Tal dia com avui -17 de gener-

de l'any 1961 morí assassinat a Katanga (República Democràtica del Congo), Patrice Émery Lumumba, líder anticolonialista i nacionalista congolès i primer en ocupar el càrrec de Primer Ministre de la República Democràtica del Congo.

Empresonat l'any 1959, sota el pretext que havia provocat disturbis de caràcter nacionalista a Stanleyville, és posat en llibertat als sis mesos perquè pugui acudir a la conferència que envers el futur del Congo se celebrà a Brussel·les, i en la qual s'acordà atorgar la independència a aquesta colònia en el termini de quatre mesos i mig, assolint el paper de primer ministre en obtenir la majoria dels vots.

Destituït per un cop militar del coronel Mobutu hi ha confusió respecte de les circumstàncies del seu assassinat.

L'any 1966 fou nomenat heroi nacional.

Un río de sangre corre
por los contornos del mundo
y un grito surge iracundo
de todas las altas torres
no habrá temporal que borre
la mano de la injusticia
que con crecida malicia
profanó al negro Lumumba,
su cuerpo se halla en la tumba
y su alma clama justicia.

(Fragment de "Un Río de Sangre (Rodríguez y Recabarren)" de Violeta Parra)

Tal dia com avui -16 de gener-

de l'any 1957 nasqué a Buenos Aires (República Argentina), Ricardo Darín, actor i director cinematogràfic.

Considerat com un dels millors actors del cinema argentí contemporani, Darín ens ha fet riure, plorar, engoixar-nos, emocionar-nos i sentir no se quantes sensacions més en les quatre pel·licules dirigides per Juan José Campanella, "El mismo amor, la misma lluvia", "El hijo de la novia" "Luna de Avellaneda" amb l'entranyable i recentment desaparegut José Luis López Vázquez i "El secreto de sus ojos".

Conegut, sobre tot, a Espanya per aquestes quatre pel·licules i també per "Nueve Reinas" i "El aura", aquest incansable actor ha interpretat res més que 35 films, el darrer, "El baile de la Victoria" de Fernando Trueba, l'any 2009.

Te quatre premis Cóndor de Plata al millor actor protagonista per El mismo amor, la misma lluvia, Nueve reinas, El hijo de la novia i El aura, ha estat dos cops candidat al premi Goya a la millor interpretació masculina, tres premis Sant Jordi i molts més.

Feliç aniversari i llarga vida a aquest genial actor, per deliri dels seus seguidors.

Tal dia com avui -14 de gener-

de l'any 1957 morí a Holmby Hills, California (Estats Units) Humphrey DeForest Bogart, Humphrey Bogart, actor de cinema i teatre.

Nascut a Nova York el dia de Nadal de 1899, va començar la seva carrera a Brooklin, al teatre, on la crítica es mofà d'ell, la qual cosa no va ser obstacle perquè actués en 21 produccions a Broadway.

Però on realment triomfà i va ser famós a nivell mundial va ser al cinema on va interpretar amb gran mestria pel·licules com "Angels with Dirty Faces" l'any 1938, "El falcó maltès" l'any 1941, Tenir-ne o no, el 1944, El son etern (1946), El tresor de Sierra Madre (1948), Key Largo (1948), In a Lonely Place (1950), La reina d'Àfrica (1951), El motí del Caine (1954), We're No Angels (1955) i així fins a un total de 75 pel·lícules.

Però si hagués de triar una, sense dubte parlaria de Casablanca, de Michael Curtiz, rodada l'any 1942, compartint repertori amb una deliciosa Ingrid Bergman, pel·licula inexcusable per tot afeccionat i imprescindible de visionar, si més no una dotzena de vegades per tot cinèfil.

Va guanyar l'Òscar al primer actor, l'any 1951 per The African Queen (La reina d'Àfrica) i va ser doble candidat l'any 1943 per Casablanca i el motí del Caine.

Imposible deixar de recordar el seu paper "virtual" a "Somnis d'un seductor" de Herbert Ross, interpretada per Woody Allen a la qual una "aparició" del genial actor dona consells al bo d'en Woody sobre com ha de seduir a la noia que desitja. Una altra obra mestre del setè art.

Tal dia com avui -13 de gener-

de l'any 2001, El Salvador patí un devastador terratrèmol de 7,6 graus en l'escala de Richter.

És comptaren prop de 1.150 morts, nombrosos ferits i pèrdues econòmiques calculades en 3.000 milions de dòlars.

Aquesta nit passada, com un macabre recordatori de l'esdeveniment, un nou terratrèmol de 7 graus de l'escala de Richter ha destruït Puerto Príncipe, la capital d'Haití. A hores d'ara el primer ministre d'aquest país xifra en "centenars de milers" els morts causats per aquest fenomen de la Natura que de vegades sembla que ens vulgui tornar alguna de les agressions que li fem dia a dia.

El "tal dia com avui" avui s'uneix al dol i al dolor del poble haitià, als ferits, a les famílies dels difunts, i als damnificats. Un cop més cal la solidaritat internacional amb un dels països més pobres del planeta, el més pobre del continent americà.

Tal dia com avui -11de gener-

de l'any 1966, morí a Borgonovo, Suïssa, Alberto Giacometti, pintor i escultor.

Educat a l'Escola de Belles Arts de Ginebra i a l'Académie de la Grande Chaumière de Paris, després d'experimentar amb el cubisme, és dedicà de ple al surrealisme, exposant des de ben aviat les seves escultures surrealistes al Saló de les Tulleries i poc temps més tard ja va ser considerat un dels escultors surrealistes més importants de la època.

És relacionà amb artistes de la talla de Joan Miró, Max Ernst i Pablo Picasso, i amb escriptors de la categoria de Samuel Beckett, Jean-Paul Sartre, Paul Éluard i André Breton, havent publicat treballs seus a la seva publicació "Le surréalisme au Service de la Révolution".

Entre 1935 i 1940, s'especialitzà en l'escultura del cap humà, centrant-se principalment en la mirada per passar tot seguit a una nova fase artística en la qual les seves estàtues és van anar estirant, allargant braços i cames.

L'any 1962 li fou atorgat el gran premi d'escultura a la Biennal de Venècia, el que li donà fama internacional.

Tal dia com avui -10 de gener-

de l'any 1929 a Brussel·les (Bèlgica), és publicà la primera de "Les Aventures de Tintin et Milou" a "Le Petit Vingtième", suplement del diari belga "Le Vingtième Siècle".

El seu creador, Georges Remi -Hergé- publicà fins a set episodis en aquest suplement, quedant interromput el vuitè "Tintin al país de l'or negre", l'any 1940 per causa de la invasió de Bèlgica pels nazis.

Més tard Hergé continuà la publicació en altres medis. Al diari Le Soir, durant la ocupació alemanya de Bèlgica, entre 1940 i 1944 i al setmanari "Tintin", des de 1946 fins 1976. El darrer episodi és va publicar l'any 1976, quedant incomplet el titulat "Tintin i l'Art-Alfa", si bé l'any 1986, tres anys més tard de la mort de l'autor, és van fer públics els esbossos inacabats que deixà.

Tal dia com avui -9 de gener-

de l'any 1941 nasqué a Staten Island, New York (Estats Units), Joan Chandos Baez -Joan Baez- cantant de música folk, coneguda com "La reina de la cançó protesta".

Amb la seva veu potent, aguda, i amb un vibrato controlat per a potenciar la dramatització de les lletres de les cançons, és la màxima representant de la cançó protesta sorgida als anys 60, amb motiu de la Guerra del Vietnam. El seu repertori, però, inclou també cançons tradicionals, country i folk rock.

Als anys 1962, 63 i 64, va ser la màxima representant de la música folk, actuant en nombrosos festivals i actes polítics.
Cal destacar, d'aquella època, la Marxa sobre Washington de 1963 pels drets civils.

Estudiosa del treball de Bob Dylan, amb qui va arribar a viure entre 1963 i 1965, el seu repertori, va anar evolucionant de la cançó tradicional a la cançó protesta.

Socialment compromesa, lluità en contra de la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils i a aquest fi va crear Humanitas, una organització internacional pro Drets Humans, i va fundar a Palo Alto un institut d'estudis sobre la no violència.

Als seus esplendorosos 69 anys, que compleix avui, continua, amb envejable energia, cantant les cançons del 60 i moltes altres i te programats pels propers mesos de febrer i març a diversos països europeus vint-i-dos concerts, entre ells un al Palau de la Música de Barcelona, el dia 2 de març.

Veieu-la i escolteu-la prement aquest enllaç en una de les cançons més emblemàtiques d'aquella època "We shall overcome", la nostra entranyable "Tots junts vencerem".

Tal dia com avui -7 de gener-

de l'any 1990, va ser tancada al públic la torre inclinada de Pisa (Itàlia), seguint els consells d'un grup d'experts que durant uns vint anys van estudiar la forma de frenar l'avenç de la seva inclinació, per tal d'evitar el seu esfondrament.

La torre, començada a construir l'any 1173, en arribar a la tercera planta, l'any 1178, s'inclinà a causa de la feblesa de la cimentació (de no més de 3 metres) en un subsol inestable. Després de cent anys de suspensió de les obres és van reprendre, construint-se quatre noves plantes amb un cert angle a efectes de contrarestar la inclinació.

Amb una inclinació de 5º i 30' que s'incrementava anyalment en uns 6" el que feia perillar la seva estabilitat, i després de dos intents fallits d'adreçar la torre, un l'any 1838 per l'arquitecte Alessandro Della Gherardesca que va fer excavar un camí al voltant de la mateixa per poder veure la base, causant una inundació i un increment de la inclinació, i un altre l'any 1934 quan el dictador Benito Mussolini ordenà, com si és tractés d'un batalló a l'ordre de ferms!, col·locar la torre en posició vertical, a quin fi abocaren ciment a la base, per evitar filtracions, amb un resultat d'un nou increment de la inclinació de la torre que s'enfonsà encara més a la terra estovada, el govern italià decidí l'any 1964 demanar l'ajut internacional, formant-se una comissió d'experts que, després de llargs i complicats estudis van aconsellar el tancament de la torre, ara fa vint anys i endegar uns complicats treballs que és perllongaren gairebé onze anys.

El dia 15 de desembre de 2001 "il campanile" va ser reobert al públic desprès d'haver-se eliminat 38 metres cúbics de terra de la seva base i afegit 800 tones mètriques de plom de contrapés, entre altres treballs, el que va aconseguir que la inclinació tornés a ser de 3,99 metres, la que tenia l'any 1700, garantint l'estabilitat de la torre al menys pels propers 300 anys.

Tal dia com avui -6 de gener-

de l'any 1275 morí a Barcelona, Raimon de Penyafort, des de 1665, Sant Raimon de Penyafort, patró dels advocats de Catalunya.

Nascut l'any 1180 a Penyafort, avui Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès), va ser clergue i escriptor de la catedral de Barcelona. Estudià cànons a la Universitat de Bolonya, on exercí també el professorat.

Per encàrrec del Papa, va fer la compilació de les anomenades Decretals de Gregori IX o Liber extra, que foren promulgades el 1234, que fou el codi de dret canònic en ús a l'Església Catòlica fins al codi de Pius X. En aquesta època també escriví les Dubitalia cum responsionibus ad quaedam ad Pontificem.

Les seves despulles reposen a la Catedral de Barcelona.

Tal dia com avui -5 de gener-

de l'any 1946 nasqué a Los Angeles, Califòrnia (Estats Units), Diane Hall, coneguda com Diane Keaton, actriu, directora i productora de cinema.

El seu primer paper important va ser a la pel·licula de Francis Ford Coppola "The Godfather" (El Padrí), rodada l'any 1972 i també, el mateix any 1972 "Play it again, Sam" (estrenada a Espanya com "Sueños de un seductor") al costat de Woody Allen a les ordres de qui interpretaria bona part de la seva filmografia, tot i que aquesta primera pel·licula va ser dirigida per Herbert Ross a petició del propi Allen que en va ser guionista i protagonista doncs, segons li va dir, "encara no sabia dirigir".

Després intervindria a les pel·licules ja dirigides per Woody Allen, "Sleeper" (El dormilega), "Love and Death" (a Espanya "La última noche de Boris Grushenko"), "Annie Hall", per la que obtingué un Òscar a la millor actriu, "Interiors", "Manhattan", "Radio days" (Dies de ràdio) i "Manhattan Murder Mystery" (Misteriós assassinat a Manhattan).

A part de les pel·licules amb Allen, Diane Keaton ha interpretat papers molt destacats en films d'altres directors com, a part de les successives versions de The Godfather, "Father of the bride" (el pare de la núvia) de Charles Shyer, "Reds" (roigs) de Warren Beatty i "Something's Gotta Give" (a Espanya "Cuando menos te lo esperas"), entre altres.

Tal dia com avui -4 de gener-

de l'any 1977, les Corts Espanyoles van aprovar la Llei 17/1977 que modificà l'article 54 de la Llei del Registre Civil, permetent des de la seva entrada en vigor que en les inscripcions de naixement, els noms és poguessin consignar en qualsevol de les llengües parlades a Espanya, posant-se fi a l'exigència de que, tractant-se de persones de nacionalitat espanyola, fossin inscrits en castellà.

L'exposició de motius de la llei deia:

"El artículo cincuenta y cuatro de la ley del registro civil estableció la necesidad de que los nombres propios de españoles se consignaran en castellano.
Esta regla pugna con el hondo sentir popular de los naturales de distintas regiones españolas, que se ven privados de la posibilidad de que los nombres propios en su lengua vernácula sirvan, dentro y fuera de la familia, como signo oficial de identificación de la persona.
La presente ley tiene la finalidad de corregir esta situación, atendiendo, de un lado, al hecho cierto de que la libertad en la imposición de nombres no debe tener, en principio, otros límites que los exigidos por el respeto a la dignidad de la propia persona, y procurando, de otro lado, amparar y fomentar el uso de las diversas lenguas españolas, ya que todas ellas forman parte del fondo autóctono popular de nuestra nación."

A partir, doncs, de l'entrada en vigor de la Llei 17/1977 va deixar de ser obligatori que els Jordis, s'inscriguessin com "Jorge", els Iñakis com "Ignacio", o els Xosés com "José".

Fins el 4 de gener de 1977 es donà la paradoxa de que, mentre als catalans, bascs i gallecs els estava prohibit inscriure als seus fills amb el seu nom català, eusquera o gallec, res no impedia als estrangers inscriure'ls com Joan, Andoni o Xulio, doncs l'article 54 de la Llei del Registre Civil deia que "tratándose de españoles, los nombres deberán consignarse en castellano", per la qual cosa no era d'aplicació als estrangers que tenien fills a Espanya i, per tant, els havien d'inscriure al Registre Civil corresponent. En aquest cas res no impedia que el nom és consignés en anglès, alemany, xinés o català, eusquera o gallec.

Tal dia com avui -2 de gener-

de l'any 1986 el govern de Nicaragua clausurà l'emissora "Radio Católica" a causa de la greu infracció consistent en negar-se a transmetre el dia abans el missatge que dirigí al país el president Daniel Ortega. Queda clar que totes les dictadures, siguin de dretes, d'esquerres, de dalt o de baix tenen els mateixos tics.

Tal dia com avui -1 de gener-

de l'any 404, a Roma, va tenir lloc la darrera competició entre gladiadors.

És de suposar que aquest espectacle tenia molta tradició, la qual cosa no va ser obstacle perquè és posés fi a aquest acte de barbàrie.

Pot ser alguns hauríen de prendre nota de que la tradició, per se, no justifica actes bàrbars amb persones ni tampoc amb animals.

Lucio Anneo Séneca, a próposit dels gladiadors, va escriure: "surten sense cap tipus d'armadura, s'exposen sense defensa als cops i ningú colpeja en va. Al matí llencen els homes als lleons; a migdia els llensen als espectadors .... a l'home, sagrat per a l'home, el maten per diversió i rialles."

Tal dia com avui -31 de desembre-

de l'any 1948 nasqué a Rochester, Boston, (Estats Units), LaDonna Adrian Gaines, coneguda com Donna Summer, cantant i compositora musical afroamericana.

Va formar part d'un grup anomenat "The Crow", fins que als 18 anys debutà com a actriu cantant al musical de Broadway "Hair".

L'any 1974 va enregistrà el seu primer àlbum, titulat "The Lady of the Night", amb l'ajut de Giorgio Moroder. El seu primer èxit comercial "The Hostage" és un single extret d'aquest àlbum.

L'any següent veié la llum el seu segon àlbum, el que representà una important innovació dins de la música d'aleshores, doncs suposà la creació d'un nou format, el maxi-single, un disc de vinil de duració mitjana que és faria molt popular les dècades dels 70 i 80. Aquest segon àlbum va ser tan exitós que arribà a convertir-se en el número u de vendes als Estats Units.

Ha cantat en diversos estils des de música disco, soul, pop, i va ser molt celebrat el seu duo amb Barbara Streissand (Enough is Enough).

Fent clic a aquest enllaç podreu veure i escoltar Dona Summer cantant "The impossible dreams" (els somnis impossibles).

Tal dia com avui -30 de desembre-

de l'any 1948, a Nova York, al New Century Theatre, s'estrenà el musical de Cole Porter, "Kiss me, Kate".

Porter va ser l'autor del text i la música i aquest va ser el primer show que va guanyar un premi Tony, i va a arribar a fer 1077 funcions.

Està estructurat com "teatre dins del teatre", l'interior del qual representa una versió musical de l'obra de William Shakespeare "La petita fera domada" ("La fierecilla domada", en castellà).

L'any 1953 és va fer una versió cinematogràfica dirigida per George Sidney, interpretada per Kathryn Grayson, Howard Keel, i Ann Miller.

Fent clic en aquest enllaç podreu veure la obertura d'aquesta obra en una reposició feta a Londres l'any 1999 i, si teniu prou paciència, tota la obra, doncs va enllaçant els diferents episodis fins a un total de 22.

Tal dia com avui -29 de desembre-

de l'any 1934, al "Teatro Español" de Madrid, s'estrenà "Yerma" de Federico García Lorca, segona de l'anomenada "trilogía lorquiana", junt amb "Bodas de Sangre" de l'any 1933 i "La casa de Bernarda Alba" de l'any 1936.

Fou protagonista d'aquesta primera representació de la obra, l'actriu catalana Margarida Xirgu, i va ser un èxit aclaparador tot i els intents d'alguns sectors de boicotejar la obra.

Després de l'assassinat del poeta l'any 1936, no va ser fins l'any 1960 que, amb moltes dificultats és va poder tornar a representar l'obra. Així ho recorda la protagonista d'aquesta representació, Aurora Bautista:

"Fue todo muy emocionante. El teatro estaba lleno. Era el primer Lorca que se estrenaba tras la guerra civil. El teatro esta rodeado de carros de policía. Al final dejaron la cesta de flores rojas sobre el escenario y todo el mundo gritaba: ¡Federico!, ¡Federico!'. Fue muy emocionante. Todos estábamos como flotando sobre una nube de emociones. Salía humo de la sala. Todo el mundo se desbocó y se desahogó a costa de Federico".

La representació va estar a punt de ser suspesa per l'activitat desenvolupada per l'Aurora Bautista mesos abans a Mèxic. Així ho recorda l'actriu:

"Me fui y participé en unas representaciones que se hicieron ante el presidente de la República de México. Yo recité a Federico. Estuve con todo tipo de gente y, sobre todo, exiliados. Me hice fotos, fui a comidas. Pero a la vuelta a Madrid, desde la embajada habían enviado un informe en el que se decía que me había fotografiado con la bandera republicana y que había hecho manifestaciones en contra del régimen. Total, que me prohibieron hacer teatro. Otra vez las visitas, las peticiones. Al final, como cosa especial, se me permitió hacer Yerma, pero con la condición de que mi nombre no saliera en ninguna parte. Nada de publicidad, e incluso recuerdo que prohibieron la revista Triunfo de esa semana en la que se incluía un reportaje precioso sobre la obra".

A novembre de l'any 1971 seria una altra actriu catalana, Núria Espert, qui tornaria a protagonitzar Yerma, en aquest cas sota la direcció i muntatge del director argentí Víctor García.

"Señor, que florezca la rosa
no me la dejéis en sombra.
Sobre su carne marchita
florezca la rosa amarilla.
Y en el vientre de tus siervas
la llama oscura de la tierra"

"Tu colcha de oscura piedra,
pastor,
y tu camisa de escarcha
pastor,
juncos grises del invierno
en la noche de tu cama"

(De Yerma de Federico García Lorca)

(A la imatge Federico García Lorca amb l'actriu Margarida Xirgu i el dramaturg Cipriano Rivas Cherif en l'estrena de Yerma l'any 1934)

Tal dia com avui -28 de desembre-

de l'any 1934 morí a Reus (Baix Camp) Pablo Emilio Gargallo Catalán -Pablo Gargallo- escultor i pintor nascut a Maella (Saragossa) i considerat un dels escultors més importants i innovadors el segle XX.

Format artísticament a Barcelona on és traslladà amb la seva família quan només comptava set anys, és relacionà amb els artistes de "Els Quatre Gats", com Picasso i Isidre Nonell. Col·laborà amb Lluís Domènech i Montaner en la realització d'escultures de pedra i bronze, como el Palau de la Música Catalana, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Institut Pere Mata de Reus.

Va viure bona part de la seva vida al quartier de Montparnasse de París on visqué a la comuna d'artistes Le Bateau-Lavoir amb Max Jacob, Juan Gris i Picasso.

Està considerat com un dels artistes més significatius de l'avantguarda espanyola i internacional. Des de l'any 1985 te museu propi, el "Museo Pablo Gargallo" al Palacio Arguillo de Saragossa.

(A la fotografia "El Profeta", la seva obra mestra, feta l'any 1933, que és pot veure al Museu Pablo Gargallo de Saragossa)

Tal dia com avui -27 de desembre-

de l'any 1943, avui fa 20 anys que fa 26 anys que te 20 anys, nasqué al barri del Poble Sec de Barcelona, Joan Manuel Serrat i Teresa, un dels principals cantautors catalans i universals, conegut i estimat per molts indrets del món.

Membre dels Setze Jutges i un dels pioners de la Nova Cançó Catalana, estudiant de peritatge industrial i afeccionat a tocar la guitarra, feu el seu debut l'any 1965, any de la seva graduació com a pèrit industrial, al programa de Radio Barcelona "Radioscope" conduït per Salvador Escamilla.

L'any 1965 s'edità el seu primer disc amb les cançons "Una guitarra", dedicada a la guitarra que havia rebut com obsequi del seu pare, "Ella em deixa", "La mort de l'avi" i "El mocador" i l'any següent, 1966, és publicà el seu segon disc, amb algunes de les cançons que serien més populars seves, "Ara que tinc vint anys", "Quan arriba el fred", "El drapaire" i "Sota un cirerer florit", com molt populars també van ser les del tercer disc, publicat l'any 1967, "Cançó de matinada", "Paraules d'amor", "Me’n vaig a peu" i "Les sabates". Aquest disc va ser el més venut a Espanya. Va ser el primer cop que aconseguí aquesta fita un disc cantat en català.

Ha musicat molts poemes d'importants autors tan en llengua catalana com castellana, com ara Antonio Machado, Miguel Hernández, Rafael Alberti, León Felipe, Joan Vergés, Joan Salvat-Papasseit, Joan Palau i Fabra, Josep Vicenç Foix, Josep Carner, Pere Quart, Mario Benedetti, Joan Barril, Luis Cernuda o Federico García Lorca.

En el camp polític i sota la dictadura franquista sempre va estar en la lluita per la llibertat. A finals de l'any 1970 participà a la tancada d'intel·lectuals i artistes al monestir de Montserrat en protesta pel consell de guerra de Burgos i contra de la pena de mort i al setembre de 1975, trobant-se a Mèxic, condemnà públicament els darrers afusellaments del franquisme, la qual cosa li valgué un any d'exili i, tal com ja havia ocorregut el 1968, després de la seva negativa de cantar al festival d'Eurovisió la cançó que havia de representar a Espanya, si no ho feia en català, els seus treballs van ser retirats i censurats pel règim.

L'any 2007 va ser guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement per la seva labor en defensa de la llengua i la cultura catalana, i també va ser investit Cavaller de la Legió d'Honor de la República Francesa.

Fent clic aquí podreu veure i escoltar a un molt jove Joan Manuel Serrat en un fragment de "La guitarra", una de les primeres i més entranyables cançons seves, tot i que no gaire conegudes, fent-ho aquí el podreu veure i escoltar cantant una de les seves cançons més populars, "Paraules d'amor", amb el tenor Josep Carreras, i fent-ho aquí podreu escoltar la Coral del Col·legi d'Advocats de Barcelona cantant "Cantares", sobre el poema d'Antonio Machado, musicat per Joan Manuel Serrat.

Joan Manuel, feliç 66 aniversari i, per favor, no et jubilis mai!

Tal dia com avui -24 de desembre-

de 1858 nasqué a Barcelona, Eliseu Meifrèn i Roig, pintor bàsicament paisatgista, adscrit al modernisme.

Estudià a l'Escola de Belles Artes de la Llotja de Barcelona però ben aviat viatjà a París, en companyia de Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Ja des del seu primer viatge, quan descobrí el modernisme, quedà impregnat d'aquest estil que influiria en tota la seva obra.

Va ser un viatger infatigable i va recórrer mig món visitant i pintant als Estats Units - on pintà paisatges de Nova York i Nova Jersey - i també a Paraguai, com a Itàlia, França i Bèlgica on també pintà paisatges locals.

La seva obra s'exhibeix en molts dels millors museus de tot el món.

Tal dia com avui -23 de desembre-

de l'any 1815 nasqué a Centelles (Osona), Ildefons Cerdà i Sunyer, enginyer, urbanista, jurista, economista i polític.

Considerat com un dels fundadors de l'urbanisme modern, el seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del segle XIX, coneguda com el Pla Cerdà, que és caracteritza per carrers paral·lels i perpendiculars (amb algunes excepcions) i les illes octogonals, conformant quadrats ideals amb els cantons aixamfranats, característics de l'actual barri de l'Eixample.

A Barcelona inicià estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l’escola de Llotja, però en no obtenir el títol d'arquitecte, marxà a Madrid on estudià a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, obtenint el títol d'enginyer.

La quadrícula de Cerdà preveia carrers de 20, 30 i 60 metres d’amplada. Les illes només tindrien construccions en dos dels seus quatre costats amb passatges interiors entre ells. Encara queden unes poques illes d'aquestes característiques.

Ningú no és profeta a casa seva i en Cerdà tampoc no ho va ser. Va comptar amb la oposició municipal al seu pla. Va ser mal vist pels arquitectes, per la seva condició d'enginyer que consideraven no adient per desenvolupar un projecte urbanístic. Va ser menyspreat i morí arruïnat en no rebre del l'Estat espanyol i l'Ajuntament de Barcelona els honoraris que li devien.

Va haver de passar un segle des de la seva mort perquè és comencés a reconèixer la seva importantíssima obra. Fins la dècada dels 60 cap carrer ni plaça de Barcelona dugué el seu nom, tot i que estava previst al concurs donar a l'autor el nom d'un carrer principal. L'arquitecte Pere Falqués dissenyà un moment al seu honor que va ser vetat per l'alcalde de la època, Rius i Taulet.

L'Eixample barceloní és avui admirat a tot arreu i copiat en moltes ciutats per la facilitat que dona al trànsit, tot i que quan el va dissenyar encara no s'havia inventat l'automòbil que trigaria encara uns anys a aparèixer i molts més en popularitzar-se.

(A la imatge, vista aèria parcial de Barcelona, on s'observa el contrast entre ciutat vella, al quadrant dret inferior, respecte de l'eixample, a la resta de la fotografia).

Tal dia com avui -22 de desembre-

de l'any 1870, morí a Madrid Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com Gustavo Adolfo Bécquer, poeta i narrador pertanyent al moviment del Romanticisme.

Nascut a Sevilla, visqué també a Madrid, Toledo i Sòria. Conegut majorment per les seves Rimes i Llegendes, va ser també un gran i reconegut narrador i periodista.

Escriptors de la talla de Rubén Darío, Miguel de Unamuno, els germans Antonio i Manuel Machado, Juan Ramón Jiménez, Rafael Alberti, Federico García Lorca, Luis Cernuda, Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso el consideraren com figura fundacional, descobridora de nous mons per la sensibilitat i la forma expressiva.

Tot i no ser de les més conegudes, una de les rimes que més m'agraden és aquesta, sobre la importància de saber rectificar i demanar perdó a temps:

"Asomaba a sus ojos una lágrima
y a mi labio una frase de perdón;
habló el orgullo y se enjugó su llanto,
y la frase en mis labios expiró.

Yo voy por un camino; ella, por otro;
pero, al pensar en nuestro mutuo amor,
yo digo aún: —¿Por qué callé aquel día?
Y ella dirá: —¿Por qué no lloré yo?"

tal dia com avui -21 de desembre-

de l'any 1850, nasqué a Barcelona, Lluís Domènech i Montaner, arquitecte i un dels màxims exponents del modernisme, amb Antoni Gaudí i Josep Puig i Cadafalch.

Entre la seva obra destaca, com a més representativa, l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música Catalana, el Castell dels Tres Dragons, la Casa Fuster i la Casa Lleó Morera totes a Barcelona, la Casa Gasull, la Casa Navàs i l'Institut Pere Mata a Reus, i la Universidad Pontificia a Comillas (Cantabria), tanmateix com el Cementiri d'aquesta vila.

(A la imatge, Palau de la Música Catalana)

Tal dia com avui -20 de desembre-

de l'any 1911 morí a Barcelona, Joan Maragall i Gorina, un dels grans poetes en llengua catalana de tots els temps.

Tot i identificar-se amb el nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideari de la Lliga Regionalista de Catalunya, mai va voler entrar en política, rebutjant les ofertes que li feren Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó per presentar-se a les eleccions de diputats a Corts, exemple que no seguiren un dels seus 13 fills, Jordi Maragall i Noble, que va ser senador, i dos dels seus nets, Pasqual Maragall i Mira, que fou alcalde de Barcelona i President de la Generalitat i Ernest Maragall i Mira, Conseller d'Educació.


"Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!"

(Oda a Espanya, Joan Maragall, 1898)

Tal dia com avui -19 de desembre-

de l'any 1996, morí a Paris Marcello Mastroianni, actor de cinema nascut a Fontana Liri (Itàlia) l'any 1924.

Debutà l'any 1947 amb "I Miserabili", adaptació de la novel·la de Víctor Hugo i ràpidament esdevingué famós pels seus papers a "I Soliti Ignoti", de Mario Monicelli i, sobre tot "La Dolce Vita" de Federico Fellini.

Intervingué en més de cent pel·licules, entre elles, a part de les citades, "La notte" "L'assassino" "Divorzio all'italiana", "Cronaca familiare", "Otto e mezzo", "Ieri, oggi, domani" "Matrimonio all'italiana", "Lo straniero", "Amanti", "Diamonds for Breakfast" (Desdejuni amb diamants), "I girasoli", "Fellini Roma", "La moglie del prete", "Liza", "La grande boufee", "Ne touche pas à la femme blanche", "Una giornata particolare", "Oci ciorne" i un llarguíssim etcètera.

Fou nominat al premi al millor actor de l'Acadèmia per "Divorzio all'italiana", l'any 1963, "Una giornata particolare", l'any 1978 i "Oci ciorne", l'any 1988.

Tal dia com avui -18 de desembre-

de l'any 2001 morí a París, Gilbert Léopold Silly, més conegut com Gilbert Becaud, cantant de veu inconfusible que inicià la seva carrera professional treballant per Jacques Pills, espòs d'Édith Piaf. Fou un dels millors cantants francesos de la seva època i probablement un dels més prolífics junt amb la mateixa Édith Piaf i Charles Aznavour.

El seu èxit més conegut mundialment va ser "Et maintenant", Podeu veure'l i escoltar-lo en una interpretació d'aquesta cançó fent clic a aquest enllaç.

Les seves cançons han estat interpretades per cantants de la talla d'Elvis Presley, Neil Diamond, Judy Garland, Frank Sinatra, Petula Clark, Bob Dylan, Nina Simone i James Brown, entre altres.

Tal dia com avui -17 de desembre-

de l'any 1989 la Fox Broadcasting Company emeté el primer episodi de "The Simpsons", comèdia animada, creada por Matt Groening emesa en un principi als Estats Units, però posteriorment en nombrosos països de tot el món.

Representa una visió satírica de la societat dels Estats Units a través de la narració de la vida i vivència diàries d'una peculiar família de classe mitjana d'aquell país.

En aquests vint anys s'han emès més de 450 episodis.

La sèrie ha guanyat nombrosos premis, entre ells, 25 premis Emmy, 24 premis Annie i un premi Peabody. Qualificada per la revista Time del 31 de desembre de 1999 com a millor sèrie del segle XX, compta des del 14 de gener de 2000 amb una estrella al Passeig de la Fama de Hollywood.

Llarga vida als Simpsons en el seu vintè aniversari!

Tal dia com avui -16 de desembre-

de l'any 1966 van ser aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides els anomenats "Pactes de Nova York" que engloben el "Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals" i el "Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics". Aquests dos pactes, juntament amb la "Declaració Universal dels Drets Humans", comprenen el que és coneix com a "Carta Internacional de Drets Humans".

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals comprèn un Preàmbul i cinc parts, amb aquest contingut:

• Part I (article 1), que reconeix el dret de lliure determinació dels pobles.
• Part II (articles 2 a 5), que reuneix una sèrie de disposicions transversals sobre l'abast dels drets humans i les obligacions dels Estats.
• Part III (articles 6 a 15), que enuncia els drets reconeguts.
• Part IV (articles 16 a 25), que determina els mecanismes de control i garantia del Pacte i estableix determinades clàusules interpretatives.
• Part V (articles 26 a 31), que recull un conjunt de disposicions generals.

El Pacte Internacional de Drets Civiles i Polítics comprèn un Preàmbul i sis parts, amb aquest contingut:

• Part I (Article 1), Protecció de la integritat física de l'individu (en contra de coses tals como la execució, tortura i detenció arbitrària).
• Part II (Articles 2 a 5), Equitat processal en la llei (Estat de Dret, drets després de la detenció, el judici, les condicions d'empresonament, drets a defensa per advocat, dret a la imparcialitat en el procéso).
• Part III (Articles 6 a 27), Protecció por motius de gènere, religiosos, racials o altres formes de discriminació.
• Part IV (Articles 28 a 45), Llibertat individual de creença, expressió, associació, de premsa, dret a celebrar assemblees.
• Part V (Articles 46 a 47), Dret a la participació política.
• Part VI (Articles 48 a 53), Ratificación, entrada en vigor, i la modificació del Pacte.

Aquests pactes van ser ratificats per l'Estat Espanyol, el 27 de juliol de 1977.

Tal dia com avui -15 de desembre-

de l'any 1962 morí a Los Ángeles, California, (Estats Unidos), Charles Laughton, actor i director de cinema nascut a Anglaterra i nacionalitzat als Estats Units.

Dirigí magistralment "La nit del caçador", però on realment va destacà i és va fer famós va ser com actor en magnífiques interpretacions de nombroses pel·licules. El director Billy Wilder digué que era el millor actor amb qui mai havia treballat, afegint que era "el més gran de tots els actors".

Entre la cinquantena llarga de pel·licules a les quals va intervenir, destaquen "If I Had a Million" (Si tingués un milió) d'Ernst Lubitsch, "The Private Life of Henry VIII" (La vida privada d'Enric VIII) d'Alexander Korda, "Mutiny on the Bounty" (Motí al Bounty estrenada a Espanya com "Rebelión a bordo") de Frank Lloyd, "This Land Is Mine" (Aquesta terra és meva) de Jean Renoir, "The Paradine Case" (El procés Paradine) d'Alfred Hitchcock, "Spartacus" d'Stanley Kubrick, "Advise and Consent" (estrenada a Espanya com Tempestad sobre Washington d'Otto Preminger i, sobre tot, "Witness for the Prosecution" (Testimoni de càrrec) de Billy Wilder.

Tal dia com avui -14 de desembre-

de l'any 1950, per resolució de l'Assemblea General de les Nacions Unides és creà, l'Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR), en anglès United Nations High Commissioner for Refugees (UNHCR).

Amb seu a Geneve (Confederació Helvètica), en un inici tingué com objectiu l'ajut pel re-assentament de més d'un milió de refugiats europeus que l'any 1950 encara estaven sense llar com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial.

Els conflictes que s'han anat produint per tot el món s'han cuidat de mantenir l'activitat i incrementar la feina d'ACNUR que va nàixer amb voluntat de mantenir la seva vigència només durant tres anys fins a complir el seu objectiu inicial.

Fins començaments de l'actual segle, ACNUR ha assistit a més de 50 milions de refugiats i desplaçats i a finals de 2005, eren sota el seu empar prop de 21 milions de persones, per tot el món, sobre tot procedents d'Afganistan, Colòmbia, Iraq, Sudan i Somàlia.

Per la seva actuació humanitària ha rebut dos cops el Premio Nobel de la Pau, concretament els anys 1954 i 1981, i també el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional l'any 1994.

Tal dia com avui -13 de desembre-

de l'any 1944 morí a Neully-sur-Seine (França) Vasili Kandinski (o Wassily Kandinsky), pintor nascut a Moscou, precursor de l'abstracció a la pintura.

Visqué a Alemanya, Estats Units i França, a part de la seva Rússia natal i en tots aquests països desenvolupà part de la seva carrera artística.

Bona part de la seva obra és troba al Museu d'Art Modern (MOMA) de Nova York i també al Museu Guggenheim de la mateixa ciutat.


"En pintura una taca rodona pot ser més significativa que una figura humana"

"És bell el que procedeix d'una necessitat interna de l'ànima"

"En general el color és un medi para exercir una influència directa sobre l'ànima. El color és la tecla. L'ull el mallet. L'ànima és el piano amb moltes cordes. L'artista és la ma que, per aquesta o aquella tecla, fa vibrar adequadament l'ànima humana."

"L’observador ha d’aprendre a mirar el quadre com a representació gràfica d’un estat d’ànim i no pas com a representació de certs objectes."

(V. Kandinski)