divendres, 9 d’octubre del 2009

Tal dia com avui -9 d'octubre-


de l'any 1964, la nit més trista de la meva història, morí a Barcelona, a l'edat de 43 anys, José Martínez Navarro, el meu pare. Mai va ser famós, no es destacà per cap activitat artística, literària ni intel·lectual, tot i que era molt bon declamador i un gran devorador de llibres, però va ser un bon pare i un bon marit, tan bon marit com voldria ser jo per la meva dona i tan bon pare com m'agradaria ser pels meus fills. Em va ensenyar, durant el poc temps que vam poder conviure les coses més importants de les poques coses que sé: a ser respectuós amb els altres, a estimar i defensar la llibertat, a posar-me al costat dels necessitats. Papá, hoy hace 45 años que nos dejaste, pero cada año, tal día como hoy me acuerdo de aquella noche triste y, con el tiempo, he podido superar la maldición por haberte perdido tan pronto y aprendido a agradecer los trece años que viví a tu lado. Siempre los recordaré con ternura, con respeto y con profundo agradecimiento.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada