la CBS morint a causa dels gasos i seguia amb la narració en tercera persona del professor Pierson, que descrivia la mort dels invasors.

Molts anys després, l'any 1998 i amb motiu del 60è aniversari de la històrica transmissió de La guerra dels mons, dues emissores de ràdio, una a Portugal i altra a Mèxic, van emular a Orson Welles transmetent de nou una versió contemporània, amb els mateixos resultats entre els radiooients.

Tal dia com avui -29 d'octubre-

de l'any 1981 morí a Saint-Gély-du-Fesc, prop de Montpellier (França) Georges Brassens, cantautor francès, exponent rellevant de la "chanson" francesa.

És considerat com un dels millors poetes francesos de la postguerra, fins el punt d'haver guanyat el premi nacional de poesia. Posà música a poemes d'altres molts escriptors, como Louis Aragon, Victor Hugo, Jean Richepin i altres.

A Espanya és també conegut per les seves cançons cantades per Paco Ibáñez, amb traducció de Pierre Pascal i a Catalunya va ser fins i tot cantat per Josep Maria Espinàs als primers temps de la Nova Cançó.

Fent clic aquí el podreu veure i escoltar en una de les seves cançons més clàssiques "La mauvaise reputation".

Tal dia com avui -28 d'octubre-

de l'any 1848, s'inaugurà el primer tram de ferrocarril a la Península Ibèrica, concretament el que uní les ciutats de Barcelona i Mataró. Preciso a la península i no a l'Estat Espanyol perquè entre 1835 i 1837 ja s'havia construït un ferrocarril a l'Illa de Cuba, aleshores colònia espanyola, cobrint el trajecte entre La Havana i Bejucal.
Va ser precisament per l'experiència d'aquest ferrocarril que en Miquel Biada i Bunyol, aleshores resident a Cuba, decidí tan bon punt tornès a Catalunya, promoure la línia de Barcelona a Mataró, fins aleshores "servida" per una diligència.

Davant la incredulitat dels empresaris catalans a qui proposà el projecte, anà a cercar finançament al Regne Unit on el va aconseguir, fins a constituir una societat amb un capital social de un milió de duros que va acordar que l'invent tingués el pintoresc nom de "Gran Compañia Española del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró y Viceversa", aprovant el pressupost per la construcció per un import de 950.000 duros.

El viatge inaugural d'anada va tardar una eternitat, doncs anà parant i fent celebracions durant tot el trajecte, però el de tornada el va fer en 35 minuts, no gaire més del que pren el mateix viatge 161 més tard.

Si Barcelona va haver d'esperar més de 15 anys l'arribada del tren de gran velocitat després de la seva implantació a Espanya l'any 1992, li cap l'honor d'haver inaugurat aquest important mitjà de transport a la Península.

Tal dia com avui -27 d'octubre-

de l'any 1466 nasqué a Rotterdam (Països Baixos) Erasme de Rotterdam, humanista, filòsof, filòleg i teòleg, autor de importants obres en llengua llatina.
A part de la seva ingent obra literària i de molts adagis que, encara avui, són d'ús corrent com "Té un peu a la tomba", "Començar de zero", "Més fàcil dir-lo que fer-lo", "Més val prevenir que guarir", "Llàgrimes de cocodril", "És un mal necessari", "Posar el carro davant del cavall", la seva condició d'haver estat un dels primers correctors a la primera època de la impremta, va fer que tal dia com avui, el dia del seu naixement, sigui tingut internacionalment com "el dia del corrector".
Si el pobre Erasme ressuscités, probablement tornaria a morir de la impressió que li produiria o de la feina que veuria que se li venia a sobre en passejar-se pel Facebook i altres xarxes socials, on l'idioma és tan maltractat.
La veritat és que el català, l'anglès i, probablement, altres llengües no se'n salven, però és el castellà qui se'n du la palma amb les hacs mal posades, les que s'haurien de posar, les confusions entre els "haber" per "a ver", els laísmes i loísmes, els "preveer", "preveyendo", "preveido", "preveyó" per "prever", "previendo", "previsto" i "previó" per no parlar de bona part dels nostres polítics per als quals "estado", "hablado" o "votado" sovint és "estao", "hablao" o "votao". Sí, Erasme, millor segueixes tranquil a la teva tomba.

Tal dia com avui -26 d'octubre-

de l'any 1965, la Reina Isabel II del Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, i altres regnes de la Commonwealth atorgà a Sir John Lennon, Sir Paul McCartney, Sir George Harrison i Sir Ringo Starr -The Beatles-, a proposta del Primer Ministre Harold Wilson, la Ordre de l'Imperi Britànic per la seva contribució a la música d'aquest país, en una decisió que sorprengué a tothom i indignà a alguns que ostentaven prèviament aquest guardó i que van córrer a tornar-lo.

Amb o sense guardó, nosaltres vam seguir gaudint de la seva música i seguirem gaudint de la obra del conjunt musical més important del segle XX.

Escolteu una de les seves cançons més emblemàtiques, Let it be.

"... I quan la nit és nuvolosa, encara hi ha una llum que brilla en mi, brilla fins demà, deixa-ho estar ..."

Tal dia com avui -25 d'octubre-

de l'any 1881 nasqué a Màlaga, Pablo Ruiz Picasso, un dels més grans pintors del segle XX que també practicà l'escultura. És el creador, junt amb Georges Braque i Juan Gris, del moviment cubista. Incansable i prolífic, pintà més de dues mil obres que s'exhibeixen en museus de tot el món, on és conegut i reconegut.

Fins l'any 1936 visqué i realitzà la part més important de la seva obra, de forma alternativa entre Catalunya i França. Residí a França durant tota la dictadura fins la seva mort a Mougins el dia 8 de abril de 1973, el mateix any que moriren els altres dos "Pablos" (Pablo Neruda i Pau Casals).

"A los doce años sabía dibujar como Rafael, pero necesité toda una vida para aprender a pintar como un niño."

"Cuando baje la inspiración, que me pille trabajando."

"La pintura no ha sido hecha para decorar los departamentos. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo."

"La inspiración existe, pero tiene que encontrarte trabajando."

(Imatge: Auto retrat de Pablo Picasso, pintat l'any 1907).

Tal dia com avui -24 d'octubre-

de l'any 1929, fa avui vuitanta anys, fou l'anomenat "Dijous negre", dia en que començà la caiguda lliure de la New York Stock Exchange (Borsa de Nova York) i amb ella del "crack" de 1929 i la "Gran Depressió", amb la consegüent crisi bancària, després d'una dècada de desmesurat creixement econòmic, increment de l'endeutament i especulació borsària, amb beneficis ràpids i fàcils.

El desplom del preu de les accions va ser extraordinàriament intens, arribant a tints dramàtics, que provocaren varis suïcidis d'inversionistes que veien com els seus valors, en molts casos comprats a crèdit, és volatilitzaven en qüestió de dies. El crack borsari va motivar una reacció en cadena en el sistema financer, amb nombrosos bancs que van començar a tenir problemes de solvència i de liquiditat en accentuar-se la desconfiança en la seva capacitat de reemborsar als dipositants. La crisi es donà per una prosperitat falsa causada al principi pels guanys en accions, molt ràpids i elevats però no amb bases reals.

El fenomen és repetí el dilluns negre (19 d'octubre) de 1987 i, recentment, el 10 d'octubre de 2008, provocant l'actual crisi de la que encara no hem sortit, la qual cosa confirma que l'ésser humà aprèn poc dels seus errors.

Pot ser algú ens podria explicar perquè els cracks tenen tendència a produir-se el mes d'octubre.

(Imatge: fotografia de la gent concentrada davant de la New York Stock Exchange, el 24 d'octubre de 1929)

Tal dia com avui -23 d'octubre-

de l'any 1977 tornà de l'exili el 125è president de la Generalitat de Catalunya, Josep Tarradellas i Joan, passant de ser president de la Generalitat a l'exili, càrrec que ocupà des de l'any 1954, quan substituí a Josep Irla i Bosch, a ser-ho de la Generalitat provisional restablerta. Va ser rebut per una multitud que omplia de gom a gom el seu trajecte per tota la Gran Via, fins la plaça de Sant Jaume, on pronuncià des del balcó del Palau de la Generalitat el seu primer discurs, encapçalat per aquell famós "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí".

Fent clic en aquest enllaç podreu veure la portada de La Vanguardia del dia 25 d'octubre (el 24 va ser dilluns i aleshores no és publicava aquest dia).

Tal dia com avui -22 d'octubre-

de l'any 1973 morí a San Juan de Puerto Rico a l'edat de 96 anys, Pau Casals i Defilló -Pau Casals-, nascut al Vendrell (Baix Penedès), gran pedagog, director i compositor musical, i un dels millors -sinó el millor- violoncel·lista de tots els temps.

La seva incansable dedicació a la defensa de la pau, la democràcia, la llibertat i els drets humans, i la seva sentida interpretació d'El cant dels ocells va fer que aquesta composició esdevingués un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins l'àmbit català i, en els darrers anys, a la resta de l'Estat.

Entre les seves composicions més cèlebres, és troben "L'Himne de las Nacions Unides", conegut como "L'Himne de la Pau", o l'Oratori "El Pessebre" amb lletra de Joan Alavedra. Un concert d'aquesta obra, dirigida pel seu amic, el director Enric Gimeno a la ciutat de Mèxic el dia de Nadal de l'any 1973 com homenatge pòstum al mestre, va ser emès per televisió, via satèl·lit, a tot el món.

La seva mestria amb el violoncel i la seva lluita per la pau i la llibertat li valgueren importants guardons, com la Medalla de la Llibertat, concedida pel president dels Estats Units John Fitzgerald Kennedy, el dia 24 d'octubre de 1963, 28 dies abans del seu execrable assassinat, la Gran Creu de l'Ordre del Mèrit Nacional de França o la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, lliurada pel Secretari General de l'ONU, U Thant, en la sessió del 24 d'octubre de 1971. Rebutjà el nomenament de "Doctor Honoris Causa" per les universitats d'Oxford i Cambridge en protesta por la inacció del govern britànic davant la dictadura del general Franco a Espanya.

El 13 de juliol de 1954 el Parlament de Catalunya a l'exili, reunit a la ambaixada de la República Espanyola a la ciutat de Mèxic, el proposà como President de la Generalitat de Catalunya, càrrec que rebutjà, dient que servia millor a Catalunya en aquelles circumstàncies com ho feia i que no era a l'alçada de tal dignitat.

Entre les seves actuacions més famoses cal destacar la del 24 de octubre de 1958 a la Assemblea General de las Nacions Unides, per commemorar el Dia de las Nacions Unides. El seu concert i el seu missatge de pau fou retransmès per radio a més de 40 països, convertint-lo en un dels símbols mundials de la lluita per la pau i la llibertat al món, el que li valgué la nominació al Premi Nóbel de la Pau d'aquell mateix any. O el concert que donà el 13 de novembre de 1961 a la Casa Blanca, convidat personalment pel president John Fitzgerald Kennedy, quina política havia recolzat públicament. O la nova actuació el 24 de octubre de 1963 a la seu de les Nacions Unides per interpretar "El Pessebre", amb la Orquestra del Festival Casals i el Cor de l'Orquestra de Cleveland, en quin acte el president Kennedy li concedí la "Medalla de la Llibertat".

Però, pot ser la més cèlebre de totes va ser de del 24 de octubre de 1971, quan rebé la Medalla de la Pau en un homenatge a l'Assemblea General de l'ONU, on s'interpretà, sota la seva direcció, el seu "Himne de les Nacions Unides", pronuncià el famós discurs en lloança a la pau, declarant-se català, i dient i raonant que "Catalunya fou la nació més gran del món" i acabant amb una memorable interpretació del "Cant dels ocells" que, des d'aleshores esdevingué un nou himne a la pau i la llibertat.

Tal dia com avui -21 d'octubre-

de l'any 1859, fa avui 150 anys, nasqué a Vilanova i la Geltrú Francesc Macià i Llussà -L'Avi-, 122è President de la Generalitat de Catalunya. Militar de l'exèrcit espanyol al qual va assolir el grau de tinent-coronel, és va veure obligat a abandonar-lo quan l'any 1905 va condemnar l'atac que alguns oficials de l'exèrcit havien fet a la revista d'humor ¡Cu-Cut!, destruint la redacció que també ho era del diari La Veu de Catalunya.

Exiliat durant la dictadura del General Primo de Rivera, tornà a Catalunya el 22 de febrer de 1931.

Presidí un efímer auto proclamat "govern de la República Catalana dins d'una federació de Repúbliques ibèriques" i posteriorment el govern provisional de la Generalitat des del 28 d'abril de 1931, que impulsà la redacció d'un estatut d'autonomia, llur avantprojecte ultimat el dia 20 de juny de 1931, fou sotmès a consulta dels ajuntaments catalans, que s'hi pronunciaren a favor, i del cos electoral de Catalunya, amb un resultat aclaparador. La definició de Catalunya com a Estat autònom dintre la República espanyola i la imatge d'aquesta com a federació voluntària de pobles s'avançà al procés constituent espanyol i va haver de ser modificat en aprovar-se la Constitució.

Aprovat l'Estatut, a les primeres eleccions, va ser elegit President i formà el primer govern de la Generalitat estatutària des del 14 de desembre de 1932 fins a la seva mort, l'any 1933.

Tal dia com avui -20 d'octubre-

de l'any 1842 nasqué a Tampico (Mèxic), Bartomeu Robert Yarzábal, conegut com Doctor Robert. Fill de pare mexicà i mare asturiana, llicenciat en medecina per la Universitat de Barcelona l'any 1863, fou nomenat alcalde de Barcelona l'any 1899, encapçalant el "tancament de caixes", protesta dels botiguers i industrials de Barcelona contra la llei del Gabinet de Francisco Silvela i del seu ministre d'Hisenda Raimundo Fernández Villaverde que consistí en donar de baixa els establiments comercials i indústries per tal de deixar de pagar la contribució sense incórrer en cap il·legalitat i que tingué lloc com a conseqüència de la crisi colonial de 1898, que va portar el govern espanyol a imposar uns pressupostos restrictius acompanyats d'una puja d'impostos per a compensar el dèficit, situació que recorda una altra molt més propera.
A la fotografia, el monument al Doctor Robert, projectat per Domènech i Montaner i acabat per l'esculptor Josep Llimona, seguint el seu projecte.
Construït entre 1904 i 1910 és va ubicar a la plaça Universitat fins que va ser retirat per ordre de les autoritats franquistes l'any 1940. Algú va tenir la genial idea de desmuntar-lo i conservar les escultures el que va permetre la seva reconstrucció a la seva ubicació actual de la plaça Tetuan.

Tal dia com avui -19 d'octubre-

de l'any 1868 s'establí la pesseta com a moneda de curs legal a Espanya que és mantingué com a tal fins el 28 de febrer de 2002 quan va ser substituïda per l'Euro, juntament amb els demés països que conformaven en aquella data la Unió Monetària de la UE. Sembla ser que el nom procedeix del català, "peceta", diminutiu de "peça", nom amb el què és nomenaven les monedes de valor superior. Pels més joves, pels qui l'euro ha estat la única moneda a la seva vida, cal recordar que 166,386 pessetes equivalen a un euro, i els que tenim certa edat encara ens passem el dia multiplicant per aquesta xifra (o fent servir les aproximacions (6 euros = 1.000 pessetes; 3 euros = 500 pessetes) per ser conscients del preu de les coses.

Tal dia com avui -18 d'octubre-

de l'any 1931, morí a West Orange, Nova Jersey (Estats Units) Thomas Alva Edison, incasable i prolífic inventor, que va patentar més de mil invents (un cada quinze dies a la seva vida adulta.

Fill d'una família humil, emigrant d'Amsterdam, inicià la seva "carrera professional" com tants altres conciutadans seus, venent diaris al tren que feia el trajecte Port Huron-Detroit i aprofitant la parada de sis hores que feia a aquesta darrera ciutat, llegint al saló de lectura de l'Associació de Joves (més tard Biblioteca Gratuïta de Detroit).

Entre molts altres invents li devem:

- El fonògraf: predecessor de tots els instruments que coneixem d'enregistrament i reproducció de so, des dels clàssics discs de vinil als mp3, mp4, ipods, etc. etc.

- El filament que permeté una durada raonable a la làmpada d'incandescència, motiu pel qual se li atribueix -indegudament- l'autoria d'aquest invent.

- L'emissió termoiònica, ( o "efecte Edison") que establí els fonaments de la vàlvula de la radio i de la electrònica, substituïdes més tard pels transistors de quin descobriment és compleix també avui 55 anys.

- El quinetoscopi que, perfeccionat pels germans Lumière, donà lloc al cinematògraf, primer projector de de pel·lícules cinematogràfiques.

- El format de 35 mm. amb la doble perforació lateral, utilitzat preferentment per la indústria del cinema.

"El geni es un u per cent d'inspiració i un noranta nou per cent de dedicació."

"Els qui asseguren que és impossible no haurien d'interrompre als qui estem intentant-ho"

(a la imatge, fonògraf de T.A. Edison, predecessor dels actuals reproductors de CDs).

Tal dia com avui -17 d'octubre-

de l'any 1867 nasqué a Mataró, Josep Puig i Cadafalch, un dels tres arquitectes màxims exponents del modernisme junt a Lluís Domènech i Montaner, de qui en fou deixeble i, naturalment, del més important de tots, Antoni Gaudí i Cornet. Se'l considera el darrer representant del modernisme i el primer del noucentisme. Catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i President de la Mancomunitat de Catalunya, li devem importantíssims edificis a Barcelona, exponents del modernisme, com la Casa Amatller, al Passeig de Gràcia, el Palau Baró de Quadres -que fou seu del Museu de la Música-, la Fàbrica Casaramona -actual seu de Caixa Forum-, la Casa Martí -seu dels "Quatre Gats"- i, sobre tot, la casa Tarrades o Casa de les Punxes, a la Diagonal, que podeu veure a la fotografia, entre altres molts.

Tal dia com avui -16 d'octubre-

de l'any 1986 a Laussane (Suïssa), el Comitè Olímpic Internacional, escollí Barcelona com ciutat organitzadora dels Jocs Olímpics d'Estiu de la XXV Olimpíada, l'any 1992, per davant de París, superada en la tercera votació por 47 vots contra 23. Als voltants de la una de la tarda la ciutat esclatà de joia per aquesta nominació que hauria de transformar la ciutat, recuperar el mar, al que sempre havia donat l'esquena, i fer-la coneguda a tot el món gràcies a la difusió dels que l'aleshores president del Comitè Olímpic Internacional qualificà com "els millors jocs de la història". Tot i sent de qualitat molt pobre i sobrar-me alguns dels comentaris del final, aquest és l'únic vídeo que he estat capaç de trobar del moment històric en què Samaranch comunicà el resultat de la votació.

Tal dia com avui -15 d'octubre-

de l'any 1940 al Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, a Barcelona, fou executat per afusellament -molts diem assassinat- el 123è president de la Generalitat de Catalunya, Molt Honorable Senyor Lluís Companys i Jover, després de quelcom que els juristes ens neguem a anomenar judici (consell de guerra), per un presumpte delicte de rebel·lio militar, fet precisament pels militars rebels que s'aixecaren en armes contra el govern legítim, rebutjant la vena que havia de tapar-li els ulls, amb el peu nu sobre terra catalana i al crit de "Assassineu un home honrat, per Catalunya!", un cop el dictador és negà a commutar la pena, i signà el preceptiu "enterado".
Dels encerts i dels errors d'en Lluís Companys ja s'han ocupat els historiadors, però els que creiem que la justícia és molt més que una mediocre representació teatral d'un guió prèviament escrit en una sala de vistes, no pararem fins que s'anul·li la sentència que va condemnar, amb negació de les meves elementals garanties jurídiques i de defensa, una persona per un delicte que no havia comès.
Fent clic aquí podreu veure un vídeo amb un recull de fotografies de la seva vida i mort.