Tal dia com avui -6 de febrer-

de l'any 1976, a Madrid, la "Dirección General de Seguridad" suspengué, després de l'èxit aclaparador del primer recital que Raimon va oferir al Pabellón Deportivo del Real Madrid, en plena efervescència predemocràtica, els tres concerts que restaven. Era president del govern Carlos Arias Navarro i Ministre de l'Interior Manuel Fraga Iribarne.

L'impressionant ambient del concert celebrat el dia abans, amb assistència a la primera fila de Felipe González, Simón Sánchez Montero i Marcelino Camacho, pràcticament recent sortit de la presó en mèrits a la primera amnistia parcial després de la mort del dictador i que causà la prohibició dels restants, queda recollit en un àlbum doble, "El recital de Madrid", un dels millors dels enregistrats en directe del cantautor valencià-català on clarament s'aprecien els "¡Unidad!", "¡Amnistía!" i "¡Libertad!". La portada del disc, que podeu veure a la imatge, expressa el fet de la prohibició del segon al quart dels recitals previstos.

L'únic recital que és pogué celebrar començà amb "La nit", mítica cançó que burlà reiteradament la censura franquista, probablement perquè els censors no van arribar a entendre el significat de "la nit és llarga, la nit" i inclogué altres tan característiques com "El País Basc", "Al vent", "Sobre la por", "Sobre la pau", "Inici de càntic en el temple", "Quatre rius de sang", "Indesinenter", "Quan jo vaig nàixer", "D'un temps, d'un país", "Diguem no" i així fins a vint cançons mes dos bisos, sense oblidar "18 de Maig a la Villa", amb expressió de les emocions sentides tant pel públic com pel cantant al recital ofert a la Universidad Complutense el 18 de Maig de 1968 i "Jo vinc d'un silenci" estrenada pocs mesos abans en un memorable recital al Palau dels Esports de Barcelona, mentre el dictador agonitzava. Hi ha enregistraments d'aquesta cançó de molta més qualitat, però segurament cap te l'emotivitat de la d'aquell moment de l'estrena, tens i esperançador i que podreu veure i escoltar fent clic en aquest enllaç.

Paradoxalment, tal dia com avui -6 de febrer- de l'any 1988 morí a Madrid, sense pena ni glòria, Carmen Polo, vídua del dictador.